L’Operació Catalunya s’ha reactivat per terra, mar però encara no per l’aire. El Congrés dels Diputats ha engegat els treballs per fer funcionar la comissió d’investigació que havia quedat oblidada al calaix des del setembre de 2022. La maquinària parlamentària s’ha engreixat gràcies, no a la insistència dels partits que la reclamaven tossudament arran dels avenços de la branca andorrana del cas, sinó a l’acció d’un jutge de Madrid i per la necessitat del PSOE de replicar l’ofensiva del Partit Popular pel cas Mediador.
Serà el tercer cop que la xarxa policial s’investigui a la cambra baixa. A la del 2017 ja es va constatar que “al Ministeri de l’Interior, sota el mandat del senyor Fernández Díaz, es va crear una estructura policial destinada a obstaculitzar la investigació de corrupció que afectaven el Partit Popular i a la persecució d’adversaris polítics”. La del 2021 es va fixar en l’Operació Kitchen, que investiga l’ús de la policia per robar informació comprometedora a Luis Bárcenas. En les conclusions, el dictamen n’assenyalava Mariano Rajoy i María Dolores de Cospedal com a responsables “polítics”. Els dos escrits, enviats a la Fiscalia, van ser foc d’encenalls.
En la incipient via judicial, el cas és que un magistrat ha acceptat començar a burxar en les maniobres de grups policials dirigits pel Ministeri de l’Interior fent cas a una querella de l’expresident del Barça Sandro Rosell. Amb ell s’hi han afegit altres perjudicats com l’exconseller Jaume Giró o la família Sumarroca, a qui l’excomissari Villarejo hauria posat en el focus dels objectius de l’independentisme que calia desprestigiar. Fins ara tots els intents perquè s’investigui als jutjats han embarrancat estrepitosament. Un rere l’altre. Ara, segons les informacions reveladores d’aquesta setmana, hem sabut que l’Operació Catalunya va tenir la gènesi en un despatx del ministeri que està sota sospita l’endemà de la massiva manifestació independentista de 2012.
La irrupció de les sospites han tornat a assenyalar tres personatges vinculats històricament al Partit Popular a qui els àudios de José Manuel Villarejo, les informacions periodístiques i les querelles judicials situen movent els fils de la trama suposadament ordida des d’Interior, amb el beneplàcit del govern de Mariano Rajoy i la complicitat del Partit Popular. Els indicats són el ministre de l’Interior amb Rajoy, Jorge Fernández Díaz, l’exsecretària general del PP i exministra, María Dolores de Cospedal, i l’expresidenta del PP català Alicia Sánchez-Camacho. El triangle submergit en les clavegueres de l’Estat que, tot i passar els anys, encara fa córrer els rius de tinta i, cadascú a la seva manera, influeix amb força en els corrents paral·lels de la política espanyola. A continuació n’actualitzem el perfil que els defineix.
Jorge Fernández Díaz, l’articulista encomanat a Déu
Arraconat també pel cas Kitchen pel qual la Fiscalia li demana 15 anys de presó, el president del PP català durant la Catalunya preolímpica ha instal·lat la seva trinxera al diari La Razón, des d’on escriu a diari columnes d'opinió conservadores amb una vocació eminentment religiosa. Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 1950) és membre supernumerari de l’Opus Dei i això li condiciona la majoria de les reflexions. Per exemple fa només uns dies l’exministre va defensar que la guerra a Ucraïna s’acabaria gràcies a la intervenció de l’Immaculat Cor de Maria. A més, les aparicions beates han marcat el seu camí més d’una vegada. Segons va reconèixer en una entrevista en un mitjà religiós, la seva conversió a l’Opus Dei es va professar al temple de l’abús, a Las Vegas. Entre casinos i clubs d’strippers, el 1991 va topar amb la ruta espiritual de Déu. “Ell va sortir manifestament a trobar-me”, va relatar.
Les trobades celestials li venien de petit perquè al seu llibre ‘Cada día tiene su afán’, Fernández Díaz explica que té un àngel de la guarda que li va posar Marcelo de nom perquè qui diu que el va salvar de la mort en un accident de trànsit a Saragossa quan només tenia dos anys. Des de la tribuna de Paco Marhuenda, un dels catalans que ha ostentat més poder a Madrid s’ha atrevit a fer oposició al partit que li va permetre tocar el cel de la política. Aquest febrer va criticar sense embuts que el PP aplaudís l’aval del Tribunal Constitucional a la llei de l’avortament que els mateixos populars havien impugnat el 2010. “És la primera vegada que el PP es declara partidari de l’avortament de forma institucional i pública”, va teclejar sobre els seus companys, a qui va recordar que “aquesta posició política genera problemes de consciència a no pocs dels seus votants catòlics que, sense dubte, esperen un canvi polític a Espanya”. Ell i l’ex a Interior amb José María Aznar, Jaime Mayor Oreja, representen l’ala dura del PP que batallen, colze a colze amb la cúpula eclesiàstica, contra l’avortament lliure.
