Gabriela Serra (Mataró, 1951) qualifica de “suficient” el seu pas per la política activa. Va ser diputada de la CUP al Parlament des de l'octubre de 2015 a l’octubre de 2017, quan el mandat va quedar esquinçat pel Govern amb la suspensió de la independència de Catalunya i l’aplicació de l’article 155 pel govern espanyol. D’aquesta etapa, i mostrant respecte als presos polítics i exiliats, Serra reclama que els polítics catalans que dirigien el país llavors expliquin amb sinceritat “què els va fer frenar” per tal que el país torni a enfortir-se i a aixecar-se. En aquesta entrevista, Serra, mestra, activista i membre de força entitats, explica la seva tasca com a voluntària de presons amb l’entitat Justícia i Pau. Ens despulla sentiments i les mancances que tenen la majoria d'aquestes persones privades de llibertat, la majoria perseguits per la pobresa, i la poca solidaritat de la societat. Recentment, Gabriela Serra ha estat nomenada presidenta d’Observa, una nova associació que vol "monitoritzar" les presons catalanes per garantir els drets fonamentals de les persones preses.
Per què es va fer voluntària de presons?
Fa temps vaig conèixer les presons per motius polítics. Primer vaig tenir alumnes presos a la Model. Vaig ser molts anys mestra del Camp de la Bota i alguns dels meus alumnes van acabar presos a la Model, i dins la moguda de la Copel. Després vaig anar a veure companys, després a Xirinachs, després els insubmisos, que havien d’anar a dormir-hi. El fet de fer-me voluntària de presons va ser arrel de tot el desastre polític i penitenciari, i de repressió del Procés. Quan van empresonar els companys i les companyes del Parlament i els altres es van exiliar, vaig preguntar-me: “Què puc fer jo?” A part de la feina política, vaig pensar de fer voluntariat a la presó de dones Wad Ras de Barcelona i vaig entrar-hi amb Justícia i Pau, que en soc membre, i l’entitat té un servei d’acompanyament a les presons. Wad Ras, però, és molt diferent: Està al centre de la ciutat i per a les preses, les famílies i els fills és espectacular. A més, les dimensions són tan petites que estem amuntegades, però és un amuntegament que és molt sa, perquè ens coneixem totes, hi ha tacte, hi ha pell, hi ha relació, ningú està despenjada. La relació amb els funcionaris és de tu a tu, tots els funcionaris i funcionaries coneixen les dones pel seu nom, i elles també. I la directora també. És una relació molt més humana i propera, tot i les deficiències. Wad Ras és la única presó de dones a Catalunya, tot i que és de pendents de judicis, de preventives. Els nostres presos polítics es queixaven de la preventiva, i he conegut dones amb dos anys de presó preventiva. Al principi , se’m mirava, com dient: ‘què fa aquesta exdiputada de la CUP a la presó, i què passarà” I no ha passat res. I totes les activitats que he proposat, se m’han aprovat.
A la presó de dones de Barcelona estem amuntegades, però és un amuntegament molt sa: totes ens coneixem, hi ha relació, els funcionaris se saben el nom de les dones. És una relació humana tot i les deficiències
Quines activitats ha fet a la presó de dones?
Estic en un grup que es diu agents culturals, on hi ha preses que planifiquen activitats. Un cop els vaig proposar de parlar dels refugiats, penseu que més del 50% de les preses són estrangeres; i va anar molt bé. També vaig fer un taller sobre el tractament de la por. Era el taller que feia als nanos dels moviments socials de com controlar la por, i va ser molt maco. Elles també proposen coses. Un cop em van dir que els expliqués tot aquest lio del procés i del tema català i què passa amb Catalunya. Vaig preparar uns vídeos i unes fitxes, i amb funcionaris a dins la sala, i vam estar dues hores molt bé. I una em va dir, és com una pel·lícula. I òbviament, quan després va venir la Carme Forcadell a Wad Ras per complir el tercer grau per elles era una cosa espectacular. I la Carme va estar amb elles. També abans havíem parlat de què és un pres polític i em van demanar que en portés una, i els vaig dur la Montserrat Cervera, de Ca la Dona, i van quedar encantadíssimes amb ella, que és una dona feminista, d’esquerres, progressista. I el detall bonic és que una de les dones joveneta, em diu: “Jo també soc una presa política perquè una de les raons perquè estic aquí és per aquest sistema: He estat maltractada...” Em va semblar preciós. El 80% de les dones preses són víctimes de maltractaments, violència sexual i psicològica. Més d’un 40% té alguna malaltia mental i més del 70% són mares. Les raons socioeconòmiques de tota aquesta població presa, no només les dones, és altíssim. És brutal.
