En qüestió de quatre setmanes, cap a les 22 hores, Catalunya coneixerà qui s’ha imposat a les eleccions al Parlament del 12 de maig. Ara bé, el partit que resulti primera força no necessàriament serà qui acabi governant. De fet, hi ha fins a quatre precedents en què la formació que ha quedat segona ha acabat liderant la Generalitat perquè ha arribat a acords amb altres forces polítiques. A més, també hi ha hagut situacions en què una candidatura ha obtingut més vots que una altra, però aquesta última ha aconseguit més diputats. Els dos casos més il·lustratius són les eleccions de 1999 i 2003, quan el PSC va sumar més sufragis que Convergència i Unió (CiU) però, en canvi, els convergents van aconseguir més escons. Així doncs, qui guanya les eleccions a Catalunya?
🗳️ Eleccions a Catalunya 2024: calendari, candidats i tota la informació
L’intent de Maragall per superar Pujol: una coalició amb ICV a les demarcacions més petites
Del 1980 al 1995, les victòries de CiU eren àmplies, amb majories absolutes aconseguides els anys 1984, 1988 i 1992. Després de fer el salt de l’alcaldia de Barcelona per anar a encapçalar la llista del PSC a la presidència de la Generalitat, Pasqual Maragall va intentar fer una candidatura per a la convocatòria del 17 d’octubre de 1999 que anés més enllà de les fronteres del partit amb la plataforma Ciutadans pel Canvi —on sumava personalitats de l’esquerra catalanista—. La demarcació de Barcelona és la que reparteix més escons (85), i és un feu on el PSC sempre ha tret bons resultats, especialment a l’Àrea Metropolitana. Ara bé, a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona, el sobiranisme té més força —especialment a les dues primeres— i, per tant, és on CiU podia marcar més la diferència respecte a la resta d’adversaris. Per tal de poder competir contra ells en aquests territoris, Maragall va bastir una coalició amb Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) a Girona, Lleida i Tarragona, i només es van presentar en solitari a Barcelona. Fent-ho així, els socialistes tenien la convicció que podrien mantenir l’avantatge que, previsiblement, poguessin tenir a la demarcació barcelonina.
Ara bé, el resultat no va ser del tot fructífer. Tot i que la suma dels vots dels socialistes a Barcelona amb la coalició que van fer amb ICV a les altres tres circumscripcions era superior a les paperetes obtingudes per Jordi Pujol (1.183.467 per als socialistes per als 1.178.420 dels convergents), aquesta no va ser suficient per superar en parlamentaris a CiU. D’aquesta manera, Jordi Pujol va guanyar per sisena vegada les eleccions en escons (56 versus els 52 del PSC), però els socialistes guanyaven per primera vegada en vots. Per què? D’entrada, Maragall partia al capdavant de la cursa si la mirada només es fixava en Barcelona (36 diputats enfront dels 31 de CiU), però la diferència la van marcar la resta de circumscripcions (a Girona, Pujol va aconseguir 9 i Maragall en va fer 5; a Lleida, el primer en va obtenir 8 i el PSC es va quedar amb 5; i a Tarragona, també CiU es va imposar amb 8 respecte als 6 dels socialistes).
La història es repeteix el 2003
En el seu segon intent, Pasqual Maragall va tenir el mateix resultat: de nou, el 16 de novembre de 2003 va imposar-se en vots a Convergència i Unió, però no ho va fer en diputats. Respecte als anteriors comicis, els socialistes ja no es van presentar en coalició amb Iniciativa, i CiU ja havia fet el relleu de Pujol a Artur Mas. Amb tot, també es va donar la circumstància que, tot i quedar segon en escons, Maragall sí que va poder sumar una majoria per ser elegit president de la Generalitat.
La diferència entre ambdues candidatures va ser de 7.000 vots, però Mas va obtenir quatre actes més que el PSC (46-42). A Barcelona, els socialistes van treure més representació (29-25), tendència que es va revertir a favor dels convergents a Girona (7-4), Lleida (7-4) i Tarragona (7-5). Malgrat quedar per darrere en escons, la legislatura que va arrencar el 2003 es va convertir en la primera en què es formava un Govern encapçalat per la segona força amb més parlamentaris i no la primera: Maragall va ser investit president amb el suport dels seus 42 diputats, els 23 d’Esquerra Republicana i els 9 d’Iniciativa per Catalunya-Verds. També es convertia en el primer Govern de coalició des de la restauració democràtica.
