Molta fressa i poca endreça. O molta llet i poc formatge. O molta ufana i poca llana. Així podríem sintetitzar els obstacles que ha hagut d’anar esquivant la llei d’amnistia durant la seva tempestuosa tramitació al Senat. El PP havia avisat i ha complert, tot i que al final segurament els fruits de la seva estratègia no han sigut els esperats. Els populars han fet ús sense miraments de la seva majoria absoluta a la cambra alta per fer i desfer al seu antull i dur la llei pels camins que ha volgut en tot moment. El resum d’aquestes vuit setmanes a la Plaza de la Marina Española són moltes hores de compareixences, moltes pàgines d’informes intentant qüestionar l’amnistia i moltes declaracions abrandades. Però el desenllaç ha sigut el previst: l’amnistia ha resistit i tornarà al Congrés per rebre el segell definitiu i viatjar cap al Butlletí Oficial de l’Estat perquè pugui entrar en vigor i, per fi, pugui tenir els efectes pels quals ha estat dissenyada. Molt soroll de boixets i poques puntes. Però… quines han sigut les traves que s’ha anat trobant l’amnistia al seu camí pel Senat?
📝 El Senat aprova el veto a l’amnistia i la retorna al Congrés perquè l’aprovi definitivament
La pólvora mullada del xoc institucional entre el Senat i el Congrés
El PP ha intentat aprofitar (en ocasions, amb més desencert que fortuna) totes les eines de la cambra alta per accentuar la seva ofensiva contra l’amnistia. Una de les grans apostes dels populars va ser l’anomenat conflicte entre òrgans constitucionals entre el Senat i el Congrés per la tramitació de la llei. Un xoc institucional que va anunciar a so de bombo i platerets i que, finalment, s’ha convertit en el no-res. Després d’unes setmanes marejant la perdiu, el PP ha acabat decantant-se per no elevar la qüestió al Tribunal Constitucional.
Tot plegat es remunta a un informe dels lletrats del Senat, que van guiar el PP per entorpir l’amnistia esgrimint que calia evitar un “perjudici irreparable” per les atribucions de la cambra alta. En una mena de manual d’instruccions fil per randa, el dictamen dels juristes dibuixava el full de ruta que havien de seguir els populars per torpedinar (encara més) l’amnistia. Poques hores després de conèixer-se el document, el PP va anunciar que recollia el guant i que impulsava el xoc institucional adduint que l’amnistia és una “reforma encoberta de la Constitució”. Per justificar-ho, el PP es va aferrar a l’informe dels lletrats del Senat per argumentar-ho i, vint dies més tard, va activar-lo justificant que era una “obligació ètica, moral i plenament democràtica”.
Els següents passos van obrir una bretxa entre el Congrés i el Senat, amb els lletrats tirant-se els plats pel cap. Després de la petició de la cambra alta, el Congrés va denunciar la “clara ingerència” promoguda pel Senat i la Mesa de la cambra baixa va deixar clar que no retirava la llei d’amnistia. La rèplica del Senat va ser atacar el Congrés i acusar-lo d’estar “entorpint” el seu “dret a plantejar” el conflicte d’atribucions. Al final, després de l’estira-i-arronsa, tot plegat ha quedat en paper mullat perquè el PP ha decidit autoesmenar-se i fer marxa enrere.
La Comissió de Venècia posa en dubte el relat catastrofista del PP
Un altre dels grans cavalls de batalla del PP al Senat ha sigut l’informe sobre l’amnistia que va sol·licitar a la Comissió de Venècia sobre els criteris “d’índole general” que calen perquè una l’amnistia sigui “d’acord amb els estàndards de l’estat de dret”. I el veredicte va ser, en part, un tret per la culata. Tot i que l’òrgan consultiu del Consell d’Europa va discrepar del tràmit urgent i va assenyalar que, en aquests casos, “els procediments legislatius accelerats no són adequats”, va avalar les amnisties per la “reconciliació social i política” i la “unitat nacional”, ja que va considerar que són “objectius legítims en interès de la comunitat”. Així mateix, va deixar clar que aixecar les ordres de detenció és una “conseqüència lògica de l’esborrament retrospectiu de la responsabilitat penal” i va argumentar que, si són els jutges els que l’apliquen, “no hi ha cap problema de separació de poders”.
