Les negociacions entre el PSOE i l’independentisme català per aprovar una llei d’amnistia que posi a zero el comptador judicial del procés ha despertat les faccions més radicals de les organitzacions ultres. Dominades per la batuta de Vox i encoratjades per terminals mediàtiques afins, els grups violents s’han fet seves les manifestacions que des de fa una setmana es concentren a prop de la seu del PSOE a Madrid, al carrer Ferraz, desplegant un repertori de violència de carrer contra la policia espanyola en unes escenes inèdites des de la Transició espanyola. Ni pel què ni pel com, sinó pel qui. El paradigma de l’exaltació ha canviat en l’últim lustre gràcies a la cobertura discursiva que han proporcionat tant el Partit Popular com Vox, contribuint a exaltar els ànims fins al punt que la fúria ultra ha fet la demostració de força més gran que es recorda des del final de la dictadura franquista.
En més de 40 anys de democràcia, les accions violentes ultres de l’extrema dreta a l’Estat s’havien reduït a capítols d’ira puntual, a atacs perpetrats contra independentistes catalans i bascos, contra comunistes i contra persones vinculades al moviment LGTBI. “Rojos”, “maricones”, “guarros” i “separatas” han estat el blanc de la fúria reaccionària i, en aquest sentit, a la dècada dels 90, els cap rapats feien i desfeien pels carrers. Convé recordar l’assassinat transfòbic de Sonia Rescalvo, una dona trans que va morir apallissada per sis skinheads neonazis al Parc de la Ciutadella de Barcelona el 1991, o l’assassinat de l’independentista Guillem Agulló a mans de militants d’extrema dreta en un municipi de Castelló, al País Valencià.
Les expressions neofeixistes s’havien articulat en partits residuals com Democracia Nacional, la Falange Española, España 2000 o Movimiento Social Republicano, formacions amb una presència gairebé inexistent a les institucions -tan sols algun regidor al País Valencià-. Amb el pas dels anys i a partir de la irrupció de Vox, el moviment ha agafat embranzida i ha trobat en el partit de Santiago Abascal un discurs catalitzador amb el qual identificar-se a partir de valors conservadors, catòlics i en alguns casos partidaris del colpisme per enderrocar l’estructura democràtica.
Ara bé, l’avenç del moviment independentista a Catalunya va ajudar a la mobilització de les files, sobretot d’ençà la tardor del 2017, simbolitzada pel referèndum de l’1 d’octubre. Aquest és el context, per bé que el caldo de cultiu d’emergència nacional l’ha alimentat sobradament tant el Partit Popular com Vox. Des que Pedro Sánchez va començar a governar el 2020, la dreta i l’extrema dreta han contribuït a abastir el clima de l’”Espanya es trenca”. Pel que fa al PP, primer Pablo Casado i després Alberto Núñez Feijóo han deslegitimat els acords del PSOE amb els independentistes catalans, restant validesa al govern progressista i les seves aliances parlamentàries.
Els dubtes del PP amb la violència
Els indults, la reforma del Codi Penal derogant la sedició i modificant la malversació i ara l’amnistia han estat benzina per argumentar que el PSOE s’està agenollant davant d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. En aquesta estratègia d’agitar consciències i remoure els budells, el duo format per Isabel Díaz Ayuso i José María Aznar s’han mostrat implacables en aquest afany. amb discursos pujats de to que han marcat el pas indiscutiblement als líders de la dreta espanyola. En aquest context s’han d’emmarcar les declaracions de l’expresident Aznar fa més d’una setmana assegut al costat de Feijóo, en el moment en què s'estava desllorigant el pacte PSOE-ERC i s’avançava decididament cap al de Junts. Amb un to inquietant, el referent ideològic del PP va donar l’ordre: “El que pugui fer que faci. El que pugui aportar que aporti. I el que es pugui moure, que es mogui”. I el que volia entendre’l, el va entendre.
Dit i fet. Unes hores més tard l’Audiència Nacional, amb el jutge Manuel García Castellón al capdavant, va engegar la maquinària per imputar Carles Puigdemont i Marta Rovira pel cas del Tsunami Democàtic, amb l’ajuda inestimable d’un informe de la Guàrdia Civil. La paraules que apuntaven un camí van tenir una rèplica als carrers, gairebé de forma immediata. A través de les xarxes socials es van començar a organitzar manifestacions a les portes de la seu del PSOE, al carrer Ferraz a Madrid. Amb aparicions estel·lars com la de l’expresidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre -que va ajudar a tallar Ferraz al trànsit el primer cap de setmana- el camí encara és més fàcil.