A Wad Ras vaig fer un taller sobre el tractament de la por, com els que feia als nanos dels moviments socials. Les preses també em van demanar parlar del procés i de Catalunya
I per què es crea l’associació Observa? N’és la presidenta?
Sí, m’han fet la presidenta d’Observa. Aquesta associació té un origen molt clar que és donar suport a l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona i el SIRECOVI (Sistema de Registre i Comunicació de la Violència Institucional), que fa més de 20 anys que funciona i el seu director és l’Iñaki Rivera. Vaig conèixer l’Obsevatori cap a l’any 2000 en el moviment antiglobalització que va haver-hi tants presos i condicions bàrbares i es feia un seguiment de presos polítics. També vaig tenir relació amb familiars de presos polítics, i ara estan barrejades amb els dels presos comuns, i algun cop m’havien demanat suport i intercanvi amb elles. I el suficient temps que vaig ser diputada també vam tenir relació per denuncies de vexacions a les presons. I amb el procés i el judici, diferents entitats de drets catalanes van crear el International Trial Watch- Catalan Referèndum Cas, on hi havia Irídia, l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, l’Observatori...Que va ser molt important, ens hem anat reunint, però va tenir conseqüències per a l’Iñaki.
Quines?
El sistema no et perdona que tu assenyalis els errors dels sistema i que entris a parlar de la violència institucional. Vam estar molt contents amb el procés i els presos polítics perquè per primera vegada en aquest país es va començar a parlar de les presons, i no ja des del punt de vista de la tortura sinó dels pobres pares que no poden veure els seus fills, aquests pobres pares que no poden anar a les exèquies d’un familiar...I aleshores que ja feia voluntariat a Wad Ras deia: “Això no només passa als presos polítics, els hi passa a tots.” A més, ells deien que hi estaven injustament, com també diuen els presos comuns. Hi ha un nivell trist d’assumpció de la culpa i de legitimitat del teu càstig...Per això les preses deien que era injust el que passava als presos polítics. I jo els responia: “El teu cas és just? Ells ho han fet perquè han volgut.” Es va obrir un canal amb familiars de presos, i valgui dir que els presos i les preses polítics van ajudar molt.
Com van ajudar els presos polítics?
La Carme i la Dolors i els presos van fer declaracions. Es va evidenciar que a casa nostra no hi ha presons de dones, només hi ha una que és Wad Ras i per a preventives. Els espais estan ocupats per homes. La Carme a Madrid va estar a una presó de dones i quan va venir a la presó de Mas d’Enric estava en els mòduls de dones totes barrejades i ella va quedar molt impressionada, i a Wad Ras li va semblar realment una presó de dones. I la Carme va fer una tasca impressionat per aconseguir coses, com la Dolors a Puig de les Basses. I la llàstima és que quan surten els presos de la presó, tot es perd i s’acaba, com el programa tan útil que tenia el Josep Rull a 8TV, on convidava companys de la presó. Josep estava al grup de teatre de Lledoners i un cop van venir a Wad Ras, i va fer un paper boníssim, i li vaig dir que es guanyaria millor la vida d’actor que de polític tal com estan les coses (riu). Feia d’un segrestat i ell acabava segrestant el segrestador. Com Cuixart fent ceràmica.
Els presos polítics van ajudar a donar a conèixer les presons, però quan en surten, tot s'acaba
Què vol dir que tot s’acaba quan surten de la presó?
Doncs que quan el spresos polítics surten de les presons, s'acaba l’atenció de la societat i dels mitjans de comunicació a les presons, del que passava a dins; se les torna a oblidar. Quan hi eren els presos polítics es parlava de la vida quotidiana dels presos polítics, però també de la resta.
Recentment, van fer la presentació d’Observa a la presó Model. Qui forma part de l’associació?
