El Maxi, la Pili, la Carmen i l’Antonia. Són la muralla humana d’Oriol Junqueras, el seu exèrcit. Tots ells veïns de Sant Vicenç dels Horts, els ha unit la lluita per l’alliberament del seu exalcalde. Són els impulsors del Free Junqueras, una plataforma sorgida de la indignació per l’empresonament del líder dels republicans i la resta de presos polítics. “La ràbia que tenim acumulada l’hem de transformar en lluita”, afirma un d’ells, el Maxi Calero, que a més de ser pinyol impulsor de la plataforma és també amic del vicepresident.

Tots quatre són l’exemple perfecte de la Catalunya mestissa, plural i diversa, que no entén d’orígens ni identitats. I tampoc els cal. El Maxi ha viscut gairebé tota la seva vida a Catalunya, però és nascut en un petit poble d’Extremadura, a Malcocinado. Ha treballat durant gairebé vint anys en un escorxador de pollastres i després en el món de la construcció. Ara, a punt de prejubilar-se, es declara orgullosament i tossudament comunista.

També s’hi declaren la Carmen i l’Antonia, 'Las Carmelas'. Totes dues van arribar a Catalunya de molt petites, després d’abandonar Còrdova per la falta de feina i la gana. La Pili també és d’Andalusia, però en el seu cas de Jerez de la Frontera (Cadis), i confessa que ella fins fa ben poc era socialista i anava a les manifestacions del 12 d’octubre cantant “visca Espanya”. Elles han treballat en fàbriques i netejant. “Som kellys totes”, diu la Pili somrient, i afegeix: “Sóc la Kelly, la que ho neteja tot, i ara netejarem fins i tot el país”.

Espanya ens ha fet independentistes

Estan orgullosos dels seus orígens, de la seva terra natal, on encara conserven part de la família i hi van sovint. Després de tot el que ha passat, però, ho tenen clar. “Espanya ens ha fet independentistes”, exclamen, després de confessar que és la “supèrbia” del govern espanyol i de l’espanyolisme el que els faria ara decantar-se probablement per la papereta del sí en un referèndum. Els discursos de l'Oriol van fer una part, la repressió i els "a por ellos", la resta.

Ens han citat en un restaurant del centre de la ciutat, a Cal Sagristà, un dels restaurants preferits de Junqueras, per explicar-nos què hi ha darrere les samarretes i pancartes de Free. A cada paraula que pronuncien traspuen vitalitat, ganes de lluita i molt d'amor pel seu exalcalde. Entre riures, i també alguna llàgrima, ens expliquen que la plataforma va néixer arran de la por que tenia la Neus, la dona de Junqueras, que l'empresonament el fes caure en l'oblit.

Des d'aleshores han celebrat desenes d'actes, entre els quals destaquen les paelles, els partits de futbol i també les presentacions del llibre Fins que siguem lliures de Sergi Sol. Ara n'estan a punt d'organitzar una altra, una de grossa. El proper dia 11 d'abril és l'aniversari de l'Oriol. En farà 50, i els seus amics de Sant Vicenç li volen preparar una festa. La data, a més, és significativa: coincideix amb el tret de sortida de la campanya electoral per les eleccions al Congrés, on Junqueras és cap de llista. De fet, ERC també té previst començar la campanya aquí, a Sant Vicenç, amb un acte aquell mateix vespre. 

Sant Vicenç s'està convertint en el centre de la República. Fa anys era impossible imaginar l'hecatombe que està tenint lloc al Baix Llobregat

"Sant Vicenç s'està convertint en el centre de la República", assegura el Maxi, que es mostra sorprès de "l'hecatombe que està tenint lloc al Baix Llobregat". Així, destaca l'augment significatiu de votants d'ERC en pobles com el seu, però també a Cornellà, Sant Joan Despí o Viladecans, i considera clau en aquest procés tant l'actitud del govern espanyol com el fet que hi hagi "persones capaces de convèncer els no autòctons". En aquest punt, diu que l'Estat ha estat "una màquina de fer independentistes" i que "l'Oriol és el refugi de gent que s'ha quedat òrfena", votants tant del PSUC com del moviment comunista.

Ell no es declara independentista com a tal, sinó que veu la independència "com una eina per arribar a la república" i pensa lluitar per aconseguir-la. En definitiva, es declara un lluitador "de tota la vida" i recorda que el moviment comunista sempre ha estat a favor de l'autodeterminació dels pobles. També rebutja els discursos unionistes que asseguren a Catalunya no es pot parlar castellà ―"tot mentida"― i afegeix: "Els catalans naixem on ens dona la gana".