La Comissió de Venècia va arribar a aquestes conclusions després d’una intensa visita de dos dies a Espanya. La delegació es va reunir amb la Comissió de Justícia del Congrés, en una trobada en la qual Junts, ERC i PSOE van reivindicar la robustesa jurídica de l’amnistia. També es va veure amb Félix Bolaños (el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts), amb Álvaro García Ortiz (el fiscal general de l’Estat), amb Cándido Conde-Pumpido (president del Tribunal Constitucional) i amb el Consell General del Poder Judicial. Per la seva banda, les associacions conservadores de jutges van mostrar-li el seu rebuig a l’amnistia i la consellera d’Acció Exterior i Unió Europea, Meritxell Serret, va replicar que la llei és “necessària” i “sòlida”.
Una nova reunió de presidents autonòmics per qüestionar “l’impacte autonòmic” de l’amnistia
Més tard, a principis d’abril, en un nou ús a la carta del Senat, la cambra alta va convocar els presidents autonòmics per aprovar un informe que titllava l’amnistia de “cop mortal”, alertava que la llei “atia la insurrecció” i avisava que estableix un “precedent molt perillós” per l’estat autonòmic. En aquell debat, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va fer una clara declaració d’intencions: “L’amnistia va deixar de ser impossible, com passarà amb el referèndum”. Davant d’això, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso va rebatre l’amnistia esgrimint que “deixar-se agredir no és treballar per la convivència” i proclamant que l’Estat “no hauria de demanar perdó als criminals que van intentar destruir-lo”. ERC i Junts, que s’hi van oposar amb vots particulars, van denunciar “l’ús partidista” que fa el PP del Senat i van sostenir que l’amnistia “no afecta competències autonòmiques”.
El CGPJ i la Fiscalia, al centre del debat sobre l’amnistia
El Senat també ha fet entrar en joc dos òrgans clau de l’Estat: el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i la Fiscalia General de l’Estat. Va ser el novembre, després que la Mesa del Congrés admetés a tràmit la llei, quan el PP va fer servir el seu control del Senat per demanar dos informes sobre la llei al CGPJ i al Consell Fiscal. L’òrgan de govern dels jutges va anar posposant el seu dictamen a mesura que s’allargava la tramitació de la iniciativa al Congrés, però finalment va emetre el seu informe, que no era ni preceptiu ni vinculant. El ple del CGPJ, que tenia sobre la taula dos informes de signe contraposat sobre l’amnistia (un a favor fet per la progressista Mar Cabrejas i un en contra elaborat pel conservador Wenceslao Olea), va considerar que la llei d’amnistia és inconstitucional. Dividit, va aprovar el text que sostenia que la norma “soscava” el dret a la igualtat i “vulnera” la separació de poders, criticava que s’exclogui el Codi Penal espanyol en relació amb el terrorisme i advertia que deixar sense efecte una ordre europea de detenció “pot ser contrari al dret de la Unió Europea”.
La batalla ha sigut molt més crua a la Fiscalia. Des de bon començament, el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, va donar carabasses al PP i va rebutjar la petició al·legant que el Consell Fiscal no té competències per elaborar l’informe, que suposaria una “distorsió en el debat jurídic” i un pronunciament improcedent previ a l’aprovació de la llei. Això va ser al gener. Tres mesos més tard, García Ortiz va enviar una carta al president del Senat reiterant que elaborar el dictamen no tenia “cap fonamentació” i deixant clar que el Consell Fiscal “no té competència per informar sobre proposicions de llei que estiguin en tramitació parlamentària”. Malgrat això, el fiscal general es va trobar amb una revolta a la Fiscalia: l’Associació de Fiscals, la conservadora i majoritària al Consell Fiscal, va tirar pel dret i va elaborar mtou propio un informe de 160 pàgines molt crític contra l’amnistia. Considerava que suposa una “intromissió” i un “instrument d’ingerència” en l’esfera “pròpia i exclusiva” del Poder Judicial i denunciava que “rebaixa els estàndards mínims de qualitat democràtica”.
