L’escena no ha estat de gaire “normalitat democràtica”, fent servir els termes de l'actualitat política espanyola. Una cinquantena d’agents antiavalots han irromput de matinada al rectorat de la Universitat de Lleida per a detenir el raper Pablo Hasél, condemnat en diverses ocasions per les lletres de les seves cançons i les seves piulades. Davant d’això, el govern espanyol promet reformes del Codi Penal per a despenalitzar els delictes relacionats amb la llibertat d'expressió, però ni tan sols és capaç de concretar ni com ni quan. Mentrestant, les advertències, dins i fora d’Espanya, no paren d’arribar. També en forma de condemnes judicials.
Diversos organismes fora de les fronteres espanyoles, com Amnistia Internacional, han denunciat el cas del raper català. Però són unes denúncies que venen de lluny, que també inclouen la llei mordassa que el govern espanyol de coalició encara no ha derogat com va prometre. A tot això, cal sumar-hi la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que ha condemnat fins a vuit vegades l’Estat espanyol en 30 anys per vulnerar l’article 10 de la Carta Europea de Drets Humans. És el que fa a referència a la protecció de la llibertat d’expressió. Les sentències d’Estrasburg incideixen en diversos àmbits, des de la crítica política fins a la sindical. Aquestes són algunes d’aquestes condemnes.
Per denunciar la “guerra bruta” de l’Estat
La primera condemna d’Estrasburg va arribar un dia de Sant Jordi, el 23 d’abril del 1992. L’advocat i llavors senador d’Herri Batasuna, Miguel Castells, havia estat condemnat per injúries al govern espanyol nou anys abans. El motiu: un article d’opinió publicat al setmanari Punto y Hora de Euskal Herria, on denunciava la implicació dels aparells de l’Estat en la guerra bruta contra ETA (fet que es va demostrar després amb els GAL). La sentència d’un any de presó va ser ratificada pel Tribunal Suprem i pel Tribunal Constitucional. Però no pel Tribunal Europeu de Drets Humans, que va condemnar Espanya i va imposar una indemnització de tres milions de pessetes. La sentència europea apel·lava a la llibertat d’expressió, que ha de ser “particularment protegida” per a un polític de l’oposició, que ha de poder criticar el govern. I enviava un avís a l’executiu central: “La posició dominant que ocupa l’obliga a donar testimoni de moderació en l’ús de la via penal”.
Per criticar l’empresa pública on treballava
Després de 23 anys treballant com a realitzador a Televisió Espanyola, Bernado Fuentes Bobo va ser acomiadat el 1994. Dos anys havia havia estat suprimit el seu programa matinal, Club de Mujeres. Llavors va participar en diverses queixes sindicals contra els plans de l’ens públic, com un article a Diario 16, que acusava els directius de TVE de “terrorisme professional” i de privatitzar la televisió pública. En un programa de la cadena COPE, també va denunciar corrupció, abusos i menyspreu dels drets. Va qualificar aquests directius de “sangoneres”. Llavors va arribar l’acomiadament, que va recórrer davant totes les instàncies judicials espanyoles. El cas va arribar a Estrasburg, que va obligar l’Estat a indemnitzar Fuentes Bobo amb 3,75 milions de pessetes. La sentència europea, de l’any 2000, recordava que, si bé són ofensives, les expressions s’emmarcaven en un “llarg debat públic que concerneix qüestions d’interès general relatives a la gestió de la televisió pública” i que es podrien haver adoptat “altres sancions menys greus i més apropiades”.
Per criticar el Rei
Aquest cas té un protagonista molt conegut, el líder de l’esquerra abertzale i coordinador general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi. Quan era diputat i portaveu de Sozialista Abertzaleak, va ser condemnat en virtut de l’article 490 del Codi Penal, que dona al cap de l’Estat un nivell de protecció superior a la resta. Per què? Per haver assegurat, en una roda de premsa l’endemà del tancament judicial del diari Egunkaria, que el rei Joan Carles I era “el cap dels torturadors”. El cas, un cop més, va acabar al Tribunal Europeu de Drets Humans, que el març del 2011 va condemnar Espanya per vulnerar l’article 10 de la Carta Europea de Drets Humans, amb una indemnització de 23.000 euros. Estrasburg subratllava que Otegi s’havia expressat com a portaveu parlamentari i en una qüestió d’interès per al País Basc, perquè es referia al tractament que el lehendakari havia donat al monarca. Textualment, la condemna a Otegi no tenia cabuda “en una societat democràtica”.
