El Financial Times (FT) proposa aquest diumenge en un editorial que els governs espanyol i català s’asseguin a negociar un nou encaix sobre la base de l’Estatut del 2006, “tan maldestrament esmenat pel Tribunal Constitucional”. El diari econòmic britànic, en un gir a la seva actitud fins ara, fa servir els arguments bàsics de l’unionisme i del govern espanyol, encara que la conclusió que en treu és que cal renegociar les relacions, en la línia de l’anomenada tercera via, i aconseguir “una versió actualitzada de l’autonomia”.

El diari proposa d’entrada acceptar com a marc mental la “conllevancia” entre Catalunya i España, la idea d’Ortega y Gasset segons la qual una i altra s’han de suportar mútuament perquè el problema entre les dues no es pot resoldre. D’això en diu “la saviesa d’Ortega”.

Per al FT, que se celebri un referèndum no és prou argument per a reclamar un estat. Les raons que dóna són conegudes: la Constitució espanyola no ho permet, els independentistes no tenen encara “majoria social” suficient, la llei del referèndum “s'aparta de les normes democràtiques adequades per a un tema de tal importància” perquè “no estableix un llindar mínim de vots perquè el resultat sigui vàlid”. Etcètera.

El FT s’aparta en aquest editorial de la seva línia típica, que explicava el cas incloent-hi també les raons del sobiranisme, com el maltractament fiscal a Catalunya, o el menysteniment de la llengua, i recordar al govern de Rajoy que la Constitució no és intocable.

De fet, els seus columnistes i els dos corresponsals que s’han ocupat del conflicte han sostingut fins ara posicions més obertes amb el sobiranisme que l’editorial d’aquest diumenge. Una mostra n’és l’article de David Gardner, cap de la secció ‘Europa’, de la setmana passada o el de mitjans de juliol, on avisa Rajoy que si no negocia ràpid perdrà la partida. A finals de juny passat, el FT va editar un especial de 15 pàgines on explicava el conflicte de dalt a baix, en la mateixa línia.

En l’editorial d’avui, però, el diari diu algunes coses que no el deixen gaire ben parat. En invocar l'article 2 de la Constitució espanyola no té en compte que va ser imposat per "sectors consultats" fora de la ponencia constitucional, com va deixar escrit Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució.

Sobre el llindar mínim de participació, la llei del referèndum aprovada pel Parlament segueix la Comissió de Venècia, que recomana no fixar-ne cap. En un altre punt, per exemple, diu el diari que, segons la mateixa llei, “en teoria, una petita minoria de l'electorat podria provocar una declaració d'independència”. És una idea que, a més de contradir el text legal, repugna de fet a tots els partits parlamentaris catalans, independentistes o no.

També és nou l’argument que no és comparable la situació de Catalunya amb el Quebec ni Escòcia, perquè van celebrar referèndums de secessió “amb el consentiment del govern central i en plena conformitat amb la llei”. Això no és exacte en el cas del Quebec, a més de que el sobiranisme ha buscat un referèndum acordat molts cops. Respecte als estats bàltics, “tenien tot el dret a declarar la independència perquè Stalin els havia robat la seva condició i llibertat”. Fa molts anys que gairebé ningú a Catalunya es compara amb els bàltics, menys encara amb Stalin.

Per al FT, “sens dubte”, l'objectiu a curt termini dels separatistes no és proclamar la independència, “que seria un gest retòric buit”, sinó unes eleccions regionals “amb l'objectiu d'ampliar les files de la coalició independentista”. S’oblida l’editorialista que el president Puigdemont pot convocar les eleccions quan vulgui i potser no calia fer un viatge tan llarg i accidentat per arribar a unes altres autonòmiques.