Som moltes entitats. Membres d’Irídia, d’Alerta Solidària, de la Comissió de Defensa del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, de l’Organització Mundial contra la Tortura, l’Institut de Drets Humans de Catalunya, IACTA, David Badia, membre i voluntari de Justícia i Pau... Hi ha advocats, professors universitaris, periodistes, familiars de Presxs de Catalunya, de la Xarxa Antirepressió de Familiars de detingudes...I la iniciativa és a partir de la denuncia de tres sindicats contra l’Iñaki Rivera i al seu equip perquè en una entrevista va dir que a les presons catalanes es vulneren drets humans i hi ha violència institucional. Va ser molt dolorós. A l’Iñaki se li van obrir portes, però també se li han anat tancant d’altres.
L’Iñaki Rivera assenyalat?
Sí. L’Iñaki Rivera és una persona assenyalada per alguns sindicats de presons, però també al món de la Justícia. Tan de bo el món de la justícia fos just, prudent i demòcrata fins a la sacietat. I l’Iñaki té un nivell de coherència i combativitat que no es ven ni es calla davant de les injustícies i les vulneracions de drets humans de qualsevol pres i presa. Això ho ha demostrat l’Observatori, que no està pels presos de categoria, sinó per a totes les persones que estan preses, molt poques de forma legítima, tot i que siguin legals. I amb els casos sorgits del procés, els 3.000 que tenim pendents, hi ha la necessitat que l’Observatori i el Sirecovi, que és el braç actiu, que fa les denuncies, tinguin una capacitat de feina i mobilitat de forma estable i permanent. En aquests moments, en el Sirecovi són 6 persones que es dediquen hores i hores, que van a totes les presons de Catalunya, que han de fer informes, que han de trametre denúncies. I només Wad Ras està en una ciutat, la resta de presons estan lluny de les ciutats, i aquesta és la primera vulneració de drets humans. És la primera violació de drets humans il·legal perquè la legislació de règim penitenciari afirma que els presos i preses estaran en centres el més a prop dels seus llocs d’origen. I és més greu en casos de les dones que tenen canalla.
El fet que les presons catalanes estiguin lluny de les ciutats és la primera violació de drets humans il·legal
Es vulneren drets a les presons catalanes?
Oi i tant! Les presons estan al quinto pino. I, a partir de la llunyania física, geogràfica es desprenen un munt d’impediments i per tant de vulneracions. Les famílies no poden anar-hi a veure als seus parents tancats, tenen falta de recursos i per tant no es poden permetre el luxe de pagar bitllets de viatges amunt i avall. Per tant, les famílies no poden fer un seguiment de l’estat de salut del seu parent pres, del seu estat anímic, del seu estat emocional. Tampoc de les malalties. Aquest primer allunyament facilita una falta de transparència terrible. Això amb qui no passava? Amb els presos polítics. Els presos polítics tenien contínuament visites, familiars, observació, acompanyament i ajuda de tot tipus. Amb els presos polítics vam tenir una cosa que no tenim en gairebé cap pres: saber dia a dia l’estat de la seva situació mental, emocional, econòmica i sentimental. I amb els presos comuns no pots fer un seguiment objectiu o que les famílies ajudin i expliquin quan es posen nerviosos.
Amb els presos polítics se sabia dia a dia el seu estat mental i emocional, fet que no es pot saber amb la resta de presos
I quin objectiu es marca Observa?
Doncs, mantenir la feina que fa l’Observatori, però més estable i permanent. Tot el servei de vigilància, d’acompanyament, de monitoratge, d’informació, de denuncia que es fa des de l’Observatori i el Sirecovi volem que sigui viable i constant.
I com ho faran?
Per això, hem fet ara la campanya: ‘Fes-te observador’, que és perquè les persones es facin sòcies i col·laborin. I sobretot, per mantenir la independència de l’Observatori i del Sirecovi, i no haver de fer pleitesia a ningú.
La Sindicatura de Greuges també visita les presons. No és suficient el seu control?
És diferent.L’Observatori ha treballat molt amb el Síndic i el Defensor del Pueblo a nivell estatal. També amb la Comissió contra la Tortura del Parlament Europeu, i el Sirecovi ha tramitat denuncies a la Sindicatura. I precisament, es guanya la denuncia del sindicats contra l'Iñaki Rivera perquè la vulneració de drets a les presons també ho havia recollit el Síndic de Greuges en un informe.