Els catalans naixem on ens dona la gana

Juntament amb tres amics més ―el Lolo, el Domingo i el Fran― van ser unes de les primeres visites que va rebre Junqueras a la presó, just després del seu empresonament. Tots quatre ―dos d'Extremadura, un de Huelva i un altre de Còrdova i d'equips de futbol diferents (del Madrid, del Betis i del Còrdova)― van enfilar camí cap a Estremera per veure el seu amic. "La gent s'esperava que a l'Oriol l'anessin a veure els 'catalanets'", diu rient i trencant tots els tòpics possibles, i puntualitza: "Catalunya és una altra cosa. Catalunya és diversa".

Ara són ells quatre els que ajuden la Neus amb els nens, en Lluc i la Joana. Són ells els que se'ls emporten a jugar al futbolí, els que els porten ous Kinder o els qui escolten com en Lluc, el fill gran que ja té sis anys, explica els avenços que ha fet en l'aprenentatge de xinès. "Això ho hauria de fer el seu pare", lamenten amb tristor.

I és això, aquest "injust" empresonament, el que ha portat aquests veïns de Sant Vicenç dels Horts a omplir-se de llaços i xapes per Junqueras i els presos. "Hi ha assassins i maltractadors al carrer i ells allà tancats. No és just", diu la Carmen visiblement afectada. També l'Antonia, amb el cor mig encongit, confessa: "Jo sempre li deia que ni un pas enrere i després vaig pensar: 'mare meva, ni un pas enrere i mira ara on està el pobre'".

Van a tot arreu amb els seus complements pels presos. Fins i tot a Andalusia, quan van a veure la seva família. "No ho entenen. Ho veuen com una ofensa", confessa la Carmen amb certa tristor. "Em pregunten per què el porto si jo soc andalusa. Jo vaig néixer allà, però vaig venir aquí perquè no podia menjar. Vam venir a treballar, no em van regalar res, però sí que vaig poder treballar", defensa, a tot això la Pili i l'Antonia afegeixen que els catalans els van acollir molt bé, els van ajudar i fins i tot algunes botigues del poble els deixaven pagar les coses a terminis si els faltaven diners.

A por ellos? A per qui? A per mi que també soc andalusa? No maco, no!

Elles no eren independentistes. Porten el llaç pels presos, però estan indignades pel fet que no es pugui fer un referèndum, fins a tal punt que asseguren que ara molt probablement votarien que sí a la independència. "La supèrbia que tenen fa més independentistes", exclama l'Antonia, que reconeix que una de les escenes que li ha fet més mal de tot el procés va ser escoltar la gent d'Andalusia cridar "a por ellos". "A por ellos? A per qui? A per mi que també soc andalusa? No maco, no", afegeix. 

Amb una carta de l'Oriol a la mà, l'Antonia explica que veient el judici per la televisió s'enfada molt, especialment amb les declaracions dels guàrdies civils, que veu completament fabricades. "Jo crec que la sentència ja està dictada", reconeix. De fet, tots ho veuen així. En el que no es posen d'acord, però, és en com reaccionar després. Mentre que la Pili és una ferma defensora de tancar ports, aeroports i carreteres; el Maxi ho posa en dubte perquè creu que no és això el que volen els presos. "Volen posar de manifest que l'estat espanyol és un estat en fallida i que no hi ha separació de poders", exclama.  

Si Espanya guanya aquest pols, el retrocés que tindrem serà bestial. Jo marxaria al meu poble

"Si Espanya guanya aquest pols, el retrocés que tindrem serà bestial", alerten l'Antonia i la Pili, que confessen que si això passés, tornarien als seus pobles natals o, fins i tot, es plantejarien marxar a l'exili. "Jo marxaria. Si es pot lluitar, no! Si es pot lluitar, em quedaria aquí i lluitaria tant com calgués. Però si fos el que hi ha, marxaria", reconeix la Pili. 

De moment, però, seguiran anant a totes les manifestacions que calgui ―siguin a Barcelona, com a Brussel·les, a Madrid o a les presons―, seguiran venent samarretes i xapes per recaptar diners per als presos i seguiran lluitant des del centre de "Tabàrnia" ―com ho anomenen ells mateixos― per "contrarestar les històries que altres puguin donar".