Si els militants d’Esquerra Republicana van votar la seva nova direcció en un tens congrés entre el novembre i el desembre de l’any passat, ara arriba el torn del miler d’afiliats que té el partit a Barcelona, la Federació més poderosa i nombrosa dels republicans. També és l'única que podria arribar a suposar un mal de cap per a Oriol Junqueras després de recuperar el comandament de la formació, ja que amb la ressaca del congrés nacional, en aquestes primàries internes, que se celebraran el 26 d’abril, hi haurà dues candidatures diferents: Endavant Barcelona, liderada per Eva Baró (regidora i actual presidenta de la Federació), i Dignitat Republicana, amb Creu Camacho al capdavant. El motiu darrere aquesta divisió (més enllà dels corrents crítics contra Junqueras dins de la formació) no és un altre que el congrés suspès d’Esquerra el 13 de juny del 2024. Aquell dia s’havia de decidir sobre l’entrada del partit al govern de Jaume Collboni, una oportunitat que el grup municipal i la federació defensaven. Mentrestant, la direcció nacional, amb Marta Rovira al capdavant després de la dimissió de Junqueras, no en volia saber res en aquell moment, quan el partit havia d’encarar les negociacions amb el PSC per la investidura de Salvador Illa.
La resta és història: el congrés, que s'havia de celebrar a l'Orfeó Martinenc, es va desbordar, la cita es va haver de suspendre i tot i que la idea era convocar de nou la militància, aquesta no ha pogut votar mai el preacord que hauria donat dues tinences d'alcaldia als republicans. La ferida oberta d'aquell congrés que mai no es va arribar a celebrar continua supurant i és el que ha fet que a Barcelona s’enfrontin dues candidatures
Els antecedents del congrés
ERC va guanyar les eleccions municipals el maig del 2019, amb Ernest Maragall com a fitxatge estrella, però un pacte entre els comuns d’Ada Colau, el PSC de Collboni i també Manuel Valls, va frustrar l’alcaldia pels republicans. Quatre anys més tard, amb un context polític radicalment diferent, però amb una candidatura amb noms molt semblants, el resultat d’Esquerra va ser nefast. Van perdre gairebé la meitat dels vots i van passar de guanyar amb 10 regidors a ser quarta força amb 5. Amb tot, Xavier Trias i Margall van segellar un pacte que hauria donat l’alcaldia a Junts i la primera tinença a Esquerra, que es va quedar en paper mullat davant d’un pacte d’última hora de socialistes, comuns i PP. Mesos més tard, Maragall va plegar (després ho farien també Trias i Colau) i amb ell el seu veto al PSC de Collboni, a qui va dedicar duríssims retrets durant la campanya electoral. Amb el seu adeu, el grup municipal va quedar liderat per Elisenda Alamany, que va començar a negociar una possible entrada al govern.
Primer hi va haver un acord pels pressupostos del 2024 (que es van aprovar automàticament després que Collboni superés una moció de confiança) i l’alcalde de la ciutat va assegurar que tenia la intenció d’ampliar el govern municipal amb forces de progrés abans de començar l’estiu. Enmig de tot plegat, els comuns van fer caure els pressupostos del Govern de Pere Aragonès i aquest va decidir que era millor convocar eleccions. Enmig de la guerra interna d’Esquerra, en el seu discurs de comiat com a secretària general del partit, Marta Rovira va acusar Junqueras d’estar darrere de “maniobres poc compartides” i al marge de la direcció contra el Govern d’ERC, assegurant que va animar Elisenda Alamany a tirar endavant el pacte amb Collboni, sent conscient que això faria enfadar els comuns. En aquell moment, Alamany ja havia estat anunciada per Junqueras com la seva candidata a rellevar Rovira en el càrrec. “Deixar fora els comuns de Barcelona implicava fer trontollar el procés de negociació dels pressupostos i aquí vaig patir molt, excessivament. (...) És un dels episodis que més em va allunyar de la direcció perquè s’imposava una línia política sense consens suficient. El president del partit, la Federació de Barcelona i la seva portaveu a l’ajuntament van seguir negociant i forçant la situació, al·legant que Barcelona havia de ser sobirana”.
