Arran de la polèmica decisió judicial que vol imposar el 25% de castellà a les aules i acabar amb el model d’escola catalana, tothom parla d’immersió lingüística. Però, de què parlem quan parlem d’immersió lingüística? En cap cas és parlar únicament en català a classe, va molt més enllà. Parlem d’un model d’educació bilingüe que pretén ensenyar una segona llengua mitjançant el fet de situar l’alumnat en un entorn d’aprenentatge que té com a idioma de relació i d’instrucció la mateixa llengua que han d’aprendre. Tot, en una situació sociolingüística particular.

Cal situar-se en països on coexisteixen dues llengües, de manera que la immersió lingüística està plantejada perquè l’alumnat adquireixi competència plena de l’idioma distint del familiar, sense detriment de l’últim. Llavors, a l’escola es cursen el conjunt d’aprenentatges propis de l’edat fent ús d’una llengua que no és la primera dels nens, tot fent que la llengua i la cultura familiars segueixin socialment fortes i tinguin una presència, una funció i una vitalitat assegurades fora de les aules. El tret principal, doncs, és que aquesta mena de programes estan dissenyats pel conjunt de la comunitat, no només per una minoria lingüística: és un model d’ensenyament en una segona llengua adreçat a nens i nenes de la cultura majoritària.

Un model internacional

Així es reflecteix en el document Bases teòriques del Programa d’Immersió Lingüística del Servei d’Ensenyament del Català (Departament d’Ensenyament, 2004), que assenyala altres característiques rellevants de la immersió lingüística, com ara el bilingüisme dels professors, la mentalitat que per aprendre una llengua cal “fer-hi coses” amb ella o el fet de no forçar l’alumnat a fer servir la segona llengua per la resta dels intercanvis lingüístics. Trets que són compartits arreu del món, perquè cal recordar que estem parlant d’un model que no és únic de Catalunya: és una metodologia d’èxit que s’ha fet servir a molts indrets del planeta.

De fet, la immersió lingüística va començar al Quebec (Canadà) l’any 1965. Dos anys abans, els pares anglòfons de l’escola Saint Lambert van mostrar la seva preocupació per les greus llacunes de francès que tenien els seus fills, quelcom que suposava un greu impediment per ells a l’hora de trobar feina o respondre a les demandes socials del futur. Així, l’escola va realitzar la primera prova mundial d’aquesta metodologia, tot escolaritzant els nens i nenes de llengua familiar anglesa (llengua majoritària) en francès (segona llengua). El programa suposava un canvi de llengua de la llar a l’escola, quelcom que va oferir uns bons resultats que van demostrar com l’ensenyament des de l’inici de l’escolaritat en una segona llengua ajudava a aprendre-la sense representar cap impediment per a aquests alumnes en relació amb el seu èxit acadèmic.

El català al País Valencià i Balears

També en l’àmbit internacional, malgrat que a Flandes (Bèlgica) l’idioma propi és el neerlandès, a moltes llars es té el francès com a llengua familiar. Llavors, des de fa molt temps que el neerlandès és la llengua vehicular a l’escola, sense que això suposi cap perjudici ni pel francès ni pels seus parlants.

Ja a l’estat espanyol, en el País Basc hi ha tres línies educatives que conviuen simultàniament en el sistema d’ensenyament. La de la immersió lingüística en basc, la que és íntegrament en castellà i la que és compartida per ambdues llengües en quotes del 50%. Òbviament, no ens hem d’oblidar del País Valencià i de les Balears. En el primer cas, la situació és complexa: en la zona castellanoparlant, l’escola és en castellà; i en la zona catalanoparlant, hi ha línies en valencià tant pels catalanoparlants com pels que no ho són. En el segon cas, des de l’any 1994 que el català és la llengua vehicular a l’escola, malgrat que l’últim Govern del PP (liderat per José Ramón Bauzá) va intentar acabar amb la normalització lingüística mitjançant el conegut Tractament Integrat de Llengües (TIL), que pretenia reduir les hores en català al 33%.

Manifestació en defensa de la immersió lingüística a Barcelona / Montse Giralt

El cas de Catalunya

A Catalunya, cal situar-se en un moment on la presència del català es va reduir de manera dràstica per la forta onada migratòria que va arribar al territori. En aquest context, l’any 1983 es va aplicar el Programa d’Immersió Lingüística (PIL) en 19 escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, on la majoria de la població era castellanoparlant. Concretament, el primer centre a implementar-lo va ser l’Escola Rosselló Pòrcel, gràcies a la reivindicació de famílies de classe treballadora que volien que els seus fills fossin educats en català. L’èxit de la prova pilot va permetre que la immersió fos present en més de 700 escoles del país l’any 1989, fins al punt que l’any 1992 l’escola en català es va convertir en el model d’ensenyament a tota Catalunya.

En aquest període de temps, el Govern de la Generalitat va acompanyar aquest model d’ensenyament amb totes les mesures legals i pressupostàries que ajudessin a garantir-lo: el 1983 es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística; el 1998 es va ampliar el text, que va donar lloc a la Llei de Política Lingüística; ja el 2009, el Parlament va aprovar la Llei d’Educació de Catalunya. De fet, l’any 1994 el Tribunal Constitucional va sentenciar a favor del model d’immersió lingüística català.

Un model eficaç i exitós

El model és un èxit, tal com demostren els diferents estudis que es recullen en el document La immersió lingüística a Catalunya. Un model eficaç i exitós (Plataforma per la Llengua, 2017). Així, les competències en castellà dels alumnes escolaritzats en català són iguals o superiors a la mitjana de la resta de l’estat espanyol. El mateix passa amb la resta de coneixements, com per exemple matemàtiques. De fet, les dades mostren com els alumnes catalans (i d’altres indrets on s’aplica la immersió i, per tant, el model d’ensenyament bilingüe) tenen més facilitats per aprendre una tercera llengua, com l’anglès.

Malgrat els bons resultats dels programes d'immersió, la justícia ha anat sovint darrere l'escola catalana. Destaca la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que l'any 2014 va dictaminar que els centres escolars havien d'impartir un 25% de la matèria en castellà si almenys un alumne (o la seva família) ho demanaven. I així, arribem a les últimes polèmiques al voltant de la judicialització de la llengua a Catalunya: l'última sentència del Tribunal Suprem sobre la imposició del 25% de castellà a les aules i la decisió del TSJC perquè s'imparteixi el 25% de castellà en una escola de Canet de Mar. Unes amenaces constants al model d'immersió lingüística que sempre s'acaben topant amb la resistència catalanista al carrer.

 

Imatge principal: Milers de persones a la manifestació d'aquest dissabte 18 de desembre a Barcelona en defensa de la immersió lingüística / Montse Giralt