De Cospedal, la consultora que fa escola
Advocada de l’Estat des de 1991, María Dolores de Cospedal (Madrid, 1965) ha sigut presidenta de la Junta de Castella - La Manxa, ministra de Defensa amb els governs de Rajoy i secretària general del Partit Popular durant deu anys. El currículum polític de Cospedal és estel·lar i d’una progressió de poder meteòrica que va insuflar durant les dues primeres dècades del segle XX. De fet, els seus vots van ser clau perquè Pablo Casado guanyés el pols a Soraya Sáenz de Santamaría en la pugna per presidir el PP. De cop, els àudios de Villarejo la van fer entrar en l’ocàs. Fins ara s’ha lliurat de la imputació pel cas Kitchen, però l’Operació Catalunya l’assetja un altre cop. En aquest punt, les anotacions de Villarejo la situen com una persona instigadora i molt ben informada des dels inicis, quan era secretària general, dels moviments de l’excomissari per perjudicar líders independentistes.
Apartada de la política de primera línia, l’arxienemiga de Soraya Sáenz de Santamaría s’ha buscat les garrofes en una aventura professional en solitari com a advocada aprofitant la seva àmplia carrera en la gestió pública. Segons va avançar El Confidencial el novembre passat, acaba de fundar el seu bufet d’advocats especialitzat en assumptes administratius, civils i mercantils després d’abandonar com a sòcia el despatx CMS Albiñana & Suárez de Lezo. La seu està situada en plena milla d’or de Madrid, al carrer Vélazquez. “Seré advocada o consultora legal, però no actuaré com a lobbista”, va explicar a El Confidencial. En el camí de la reconversió professional, Cospedal s'acaba d'embrancar en un nou projecte com a coach. Ha creat l'Instituto de Liderazgo Politico, que es presenta com una escola de formació política i per la qual ha fitxat membres del PP a Castella - La Manxa. Des d'allà pretén oferir cursos perquè els polítics "siguin millors servidors públics".
Tot i la defenestració, Cospedal encara obté reconeixement en la vida pública. És la vicepresidenta del Patronat del Real Instituto Elcano, que és un think thank espanyol que, segons els seus estatuts, “analitza la política internacional des d’una perspectiva espanyola, europea i global, a més de servir com a fòrum de diàleg i discussió”. En l’ínclita escola de pensament, Cospedal comparteix cadira de patronat amb el bo i millor de les grans empreses espanyoles i dels dos partits històrics, que són el PSOE i el Partit Popular. En l'elenc hi ha des d’Ana Botín (Banco Santander) i Ignacio Sánchez Galán (Iberdrola) fins José María Aznar i Felipe González passant per Nadia Calviño i Jose Luis Martínez Almeida.
Sánchez-Camacho, la senadora rescatada per Ayuso
Un correcamins de la política s’ha de saber adaptar als contextos. I Alicia Sánchez-Camacho (Barcelona, 1967) ho sap molt bé. A ella els àudios de Villarejo la fan partícep de l’elaboració de la llista de polítics catalans a quin calia buscar les pessigolles en el marc de l’Operació Catalunya quan la trama tot just donava els primers passos, per allà el 2012. Dos anys abans també n’havia participat dels preparatius en el cèlebre dinar del restaurant La Camarga, el del gerro i el micròfon. Fins al moment tots les intencions per fer-la passar pels jutjats han fracassat. Però potser sí que va tenir un desgast polític perquè hi ha qui atribueix als seus tripijocs l’escassa representació al Parlament de Catalunya del PP català, que va presidir durant més d’una dècada, fins que va deixar pas a Xavier García Albiol.
Allunyada del parlamentarisme català i apartada de l’espanyol per Pablo Casado, Sánchez-Camacho s’ha aferrat a Madrid com un ferro roent. La madrilenya Isabel Díaz Ayuso la va rescatar i li va fer un lloc a la llistes del PP a la Comunitat de Madrid en les eleccions del 2019. Allà va repetir càrrec a l’Assemblea de Madrid el 2021 i la presidenta de moda la va premiar enviant-la al Senat per designació autonòmica. Al parlament madrileny actualment presideix la comissió de Ràdio Televisió de Madrid i és vocal a les d’Economia i Ocupació, i a la de Cultura. A més, és presidenta suplent de la Diputació Permanent.
Segons el web de l’Assemblea de Madrid, en l’anterior legislatura va promoure sis iniciatives legislatives, va reclamar tres compareixences i va proposar tres preguntes per a resposta oral al ple. Al Senat –on ja hi va tenir escó per designació catalana entre 2008 i 2010-, Sánchez-Camacho és vicepresidenta segona de la comissió de Suplicatoris i és vocal de cinc comissions més. Des del juliol de 2021, aquesta veterana de la política ha registrat onze iniciatives i ha participat en sis textos de control al govern, sobretot en mocions.