Però, a les presons catalanes es tortura?
Sí. La tortura és una manera de vulnerar drets. Quan parlem de tortura sempre pensem en les físiques, però n’hi ha de molts tipus, com la psíquica. El mateix passa amb la violència masclista, hi ha dones que pateixen violència psíquica, emocional i econòmica, a més de la física. I cal dir, que hi ha moltes situacions de vulneració de drets que són fruit de deficiències. Aquest any anem per 35 morts a les presons catalanes. El disseny de les presons, de les polítiques penitenciàries, el règim penitenciari, la preparació i formació que reben els funcionaris no són el millor del món, per manca d’espais, de tractaments. Si les escoles, que hi anem tots, no es miren prou pel que fa a espais i preparació del personal, imagineu-vos les presons, que ningú les mira, i no hi va tothom. El sistema és el causant de la mateixa vulneració de drets. Per exemple, vam denunciar les contencions a les presons, on hi ha un percentatge enorme de persones amb problemes de salut mental. Tenim el nostre cos de funcionaris i funcionàries prou preparat i amb prou elements i instruments i coneixement per entomar aquests casos amb serenitat i a temps? No, no ho tenim.
Si les escoles, que hi anem tots, no es miren prou pel que fa a espais i preparació del personal, imagineu-vos les presons, que ningú les mira, i no hi va tothom
Els sindicats es queixen que s’ha criminalitzat els funcionaris de presons, especialment els de règim interior.
La majoria del cos de funcionaris són persones que fan la seva feina de la millor manera que poden, que saben i que els hi deixen. Ells també tenen un reglament. S’han d’investigar casos concrets. Com quan diuen “els polítics”, no digui quins... O tots els periodistes són masclistes i violen les noies joves; doncs, no. Possiblement, amb els percentatges tan alts de persones amb problemes de salut mental hauríem de tenir una major assistència en salut mental perquè un funcionari no té perquè saber de tot, ni estar preparat per deduir o intuir per actuar davant de tot. I això no vol dir que s’hagi de vigilar a qui vigilar i cuidar a qui cuida, com a tots els oficis.
Les contencions mecàniques s’han d’eliminar de les presons?
En principi, sí. Hi ha d’haver-hi mecanismes suficients per no arribar a la contenció mecànica. Poden haver casos molt concrets, com passa a centres de salut mental, que primer ha de ser la contenció, però després cal veure quant temps, el tipus. Hi ha un tema paral·lel: les sedacions. D’aquests 35 morts que hem tingut, un dels últims casos era un noi jove, que havia entrat al menjador donar tombs, que tothom veia que estava malament, estava sobremedicat i ensumes un mil·ligram d’alguna cosa i ja has begut oli. Els presos amb problemes mental han d’estar a les presons? A quines presons? Quina és l’ajuda que donem als presos?
Els presos amb problemes de salut mental han d'estar a les presons? I a quines presons? Quina ajuda donem als presos?
Hi ha estudis que sostenen que la dona és abandonada per la parella i la família quan entra a la presó, mentre elles són fidels i van a visitar-los.
Depèn. A Wad Ras gairebé el 45% són estrangeres, i per això aquestes dones no reben visites de la família ni els fills. La societat civil, les institucions i el poder hauria de tenir clar que l’únic dret que perd una persona presa és la llibertat de moviments, però no perd el dret a la dignitat, a ni a la tendresa, ni a la salut, ni a tenir un mal dia i enviar els funcionaris a la merda, perquè també ho fem a casa, i després ja li demanarà disculpes.
Quina mesura urgent hauria de garantir el Departament de Justícia a les presons?
Atenció. Està bé que les preses treballin, hi ha empreses que guanyen més calerons perquè és més barato, però està bé que treballin, perquè han d’omplir 24 hores. Però haurien de poder omplir les 24 hores com la resta de persones, treballant, cuidant a les persones que estimen, cuidant-se a elles mateixes, d’aprendre, de llegir. Que puguin exercir tots els altres drets que no t’han tret.
A les presons també hi ha homicides, depredadors sexuals, pedòfils...