Quatre juristes que han defensat la constitucionalitat de l’amnistia al Senat
Una altra gran aposta del PP era citar experts a la Comissió Conjunta Constitucional i de Justícia, creada ad hoc per l’ocasió, perquè estripessin contra la llei. El PP hi ha convocat vuit juristes de diferents àmbits i disciplines, com Cristina Dexeus, presidenta de l’Associació de Fiscals (la conservadora i majoritària a la carrera fiscal) o Enrique Gimbernat, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Complutense de Madrid. En total, han sigut quinze compareixences durant sis sessions que s’han allargat un total de 16 hores i 13 minuts. En termes pràctics, ha sigut un temps perdut, donat que el termini per presentar esmenes al text va tancar-se una setmana abans que comencessin les compareixences dels experts, que acostumen a servir per polir, retocar i perfeccionar els textos legislatius. En aquest cas, res de res. Molta fatxenda i poca hisenda.
En paral·lel, és clar, malgrat que el PP volia convertir aquest tràmit en una oda col·lectiva contra l’amnistia, els populars s’han trobat amb altres veus que n’han avalat i defensat la constitucionalitat i l’encaix legal. Un dels últims va ser Javier Pérez Royo, catedràtic emèrit de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, que va defensar que “l’amnistia és a la Constitució”. El seu raonament va ser clar: l’article 87 exclou la “prerrogativa de gràcia” de les iniciatives legislatives populars i, d’això, “es dedueix que sí que és possible articular-la”, per exemple, com a proposició de llei de les Corts.
En compareixences anteriors, tres altres juristes havien avalat la llei. Manuel Cancio, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, va esgrimir que la causa del Tsunami Democràtic “presenta peculiaritats i anomalies en la seva tramitació que són molt cridaneres”, com el fet que “estigués adormida i que despertés just en el moment que va despertar”. Nicolás García Rivas, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Castella-La Mancha, va considerar que “el poder legislatiu de l’Estat ha de corregir el que va ser una deriva punitiva incorrecta” després que “el que podia haver estat una resposta política es convertís en una resposta penal”. I Luis López Guerra, exvicepresident del Tribunal Constitucional i catedràtic de Dret Constitucional, va afirmar que l’amnistia compleix “els requisits formals i materials derivats de la seva acomodació en l’ordenament jurídic” i va defensar que el seu contingut està “raonablement justificat”.
Una estratègia dilatòria que va començar amb una reforma del Reglament de dubtosa constitucionalitat
Aquesta ofensiva del PP per terra, mar i aire té com a punt d’origen una reforma del Reglament del Senat per permetre a la cambra alta no tramitar l’amnistia per la via d’urgència i retenir-la durant dos mesos. Els populars, aprofitant la seva majoria absoluta, van impulsar un canvi per tal de deixar en mans de la Mesa del Senat la decisió sobre la tramitació urgent, una decisió que fins aquell moment competia a la Mesa del Congrés. D’aquesta manera, el termini va passar de vint dies a dos mesos, el màxim que fixa la Constitució.
El PSOE va recórrer aquesta modificació al Tribunal Constitucional adduint que és contrària a l’article 90 de la Carta Magna. El portaveu socialista al Senat, Juan Espadas, va criticar que la reforma del Reglament “vulnera les competències del Congrés” i va reprovar el PP la “brotxa grossa” amb la qual havia entès que “la seva majoria absoluta el facultava per fer una cosa tan inconstitucional”. L’Alt Tribunal va admetre a tràmit el recurs, però encara no l’ha resolt, tot i que el PSOE va reclamar que prengués una decisió “com més aviat millor” per evitar que el PP se sortís amb la seva.
Al final, els populars han aconseguit situar el Senat al centre de l’atenció sobre l’amnistia, tot i que, segurament, no ha captat totes les mirades que haurien volgut. Dos mesos gesticulant i sense poder impedir que l’amnistia sigui una realitat. Moltes bufes i pocs trons.