Avui dia, qui va a un míting? Fa unes setmanes ens preguntàvem a El Nacional què motiva a una persona a anar a un acte de campanya electoral i quin tipus de gent va a aquests actes disposats a aguantar dues hores de discursos i cridòria.
Un membre d'un partit comenta que això dels mítings ja està passat de moda, que la gent ja no hi va. Potser ho deia perquè al seu partit li costa omplir els espais i ha optat per organitzar actes de format minimalista. En general, a tots el partits els costa omplir els espais, fins al punt d'haver de quedar en evidència quan els recintes apareixen mig plens (o mig buits).
Les televisions, amb la desfilada de candidats en tota mena de tertúlies, debats i programes de variat format, així com les xarxes socials, s'han erigit en els veritables camps de batalla de la campanya del 20D.
Sigui com sigui, l'estampa es repeteix: persones grans amb banderes i banderoles dels partits que s'agiten quan es puja el volum de la banda sonora i aplaudeixen els discursos dels candidats. Als mítings hi van els incondicionals. Són una mena d'últims mohicans del míting clàssic. Sovint hi ha fins i tot un punt de frikisme entre els més entregats. Però els frikis també voten.