Pronòstic per l’economia catalana: “un llarg període (...) sense creixement econòmic durant deu anys o més (...) si seguim així”. És el que diu en aquesta entrevista a El Mundo el president de la patronal Foment del Treball Nacional, Joaquim Gay de Montellà. L'entrevista obre la portada del diari madrileny.
Una previsió tan ombrívola mereixeria potser alguna documentació, però tot un president de la principal patronal catalana no aporta ni una sola dada ni un sol indicador que avali el seu presagi apocalíptic.
Tot ben garbellat, li seria difícil fer-ho, perquè les xifres conegudes (i les previstes) diuen tot el contrari. El 2017, el PIB va créixer un 3,4% (a Espanya el 3,1%), segons l’Instituto Nacional de Estadística. La producció industrial va augmentar del 3,5% (a Espanya un 2,6%). L’exportació va enfilar-se un 8,7% (a Espanya un 8,9%). L’atur al quart trimestre del 2017 és del 12,6% (Espanya registra quatre punts més). Fins i tot la matriculació de turismes ha augmentat un 8%.
De moment, doncs, el "llarg període sense creixement econòmic" s’haurà d’esperar. És el que, ves per on, diu el mateix Gay de Montellà més endavant. “El que més em preocupa és el mig termini, a partir del 2020. Llavors veurem el mal que ha produït aquest procés a l'economia catalana”. Aquest procés és, en efecte, el que ja saps.
Política i/o govern
La sincronia entre l’entrevistador i el president és gran. La mateixa segona pregunta, que és més aviat una insinuació (“La economía catalana ya no crece más que la media española...”, suggereix el periodista), serveix al representant patronal per a assignar a la manca de Govern els mals econòmics que s’aproximen. Cap esment, posem per cas, als atemptats gihadistes d’agost o a la inestabilitat parlamentària del govern espanyol que, de moment, no té prou vots per aprovar els pressupostos generals. Ni molla.
La insinuació de l’entrevistador tenia una resposta senzilla: l’economia catalana sí que creix més que la mitjana espanyola. També el 2017. Concretament, un 0,3%.
La culpa de l’estancament (pronosticat)? Aquí: “El problema és que a Catalunya es vol fer política sense governar i a Madrid volen governar sense fer política”. Més endavant, precisa: “Les formacions polítiques que no volen governar i volen crear estructures de país diferents...”, és a dir, els independentistes. Clar que sí.
Elogi del País Basc
Del 155 no diu res més que és “una anomalia que no s’ha d’allargar, però que va resolent el dia a dia adequadament”. Ni hi ha gent a la presó ni fora. Ni hi ha uns processos judicials, diguem-ne, peculiars. Tot molt normal.
Pregunta l’entrevistador “Compleix Rajoy el seu compromís amb les infraestructures?” És la passada de la mort. Resposta: gol. “El ministre De la Serna està fent una gran feina traient dels calaixos, per a executar-los, projectes que estaven paralitzats, però si no s'aproven els Pressupostos, es condicionaran molt”. Quins projectes? No ho diu. Aquí en té una llista. Tampoc esmenta l’alt nivell d’incompliment de l’Estat a l’hora d’executar inversions a Catalunya.
Es fa, esclar, una lloança del País Basc com a model a seguir. En el context de l’entrevista, l’al·lusió (“tuvo más dificultades que Catalunya”) fa dringar el record del terrorisme. Però, a més de les “dificultats”, el País Basc disposa també del concert econòmic, particular sistema de finançament que, si s’apliqués a Catalunya, propulsaria el seu PIB de patac en un 5,2% i generaria més de 201.000 llocs de treball, segons un informe del Consejo General de Economistas, que ha estat confirmat per un altre del director del think tank governamental Fedea, i autor de las balances fiscals territorialitzades del Ministeri d’Hisenda, Ángel de la Fuente. Del concert, ni una paraula.
Llavors, si aquesta entrevista, en realitat, no va d’economia, de què va? Si resulta que el que es diu no es documenta amb cap xifra, dada ni indicador, quins arguments es fan servir? Doncs els del 155. L'entrevista va de de fer Govern. De pressionar. Aquest és el missatge que travessa tota la conversa. Per exemple, Gay assegura que defensa el pacte fiscal (la versió catalana del concert econòmic) com a solució “per a una generació”. Però que “primer cal fer Govern”.
Govern, Govern, Govern.
Relat negatiu
Sense adonar-se’n (o sí), l’entrevista entra a formar part del relat negatiu sobre Catalunya que es fabrica de fa mesos en factories com la del diari que fa l’entrevista. El mateix relat de violència, fracàs i por que es va confegint per a descriure el procés independentista en informes, interlocutòries i reportatges, es desenvolupa en paral·lel per a retratar altres sectors del país. S’adapta el mateix missatge a tots els àmbits. En el teatre de l’economia, tot va malament i encara anirà pitjor. Si les dades no acompanyen, pitjor per a les dades.
Potser calia contrarrestar altres visions que toquen més de peus a terra.
La millor part d’aquesta entrevista, però és al final. Gay, que en tota la conversa no ha deixat de prendre postura en afers polítics, aborda l’última pregunta/insinuació:
—Els sindicats s'han manifestat pels “presos polítics”...
—No és oportú que els agents socials entrin en aquest tipus de posicionaments.
Es veu que uns "agents socials" són oportuns i altres no tant. Inevitablement ve al cap aquella resposta de Franco a un ministre que se li queixava: “Haga como yo y no se meta en política”.