Sí, clar a la presó hi ha de tot. I també hi ha lladres alts corruptes, que aquests sí tenen garantits els drets. I els casos de sang i de violència masclista és un percentatge petit, comparat amb la majoria de persones tancades a les presons. Aquestes persones necessiten que dins la presó tinguessin ajuda per afrontar aquesta deriva mental i sexual, perquè no només és masclisme. I els seus drets també s’han de garantir perquè la pena de mort la vam treure. La Constitució diu que cal reeducar aquestes persones per reinsertar-les a la societat. Però les presons avui dia ni reeduquen ni reinserten. Primer perquè la societat no està preparada per reinsertar ningú. Prop del 50% de presos són migrants, dels quals uns quants són marroquins i la resta llatinoamericans, alguns pagant penes de multa. Són persones que no tenen on reinsertar-se perquè mai han estat reinsertats. On es reinserten? A la misèria, al carrer? No tenen família, ni qui els ajudi i embolcalli. Amb la reeducació cal tenir aquest patiment?
Prop del 50% dels presos són migrants. Són persones que no tenen on reinsertar-se perquè mai han estat reinsertades. On es reinserten? A la misèria? La societat ha de ser més compasiva
I què cal fer?
Sort de la gran i fonamental tasca que fan un munt d’entitats de drets humans, i s’ha de dir que la majoria són organitzacions cristianes, de l’església, com Justícia i Pau, que donen acompanyament i que intenten que trobin feina, però no els poden donar feina, ni un habitatge. I aquest és un dèficit terrible de la política penitenciària. Si parles de reinsertar, com ho fas? Quan acaben la condemna no són homes i dones lliures, continuen sent persones esclaves de la pobresa, de la misèria, de la malaltia que tens, de la solitud. Tornen a aquell mon pel qual et van venir a buscar i tancar. La societat civil hauria de ser més generosa i compassiva. Cal acompanyar a la gent, i més en aquestes dates de Nadal.
Parlant del país, és encara possible la independència de Catalunya?
La independència sempre l’he vist proporcional a la capacitat de risc que volem córrer. Aquesta no és la de fer discursos, proclames i cartes als reis. La capacitat de risc és jugar-te-la de veritat, i no només se l’ha de jugar els polítics, que també, sinó tota la ciutadania que diu que és independentista. I si ens pensem que avui ens llevarem autonomistes i demà independentistes, i que la nostra vida no canviarà res de res, socialment, econòmicament, és que no entenem el que significa aconseguir la llibertat. La llibertat mai ha sigut gratis, sempre ha tingut un preu.
Vull una Catalunya independent, però per fer una Espanya en petit no hi jugo
Què proposa?
Ens hauríem de trobar en grups, en assemblees i decidir quines accions hem de prendre i què realment estem disposats a arriscar. Sense capacitat de risc, de perdre unes coses per guanyar-ne unes altres, no tindrem independència.
I com veu la classe política catalana?
Molt despistada. Hi ha moltes coses que no s’han aclarit. Algun dia, espero que arribi, on tots els polítics que en aquells moments portaven les regnes del país ens expliquin realment què va passar, què va fallar, quines diferències tenien entre ells, i què els hi va fer decidir a no fer res més. Quin va ser el toc de gràcia que va fer que diguessin: “Fins aquí hem arribat”. Això encara no ens ho han explicat i, per això, hi ha més desgavell. Amb tots els respectes que els hi tinc, perquè se la van jugar, aquesta veritat l’han d’explicar. I mentrestant, si volem una Catalunya independent, que jo la vull, hem de fer coses ara. Vull una Catalunya independent, però per fer una Espanya en petit no hi jugo. I en aquesta Catalunya que volem tenim escoles, presons, barris, pobresa, falta de treball, tenim burgesia explotadora, tenim un capitalisme que ens dona una puntada de peu i ens deixa al carrer...I tot això no ho podem deixar per quan siguem independents. I aquest és el nivell de risc, lluitar per aquestes coses. Els temps que venen seran duríssims amb la crisi que arrosseguem fa més de 20 anys, que s’ha agreujat amb la pandèmia i la guerra d’Ucraïna. A la guerra de la injustícia i la violació contínua de drets humans no hi parem bola; només quan hi ha trets. El que més mata és una eina que es diu por. Per tant, hem d’arriscar. Deia Gandi que la veritat ens farà lliures, però també que per trobar la veritat, hem de perdre la por. Hem de ser valents.