De fet, les ràtzies violentes han descol·locat també al Partit Popular fins al punt d’expressar certs dubtes a l’hora de condemnar-les. La primera reacció de Feijóo davant els aldarulls va resultar ser més aviat tèbia fent culpable a Pedro Sánchez del “malestar social” que encenia els carrers. El màxim dirigent del PP va acabar condemnant la violència i fent una crida a la manifestació "pacífica i serena". I en aquest context, Isabel Díaz Ayuso ha tornat a entrar a la cursa i s’ha avançat dues vegades a Feijóo a l’hora de capitalitzar l’opinió del Partit Popular: primer en el rebuig als aldarulls i després fixant posició al voltant del pacte PSOE-Junts per investir Pedro Sánchez, a qui va acusar de voler “colar una dictadura per la porta del darrere.
El malestar social es responsabilidad de @sanchezcastejon, pero las protestas deben partir del respeto y ejemplaridad que faltó siempre al @PSOE y sus socios.
— Alberto Núñez Feijóo (@NunezFeijoo) November 7, 2023
No somos como ellos. Ni como la minoría que actúa igual.
Nos vemos el domingo 12 a las 12 en las plazas de toda España.
Les marques juvenils de Vox que remenen les cireres de les manifestacions
Tampoc cal oblidar el paper inestimable de Vox, el partit promotor i instigador de la revolta de carrer i que ha fet crides a la “resistència civil” en contra dels plans de Pedro Sánchez. Missatges destinats a garantir una resposta contundent a l’asfalt que Santiago Abascal ha combinat cridant a rebel·lar-se contra el govern central la policia nacional que aquests dies custodia el centre d’operacions del PSOE. El líder institucional de l’extrema dreta va demanar a funcionaris públics com els agents de l’autoritat que “no obeïssin ordres il·legals” dictades pel ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska.
Les mobilitzacions al barri de Moncloa de la capital madrilenya (zona universitària per excel·lència a causa de la proximitat a la Universitat Complutense) s’han fet cròniques i han abraçat la violència la majoria dels dies en el tram final, a càrrec de grups de neonazis a qui ningú controla. Les concentracions han acabat amb desenes de detinguts per desordres públics, enfrontaments entre policies i manifestants, corredissos, llançament d’objectes, petards, cadires i cremant mobiliari urbà, i els agents disparant pilotes de gomes i repartint cops de porra per dispersar els concentrats. Val a dir que una part de la manifestació acostuma a recriminar als descontrolats l’actitud desafiant i provocadora, cantant-los “violència no”. Però la ràbia s’ha acabat imposant. A primera fila, tan bon punt arriben joves amb la cara tapada, és habitual que cantin l'himne de la Falange o el 'Cara al sol' o alcin el braç a l'estil nazi, al marge de les banderes espanyoles amb l'escut franquista o banderes carlistes.
La promoció ideològica de les manifestacions va a càrrec de Vox, per bé que la formació d’Abascal ha construït una xarxa d’organitzacions secundàries que estan orquestrant-ho tot, amb el suport incondicional d’influencers ultres com Alvise o Desokupa. Les convocatòries es tramen a les xarxes socials, com X, Telegram o Whatsapp, i les instiga l’òrbita civil de Vox. La més destacada és Revuelta, considerada la marca juvenil de l’extrema dreta, una entitat de nova creació que es presenta com un “moviment juvenil que busca alimentar l’esperit revolucionari de la joventut patriòtica”. L’organització, de qui se’n desconeix la font de finançament, es desentén de vincles amb qualsevol partit, per bé que Vox li va reservar un espai privilegiat en el seu acte de presentació. Davant de 100.000 persones a la manifestació de Colón en contra de l’amnistia el 29 d’octubre, el seu únic portaveu, César Pintado, va afirmar que representava “els joves d’esperit ardent” que tenen l’objectiu de “lliurar sense condicions la batalla” contra els independentistes i l’esquerra. Revuelta es mou a les xarxes socials, als carrers i a les universitats.
En aquesta amalgama també hi figura Plataforma 711, que aposta per defensar “els valors cristians” i de “la reconquesta”. De fet s’anomena 711 en referència al “fatídic any en el qual es va produir la invasió de la Península Ibèrica per part de l’islam”. L’estratègia de Vox és utilitzar aquestes organitzacions fantasma per fer moure les convocatòries als carrers i, d’aquesta manera, se’n pot desentendre en cas que es produeixin escenes de violència. Vox ha dit que fa costat a totes les manifestacions contra els pactes de Sánchez, encara que Abascal va afegir: “Si no és pacífica, no és nostra”. Cada cop que hi va el reben amb aplaudiments.