Aquest 28 de gener va morir el Dr. Gene Sharp. Nominat al premi Nobel per la Pau diverses vegades, era fins ara el teòric més important de la resistència no-violenta. Els seus llibres, entre els que destaca The Politics of Non-Violence (1973) i De la Dictadura a la Democràcia. Un sistema conceptual per l'alliberament (pdf) (1983) han estat determinants per a la pràctica d’activistes d’arreu del món.
Gene Sharp ja es feu una reputació de bon principi. Al 1953 va refusar de participar a la guerra de Corea. Va rebutjar de ser declarat objector de consciència per coherència amb els seus principis, que el van van portar a passar nou mesos a la presó. Va ser llavors que el jove Sharp va començar a treballar les seves teories, animat per una sèrie d’intercanvis epistolars amb Albert Einstein, qui li havia fet costat durant el seu empresonament.
Sharp va continuar de desenvolupar el seu pensament en col·laboració amb el filòsof Arne Næss a Noruega, on va escriure extensivament sobre Mohandas Gandhi en una època en què es van posar de moda els “estudis per a la pau”. No obstant això, Sharp sempre va considerar que els moviments pacifistes eren una mica “naifs i romàntics” i que per ser veritablement efectius els havien de posar al centre del problema un concepte fonamental: el poder. Sharp va centrar la seva recerca al voltant d’aquest punt, i es va doctorar amb una tesi intitulada “La política de l’acció no-violenta: un estudi sobre el control del poder polític” a la Universitat d’Oxford. El seu director era Alan Bullock, el primer biògraf d’Adolf Hitler.
Els seus escrits –traduïts a 42 idiomes– poden ser utilitzats en desenes de situacions diferents, des de l’enderrocament de Milosevic a Sèrbia, passant per les revoltes de la primavera àrab i les revolucions de colors d’Europa de l’Est
Sharp no va ser el primer a dedicar-se a escriure sobre la no-violència. Són prou coneguts altres personatges com Henry David Thoreau, Mohandas Gandhi i Martin Luther King, entre molts d’altres. Però la contribució més important de Sharp –que li va valdre la reputació de “Maquiavel de la no-violència”–, es que va sistematitzar el corpus de teoria i pràctica que fins aleshores estava en estat fragmentari. Les seves obres no es caracteritzen per ser ni grans tractats filosòfics ni obres històriques basades en casos específics de no-violència, sinó que s’assemblen més a manuals militars, en què es prioritzen els aspectes pràctics de l’estratègia, el que el mateix Sharp anomena una “anàlisi genèrica”.
Sharp va escriure “De la Dictadura a la Democràcia” específicament per a ajudar el moviment democràtic de Burma (avui Myanmar), que s’enfrontava a una junta militar que ja aleshores havia empresonat a la –futura– premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi. Però Sharp no coneixia les característiques particulars de Burma ni les particularitats del moviment cívic que s’havia proposat d’enderrocar el règim. Això el va portar a escriure un llibre més en forma de manual, a fi d’ajudar els activistes a determinar l’estratègia independentment de les característiques geopolítiques locals. És justament aquesta manca de contextualització que va fer que els seus escrits –traduïts a 42 idiomes– poguessin ser utilitzats en desenes de situacions diferents, de l’enderrocament de Slobodan Milosevic a Sèrbia, passant per les revoltes de la primavera àrab i les revolucions de colors d’Europa de l’Est i les ex-repúbliques soviètiques.
Es va adonar que els moviments cívics comparteixen una característica bàsica: l’elevat grau de frustració causat per la manca de capacitat tècnica per a enderrocar el règim establert
Però, com va aconseguir tanta influència? Sharp es va adonar que els moviments cívics, tot i ser molt diferents entre ells, comparteixen una característica bàsica: l’elevat grau de frustració causat per la manca de capacitat tècnica per a enderrocar el règim establert. Generalment addueixen raons molt potents, ben bé insuperables: l’adversari és massa violent, el moviment no té prou seguidors, no hi ha suport internacional, etc. Però la força dels escrits de Sharp rau en la premissa bàsica que les possibilitats de victòria no són determinades per la naturalesa de l’adversari, sinó que depenen de la capacitat que el moviment cívic tingui per a entendre el funcionament del poder i per a organitzar-se estratègicament en conseqüència.
Sharp –també anomenat el Clausewitz de la no-violència–, parteix del principi establert per Étienne de La Boétie (1530-1563), l’amic íntim de Michel de Montaigne, que determina que tots els sistemes polítics jerarquitzats requereixen la cooperació de la població civil pel seu funcionament. Aquesta “col·laboració” és consolidada per uns “pilars de poder” que reforcen l’obediència, tant de forma voluntària com sota coerció. Aquests pilars varien en cada context (però sempre hi són!), i poden incloure les forces de l’ordre, els poders econòmics, jurídics, mediàtics, etc. Segons La Boétie, quan la gent deixa d’obeir massivament durant prou temps, el poder es desintegra.
Sharp s'inspira en La Boétie, que estableix el principi que quan la gent deixa d’obeir massivament durant prou temps, el poder es desintegra
Com diu el mateix La Boétie, el tirà “per a destruir-te, solament té el poder que tu mateix li atorgues. D’on ha tret els ulls per a espiar-te, si no ets tu qui els li ha donat? Com pot tenir tants de braços per a colpejar-te, si no és a tu que els demana prestats? Els peus que arrasen les ciutats, on els aconsegueix si no són els teus propis peus? Com té cap poder sobre tu, si no és que tu li dónes? Com gosaria atacar-te si no tingués la teva cooperació?”
Per tant, Sharp conclou que tota acció del moviment no-violent ha d’anar adreçada a desgastar les estructures de poder de l’adversari mitjançant accions planificades i calculades acuradament, fins al punt que cau pel seu propi pes. Més detalls de l’estratègia els tens en aquesta sèrie en col·laboració amb Xavier Carmaniu i publicada per El Nacional.
Sharp no es va limitar a la planificació estratègica, sinó que va detallar els aspectes pràctics de la no-violència, arribant fins el detall d’identificar fins a 198 accions de protesta que posen en joc armes com ara les el condicionament psicològic, estratègies de mobilització social o de desestabilització econòmica. “Sempre que sigui possible, el grup no-violent” diu Sharp, “haurà de triar el temps, el problema i el curs d'acció i cercar de mantenir la iniciativa malgrat la repressió dels opositors. El grup de lideratge no-violent ha de poder controlar la situació i demostrar que té aquest control”. L'èxit o la desfeta no la determinen mai, segons mostra Sharp, la força de l’adversari, sinó la voluntat de l’oprimit per organitzar-se, sobretot per no enganyar-se respecte la força de l’enemic, no subestimar-lo, valorar-lo en la seva justa mesura, saber quan i com actuar; perseverar malgrat les traves i les ofensives de l’enemic i del desànim. I sobretot, perseverar.
Eduard Peris Deprez és especialista en estudis de la guerra i doctorand del King’s College (Londres) @misterperis.