Vicenç Villatoro és periodista i escriptor, però en el seu darrer treball editorial ha exercit més aviat de confessor, de psicoanalista i de notari escoltant hores i hores Jordi Pujol, el 126è president de la Generalitat, que als seus 90 anys ha tingut la necessitat de fer testament, testament polític, és clar. Pujol, que s’havia reclòs en un autoimposat ostracisme, ha decidit aixecar el cap per primer demanar perdó als catalans, però, sobretot, sobretot, sobretot, per reivindicar el seu llegat polític, la seva obra de govern, que ell mateix considera molt més important i transcendent que el seu “pecat”.
“No soc un corrupte”, diu Pujol de forma categòrica, “em sento culpable per un error que vaig cometre per lleugeresa, desídia i feblesa, però és de justícia que la meva vida sigui jutjada amb el passiu i amb l’actiu”.
Les confessions de Pujol les recull Villatoro en un llibre que adopta el format d’entrevista, titulat Entre el dolor i l’esperança (Edicions Proa), que ha estat presentat aquest dimecres per Josep Ramoneda i en Villatoro mateix, però sense Pujol present, que ha preferit explicar-se en vídeo.
"La perfecció no existeix"
L’expresident manté la versió dels fets que van fer trontollar la seva figura de polític extraordinari. Només es retreu no haver regularitzat amb Hisenda els estalvis d’Andorra, i no s’està de considerar-lo un fet menor comparat amb la magnitud de la seva tasca política. “La deixa era del meu pare, els diners no procedien de cap suborn, ni estaven relacionats amb la política, eren uns diners que no vaig fer servir, ni vaig gastar... Hi havia coses que havia de fer perquè hi obligava Hisenda, però vaig pensar 'ja ho faré demà', i aquest demà no arribava. A qualsevol li pot assaltar l’error o la feblesa”, s’excusa i compara la seva biografia política amb un preciós tapís del Renaixement que presenta un esquinçament petit, un error irrecuperable, un error humà, “que es pot perdonar, perquè és un error humà i la perfecció no existeix o és molt difícil”.
Imatge: Vicenç Villatoro en la presentació del llibre 'Jordi Pujol. Entre el dubte i l'esperança' / Montse Giralt
En el fons, tot el text evidencia, per una banda, l’orgull de Pujol per l’obra feta i la ràbia per l’oprobi i el que considera “acció sistemàtica de demolició” contra la seva persona, a la qual, segons diu, ha estat sotmès “per enveja o ànim de revenja”. Està tan convençut Pujol de la vàlua del seu llegat polític i de la injustícia amb què se’l jutja que no té inconvenient a comparar la seva sort amb la del canceller alemany Helmut Kohl, “un dels polítics més rellevants, més positius i de més èxit d’Alemanya durant el segle XX... El canceller de la reunificació que va tenir un paper decisiu en la implantació de l’euro, però que al final de la seva vida política fou obligat a dimitir com a canceller i abandonar tots els seus càrrecs en el partit, per un escàndol de finançament il·legal”.
Imatge: Vicenç Villatoro en la presentació del llibre 'Jordi Pujol. Entre el dubte i l'esperança' / Montse Giralt
Des d’aquest punt de vista, diu Pujol que està “preparat per a la presó, la ruïna o la mort, però no per al deshonor i la vergonya pública, per a la crítica acarnissada que ni és justa, ni respon a la realitat i, en bona part, es tracta d’un ajust de comptes”.
El perdó
Perquè, malgrat tot, Pujol continua reivindicant els seus principis ètics, morals i religiosos —“Soc de l’escola de [Charles] Péguy!”—; rebutja la cobdícia, però defensa la grandesa de la política “quan el poder es posa al servei d’un projecte que vagi més enllà de la pròpia persona, amb generositat, passió pel bé comú, altruisme...". I precisament, “el fet que jo hagi estat un predicador i que constantment hagi posat l’accent en l’exemplaritat dels dirigents fa que el meu cas sigui més greu i, per tant, més dolorós”. "És per això que sí, demano perdó... que no és ben bé indulgència a qui em pogués castigar. Sí que en demano a les persones properes... i també demano perdó a l’home jove que jo era i al meu país, a la gent del meu país”.
El llibre, com ha deixat constància Vicenç Villatoro, no respon només a qüestions de l’actualitat, sinó que va més enllà de la conjuntura. Hi ha referències al passat i al futur i anàlisi del present contextualitzat en el marc català, espanyol, europeu i global.
Els que vulguin buscar polèmica, la trobaran. Pujol fa testament i deixa clar que no ha estat mai independentista. Reivindica la Transició i fa un reconeixement del paper de la monarquia en la consolidació de la democràcia, que pot resultar ara provocatiu a alguns hiperventilats. Si de cas, lamenta que els èxits del passat recent es malmetin ara.
També aprofita Pujol per puntualitzar alguns aspectes controvertits de la seva biografia. Per exemple, nega en rodó haver renunciat mai al concert econòmic quan es va debatre el primer Estatut. I recorda “l’autogol” que va suposar el segon, tot i que ho atribueix a una ofensiva del deep state. En tot cas, queda clar, com va dir Villatoro, que “sense Pujol no es pot explicar l’Espanya i la Catalunya del segle XX i principis del XXI”.
Imatge principal: Vicenç Villatoro en la presentació del llibre 'Jordi Pujol. Entre el dubte i l'esperança' / Montse Giralt