Les sentències del TEDH incideixen en diversos àmbits, des de la crítica política fins a la sindical.
Per criticar l’actuació d’un jutge
L’advocat Fernando Rodríguez Ravelo havia estat condemnat per calúmnies a una multa diària de 30 euros durant nou mesos, o a presó en cas d’impagament. El motiu: en un escrit durant un procediment civil per la propietat d’unes terres, va criticar la conducta d’una jutgessa per distorsionar la realitat, mentir deliberadament i per emetre un informe fals. Els tribunals espanyols van considerar que les manifestacions atacaven greument l’honor de la magistrada i que excedien el legítim dret de defensa. Però la justícia europea va esmenar la plana a l’Estat, reconeixent a Rodríguez Ravelo una indemnització de 8.1000 euros. La resolució del TEDH, tot i admetre que les acusacions eren greus, era clara: “El deure de l’advocat consisteix en defensar amb zel els interessos dels seus clients, fet que el porta de vegades a qüestionar l’actitud del tribunal”.
Per criticar un alcalde
Aquest cas també té com a protagonista algú molt conegut, però a les antípodes d’Otegi: el periodista Federico Jiménez Losantos. El Tribunal Europeu de Drets Humans, paradoxalment, li va aplicar la mateixa doctrina que al dirigent abertzale. El comunicador ultra havia estat condemnat amb 36.000 euros per un delicte d’injúries greus continuades contra el llavors alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón. Tant a la cadena COPE com al diari ABC, Losantos va denunciar que que el polític del PP “no volia investigar l’11-M” i que li era igual “que hi hagi 200 morts per tal d’arribar al poder”, a més de diversos adjectius feridors. Estrasburg va concloure que hi havia una vulneració del dret a la llibertat d’expressió, perquè el periodista va fer “essencialment una crítica política” que partia d’una “base fàctica”. Advertia, també, que “l’estil forma part de la comunicació i, per tant, està protegit com ho està el contingut expressat”.
Per cremar fotos del Rei
Tornem a la monarquia espanyola. El març del 2018, el TEDH va condemnar Espanya per vulnerar la llibertat d’expressió de dos independentistes gironins, Enric Stern i Jaume Roura. Onze anys abans, havien estat condemnats per un delicte d’injúries a la Corona, per haver cremat fotografies del rei Joan Carles I durant la visita d’aquest i la reina Sofia a la ciutat catalana. En contra de la justícia espanyola, que els va condemnar, el tribunal europeu sostenia que la crema de fotos no és una incitació a la violència, sinó una “expressió simbòlica d’una insatisfacció i d’una protesta”. Segons els magistrats, tothom té llibertat per "expressar les seves conviccions individualment o col·lectiva, en públic o en privat, per mitjà del culte, l'ensenyament, les pràctiques i l'observança de rituals". L’Estat va haver d’indemnitzar els dos acusats amb 2.700 euros per anys materials i 9.000 euros per despeses i costes.
Per denunciar la praxi policial
És la sentència més recent. El 2007, l’activista sevillà Agustín Toranzo va okupar un centre social, lligant-se a un tub per quedar immobilitzat. Amb ordre judicial, la policia va irrompre a l’edifici per a desallotjar-lo. A Toranzo li van lligar una corda a la cintura per a intentar arrencar-lo, un intent en va. Com va fallar, van lligar els dos manifestants per a immobilitzar-los. En acabar la protesta, en declaracions a la premsa, l’activista va denunciar un “acte de tortura” físic i psicològica. Va acabar sent condemnat i multat per un delicte d’injúries i difamació. Una condemna que, un cop més, el Tribunal d’Estrasburg va tombar. El TEDH va argumentar ara fa dos anys que s’han de protegir totes les idees “també les que ofenen, commocionen o pertorben”. Fins i tot en el cas que hi hagués hagut “cert grau d’exageració”, el tribunal conclou que el demandant simplement es queixava del tracte rebut. L’Estat va haver d’indemnitzar aquest ciutadà amb 1.200 euros per danys materials i morals i 3.025 euros per despeses processals.