Els cartells de Don’t Mess with Texas escampats profusament per les autopistes de l’estat de l’estrella solitària avisen que llençar brossa a la via són mil dòlars de multa. Pasta gansa. Això és el que, insòlitament, em ve al cap en rellegir les columnes de Germà Bel aplegades a Cabòries des d’una galàxia ben llunyana, que acaba d’editar Pòrtic, un segell de Planeta. Don’t Mess with Bel seria també un bon títol per a la recopilació. Perquè engalipar, trapellejar o posturejar amb en Germà Bel surt molt car, com es veu al llibre –i han pogut comprovar aquesta legislatura tot un seguit de diputats, inclosos alguns del seu propi grup, Junts pel Sí. En tantes coses, Bel també és una estrella solitària.

Cabòries recupera una selecció de les 350 columnes publicades els últims 25 anys sobre temes i qüestions variats de l’àmbit de la política pública, a condició que siguin “contencioses”, com ell en diu. La majoria es van escriure per a La Vanguardia, on hi va col·laborar entre el 2007 i el 2015.

Bel, sempre polític –sigui com a catedràtic, diputat, contertulià, ebrenc o com a Germà Bel en general–, és algú amb qui no pots monejar, com es diu a Ponent. Ell no vol tenir raó sinó raonar i fer raonar, liquidant qualsevol escombraria intel·lectual amb molt d’enginy i una senyora capacitat de qüestionar opinions establertes i àmpliament compartides, de vegades passant alguna roda per la part de fora del consens general i la correcció política. Don’t Mess with Bel.

Contra corrent

La professió de Germà Bel podria ser “anar contra corrent”. La majoria de vegades de manera desconcertant. Un exemple, fora de llibre, és la seva proposta d’invertir els costos de l’AVE a Astúries o a Osca en pagar als viatgers el desplaçament en avió o taxi, no només perquè surt més barat, sinó perquè és una política millor.

L’ànim de l’autor el du a posar en solfa el bon funcionament de l’economia espanyola a inicis d’aquest segle, contradient el España va bien llavors imperant; la bondat d’inversions com la de l’AVE o la Línia 9 del metro de Barcelona, que “s’ha d’acabar perquè es va començar”, o les disputes “ben bé religioses entre l’idealisme públic i l’idealisme privat en allò referit als serveis públics”, com ell mateix explica al pròleg.

Bel metralla altres dogmes de la política peninsular, com la impossibilitat pràctica d’un acord per a un referèndum sobre la independència o la lògica que justifica que en la cooperació publicoprivada en serveis públics, la part privada “estigui exempta de riscs rellevants, amb beneficis sovint assegurats”. Ja se sap, en uns ous ferrats amb cansalada (el servei públic), la gallina (els privats) hi està involucrada, però qui hi està realment compromès és el porc (el sector públic, és a dir, els contribuents). Bel reflexiona críticament sobre aquesta mena de plats que tan sovint són servits des de la cuina dels governs.

Pas al sobiranisme

Un dels quès de Cabòries és constatar els corrents de fons que han mogut l’autor a incorporar-se al moviment sobiranista. Diuen, diuen, diuen –amb permís dels dramons de Guimerà–, que la gent de la vora de l’Ebre és de caràcter robust. Potser. El temperament ebrenc de Bel –antic diputat del PSC al Congrés– l’haurà ajudat o no a fer aquell pas, però aquestes Cabòries en donen les raons i els conceptes.

Ell mateix en fa una explicació genèrica en aclarir el títol del llibre, una idea que agraeix a l’exministre d’Exteriors José Manuel García-Margallo i la seva famosa afirmació que si Catalunya es despenjava d’Espanya “es condemnaria a vagar per l’espai sense reconeixement”. “La seua afirmació –diu Bel– em va fer pensar que molts catalans ja vagàvem feia temps per una galàxia diferent de la de les institucions espanyoles quan analitzàvem i discutíem (…) les relacions entre Catalunya i Espanya, i les polítiques públiques que expressen l’articulació territorial (…). I, a més, aquesta galàxia era ben llunyana”.

Aquest recull té l’avantatge que es pot llegir al marge de l’actual escenari polític. També és una mena de manifest, poc dogmàtic, contra el luddisme intel·lectual que proposa tancar-se –com els luddites de fa dos segles–, als canvis tan intensos de les darreres dècades per por dels trasbalsos que originen. “Por al canvi, por al futur”, diu Bel, que és patrimoni d’unes certes esquerra i dreta que es presenten com adalils dels perdedors d’aquests canvis, “i dels que, sense ser-ho, creuen inacceptable la reducció del control institucional sobre les coses quotidianes que comporten els canvis”.

Un liberal heretge

Bel es presenta com una altra mena de liberal, heretge del catecisme austríac o dels dogmes de Chicago. En aquest sentit, fa una reivindicació de la política molt més contemporània que els cabdills de la Nova Política. Bel demana als governants, a l’administració i als agents privats, que entenguin la política com un exercici de realisme (“sempre es produeixen conseqüències no desitjades en diferents ordres de la vida quotidiana”) que “ha de guarir els més dèbils quan resulten perjudicats pels canvis”, sense recórrer “al nativisme d''els del barri prime'r”, com proposa i practica el populisme a dreta i esquerra en la seva actitud de “defensar-se dels canvis per aturar el futur”.

Un altre fil del llibre és el protagonisme de les ciutats, “les nostres portes al futur”. Ve al punt aquesta reflexió seva, a propòsit de Barcelona: “És ingenu pensar que una ciutat que es mantingui tancada als serveis Uber podrà a la vegada preservar la capitalitat del Mobile World Congress, que sedueix fins i tot els que n’eren refractaris quan el toquen de prop. Hi ha coses que han de lligar”.

Aquest és el punt del llibre: hi ha coses que han de lligar. Que l’alta velocitat encaixi amb el territori, que Catalunya romangui a Espanya o que Barcelona sigui la porta d’aquest país al futur. “Perquè som massa petits per tancar-nos dins de casa; i perquè sempre que ens hem obert ens ha anat millor”. Nova política.