En la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud, Edip troba més incentius en fer les paus amb el pare, abans que matar-lo. El secretari polític de Podemos, Íñigo Errejón, fa setmanes va decidir fer front al secretari general, Pablo Iglesias, en una disputa creixent en intensitat entre ambdós que culminarà aquest cap de setmana en l'Assemblea Ciutadana Estatal de Vistalegre II. Cap de les dues faccions veu risc de ruptura, però sí un final de molt difícil reconstrucció posterior. 

Iglesias ha amenaçat fins a 48h del tancament de les urnes virtuals amb què podria deixar "amb lleialtat" la secretaria general, o fins i tot l'escó, si no s'imposa la seva llista Podemos para Todas entre els 445.000 inscrits. Ningú nega que ell hagi de ser el secretari general: fins i tot els errejonistes, sota Recuperar la Ilusión, li'n votaran a favor. La clau de volta és la llista de candidats al Consell Estatal: si Iglesias treu menys representants que Errejón, se sentirà qüestionat davant les files del número dos. 

Fonts de la facció errejonista denuncien que Pablo simuli un "plebiscit" inexistent sobre el seu lideratge. El fet és que Errejón sols volia ensenyar múscul per salvar la seva gent de l'aparell del partit. També perquè creu que amb les tesis del plenipotenciari secretari general "no es podrà treure Rajoy de la Moncloa". El número dos pot portar el desafiament fins a l'extrem perquè se sent fort: va perdre per un ajustat marge de dos punts la votació del desembre sobre el sistema d'elecció de candidatures per a l'Assemblea Estatal. 

Ambdós volen governar amb l'hegemonia de l'esquerra​, però els separa una disputa ideològica de base. Aquesta va sublimar a ulls dels espectadors durant la legislatura fallida. Iglesias, comunista clàssic, va cridar en alt el discurs de la "calç viva del GAL", de la qual no es penedeix, amb una triple connotació: "No ens subordinem al PSOE; representem l'Espanya dolguda per la post-transició; el poder ens ha de témer". La cella amunt d'Errejón, el 'populista', indicava el contrari: "amb el PSOE, entre iguals; espai transversal de votants; no hem de fer por a la gent", n'era el leitmotiv de fons. 

En les darreres hores el debat s'ha simplificat en dues qüestions. Primer, el número dos es queixa que s'estan allunyant del "Podemos original". El número u replica que ja no són "professors d'institut" i han de deixar enrere "amb afecte" aquesta etapa perquè tenen més de cinc milions de vots. Segon, Iglesias n'ha lamentat la presumpta deslleialtat del seu antic amic, i dels camins "corbs" del seu entorn en la batalla que mantenen. L'entristeix en realitat que el seu antic deixeble de la Complutense s'hagi revelat. Aquest s'hi torna que no apliqui la lògica del "tot o res".

Noves purgues s'esperen en aquesta guerra fratricida el dia després del Vistalegre II, entre dos vells amics que ja no s'aguanten ni els crits a l'escó. El secretari polític va assumir sense embuts fa uns dies que el seu càrrec com a portaveu o número dos perillava a ulls dels pablistes pel fet de defensar el que pensa. Pablo li respon que és una persona "molt rellevant", tot i que el renya com fa el pare castigador d'Edip, perquè "s'està equivocant en moltes coses".

Les punyalades són creuades, després de l'anomenada Operació Jaque Pastor. Els errejonistes haurien intentat destronar Iglesias per no haver arribat a pacte de govern amb el PSOE. En ésser descoberts, aquest va liquidar políticament Sergio Pascual, mà dreta d'Errejón, abans a la secretaria d'organització, posant-hi Pablo Echenique. La guerra bruta de la "camarilla" pablista va continuar al desembre amb el hashatag #ÍñigoAsíNo, com els afins d'aquest denuncien. Finalment, s'ha estès ja mútuament a la campanya per l'Assemblea Estatal, amb un bombardeig de tuits, missatges i publicacions per guanyar vots.

L'acte final transcorrerà davant 8000 inscrits, amb presència també dels anticapitalistes de Miguel Urbán. Els d'Errejón creuen que el resultat serà incert tot i que "ajustat", per bé que Iglesias assegura que s'imposarà amb una majoria suficient gràcies al sistema de votació Desborda, ideat per Echenique.

Al final del mite Edip matava el pare quan creia que definitivament no era possible que canviés.