Dues tinences d’alcaldia
Les negociacions entre republicans i socialistes es van reprendre oficialment a Barcelona després d’una aturada pel cicle electoral de les eleccions al Parlament i les europees. Així, dimarts 11 de juny es va anunciar el preacord i la convocatòria de la votació de la militància. Segons explicaven, es contemplava que ERC tingués “responsabilitat de gestió en àrees claus per als republicans, com ara la llengua catalana, joventut, turisme, promoció econòmica, drets socials, projecció de ciutat, gent gran o qualitat urbana” i dues tinences d’alcaldia, la de Turisme i la de Drets Socials.
Un desenllaç imprevist
Davant la convocatòria del congrés, la militància de Barcelona es va començar a moure ràpidament i va assistir en massa al congrés presencial. De fet, es va mobilitzar tant, que en paraules de l’ara secretària general del partit, Elisenda Alamany, van passar “coses estranyes” una hipermobilització que no s’esperaven davant el menor interès que hi havia per altres qüestions entre els afiliats barcelonins. Així, hi havia militants de base de la formació, des dels més nous com aquells de pedra picada que no volien ni sentir parlar d’entrar a governar amb el partit que havia pres a Ernest Maragall la possibilitat de ser tinent d’alcalde. Però també càrrecs del Govern (ja en funcions), consellers, secretaris generals de departaments… i el mateix Maragall, que setmanes més tard deixaria de ser militant del partit i que s’oposava a entrar a manar amb el PSC de Jaume Collboni. Quan Elisenda Alamany va arribar, la cua ja feia temps que no avançava i es que es van reunir més de 500 militants per una sala de menys de 300 localitats.
De tots els desenllaços possibles, va acabar passant el que no es contemplava: la militància ni va validar ni va rebutjar el preacord, simplement no el va votar, es va ajornar el congrés sine die i van abandonar el barri del Clot amb la sensació de no haver pogut dir la seva. A partir de llavors, la guerra interna a escala nacional es va accelerar, primer, amb la publicació d’un manifest que demanava a Oriol Junqueras que plegués com a president del partit i que no intentés la revàlida. Després, amb la publicació que els cartells contra els germans Maragall sortien de dins del partit.
Assemblea o una nova votació? Dues fórmules diferents
En aquest context, cadascuna de les candidatures aposta per una manera diferent de tancar el debat. Per un costat, la candidatura d’Eva Baró, Endavant Barcelona, actual presidenta de la federació i també regidora de l’ajuntament que el 2024 defensava entrar a governar a l’ajuntament i ara vol reobrir el debat a través de la convocatòria d’una assemblea per poder-ne tornar a parlar i analitzar quina és la situació. Cal tenir en compte que aquesta candidatura té com a número 2, Lourdes Arrando, que només fa 18 mesos, donava suport a la candidatura rival de Baró en les primàries del 2023 a la federació i que es van resoldre amb un empat tècnic. Ara, després d’any i mig de llimar diferències, han construït una candidatura unitària, i per això mateix, hi ha qui dona per feta la seva victòria en les primàries del 26 d’abril.
Endavant Barcelona es compromet així a convocar la militància abans de l’estiu en aquesta assemblea que ha de servir per tractar l’estat de la qüestió. Sense anar més lluny, si ERC hagués entrat al govern de Collboni en aquell moment, hauria tingut tres anys de presència a les institucions barcelonines per poder deixar la seva petjada, mentre que ara ja només en queden dos i el marge de maniobra és molt menor. A més, des del desembre, la número 1 del partit a l’ajuntament, Elisenda Alamany, a qui molts veuen com a candidata a l’alcaldia el 2027 és també secretària general del partit i bona part de la direcció actual de la federació, amb Baró al capdavant, van donar suport a la candidatura de Junqueras en el congrés nacional.
En canvi, la candidatura de Creu Camacho, Dignitat Republicana, aposta directament per consultar la militància (en aquesta ocasió de manera efectiva) sobre l’entrada al govern municipal per tancar d’una vegada per totes, diuen, aquest debat. En un comunicat van anunciar la intenció de sotmetre el pacte a una votació en línia, i evitar així problemes d’aforament. Abans, això sí, volen conèixer el contingut del pacte en si. Tancar el debat de l’entrada al govern municipal a només dos anys de les eleccions del 2027, serà, llavors la primera tasca que tindrà qui guanyi les primàries del 26 d’abril, sigui a través d'una votació o, fins i tot, de descartar-la en considerar que, un any després, ja no hi ha al·licients per fer-ho en el nou context a la capital catalana.