Les altres vegades en què la presidència ha estat per al segon grup al Parlament
La presidència de Maragall va marcar una nova via per arribar a capitanejar la Generalitat de Catalunya. A més, la singularitat dels altres tres casos en què el segon partit al Parlament ha aconseguit liderar el Govern és que no havien estat primers ni en vots ni en actes parlamentàries, a diferència del 2003. El primer d’aquests es va produir just després del primer tripartit: el PSC (37), malgrat quedar segon per darrere de CiU en sufragis i diputats, va articular un nou pacte amb ERC (21) i ICV (12).
Els altres dos precedents són ben recents, ja que s’han materialitzat en aquestes dues darreres legislatures, corresponents a l’any 2017 i 2021. El 21 de desembre de 2017, Ciutadans va guanyar les eleccions amb 36 escons i 1,1 milions de vots; però la presidència va ser per a Quim Torra, de Junts per Catalunya (34), amb el suport d’Esquerra Republicana (32) i les quatre abstencions de la CUP. En el cas del 2021, quan es van fer les darreres eleccions, el PSC —tot i empatar en diputats amb ERC— va vèncer en vots, amb una diferència de gairebé 50.000 sufragis. La presidència, però, va ser per a Esquerra Republicana (33), que va aconseguir el ‘sí’ de Junts (32) i la CUP (9).
Això, doncs, il·lustra que la pràctica d’investir un candidat del segon partit al Parlament és relativament habitual, però fins al juliol de 2023 era una lògica que encara no havia operat a l’Estat. El 16 de novembre de l’any passat, Pedro Sánchez trencava aquest mite sent reelegit president del govern espanyol tot i haver quedat segon tant en vots com en diputats al Congrés. El socialista (121) va aconseguir el suport de la majoria de la cambra baixa espanyola: Sumar (31), ERC (7), Junts (7), Bildu (6), PNB (5), BNG (1) i Coalició Canària (1). Al seu torn, els ‘no’ van correspondre als 137 parlamentaris del PP, els 33 de Vox i el representant d’Unió del Poble Navarrès.
Els altres casos en què tenir més vots que l’immediat perseguidor no ha implicat més escons
A banda dels casos en què ha estat en disputa la primera posició perquè un partit tenia més vots, però el que quedava per darrere podia tenir més escons, val a dir que són circumstàncies que s’han reproduït entre altres formacions que han tingut pitjors resultats. La primera vegada que això va succeir va ser l’any 1995: Esquerra Republicana va situar-se per davant d’ICV al Parlament, tot i obtenir gairebé 7.000 vots més els de Rafael Ribó. Els republicans van tenir una bancada amb 13 diputats, mentre que Iniciativa en va tenir 11. Aquesta tendència es va replicar el 2010, quan Solidaritat Catalana per la Independència va entrar al Parlament. La candidatura de Joan Laporta va aconseguir 3.000 paperetes menys que Ciutadans, però va aconseguir quatre escons, en tant que els taronges es van quedar amb tres. L’element diferencial va ser que Solidaritat també va aconseguir un parlamentari per Girona, mentre que Ciutadans només va entrar a Barcelona.
Als següents comicis (2012), el PSC va quedar segon en suports, però Esquerra Republicana es va convertir en el segon grup de la cambra amb més representació. La diferència entre els socialistes i republicans va ser de 26.000 vots, però Esquerra va treure 21 diputats i el PSC, 20. De nou, el que li va donar més pes parlamentari a la candidatura d’Oriol Junqueras va ser el seu resultat a Girona i Lleida. I el darrer moment en què això es va donar va ser el 2021: els comuns van ser cinquens en vots, amb gairebé 6.000 sufragis més que la CUP, però els anticapitalistes han tingut una acta més que ells (9). Mentre que els comuns només van aconseguir representació per Barcelona (7) i Tarragona (1), els cupaires van treure representació a totes les demarcacions: cinc a Barcelona, dos a Girona i un tant a Tarragona com Lleida.