És la recerca més completa i contextualitzada, fins ara, dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils. Fernando Reinares i Carola García-Calvo signen a ’Spaniards, You Are Going to Suffer’: The Inside Story of the August 2017 Attacks in Barcelona and Cambrils (“’Espanyols, patireu’: La historia reservada dels atemptats d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils”), la història dels fets, protagonistes i circumstàncies darrere dels atacs gihadistes que van deixar una estesa de 24 morts, comptant-hi vuit terroristes, i uns 140 ferits de 35 països, a més d’escampar la boira negra del terror entre els ciutadans, ja sotragats per atemptats precedents a París, Niça, Brussel·les o Londres.

La investigació l’ha publicat aquest dimecres CTC Sentinel, la revista del Centre de Lluita contra el Terrorisme de West Point.

Reinares i García-Calvo són dos coneguts especialistes en gihadisme del Real Instituto Elcano, el think tank oficial de l’Estat espanyol. Es nota. Escriuen amb perícia i, sobretot, aporten noves dades, procedents de la instrucció judicial, d’altres fonts documentals i d’entrevistes amb nou responsables dels cossos de seguretat i de la lluita antiterrorista.

També li donen un biaix peculiar, especialment a “Lliçons apreses”, el capítol final. Els autors, malgrat la feina magnífica de documentar les afirmacions amb referències precises o dades concretes, es despengen tot d’una dient que “la seva creença (belief) és que les tensions secessionistes en una Catalunya altament dividida i polaritzada —on els partits independentistes que controlen l'executiu autonòmic han adoptat postures desafiants cap al govern central d'Espanya—, han complicat la cooperació antiterrorista entre Mossos i policies estatals”.

És una creença que no sostenen amb un sol fet ni dada i que apareix com una de les grans explicacions de tot plegat. Sobretot perquè "els independentistes que controlen" van dirigir la resposta policial a l'atemptat que ha estat elogiada a mig món. Al contrari que la confusa actuació del govern espanyol, amb Mariano Rajoy i el ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, al capdavant. Segurament no volen fer passar bou per bèstia grossa. Queda, però, un rau-rau: llavors, què hi pinta aquesta creença, aquí? Fa soroll. És com trobar-se un rellotge que no és teu a la tauleta de nit. És el pitjor moment de la peça.

Desencerts objectius

Ja abans deixen veure algun detall en aquest línia. Coses menors. La tendència a anomenar als Mossos d’Esquadra al costat dels seus desencerts objectius (el retard en veure-hi la punta terrorista a l’explosió d’Alcanar, o el defectuós control de la Diagonal que Younes Abouyaaqoub va travessar...), com qui els vol destacar, mentre parlen de “policies” o altres genèrics en tocar la Policia Nacional o a la Guàrdia Civil, malgrat la seva migrada intervenció en aquells episodis.

També destaquen les “deficiències de coordinació” i el “pobre” i “limitat” intercanvi d’informació  entre policies... però ni una paraula sobre una de les principals fonts d’aquest desgavell: l’exclusió dels Mossos del sistema d’informació Europol decidida pel Ministeri de l’Interior, que, en canvi, sí hi ha incorporat l’Ertzaintza.

Són fets molt coneguts. Ajuden a explicar, per exemple, que un agent dels Mossos no pogués donar cap informació sobre l’imam de Ripoll, Abdelkabir Es Satty, al policia belga, conegut seu d’un seminari, que l’havia contactat en privat. L’agent belga l’havia alertat l’imam de la mesquita local, on Es Satty s’havia  presentat demanant feina i havia aixecat sospites.

Reinares i García-Calvo dediquen dos llargs paràgrafs a explicar aquest incident, descrivint-lo com “un exemple dels benintencionats però defectuosos intercanvis entre policies, que van impedir als Mossos i als serveis de seguretat de l’Estat de fer un l’ oportú escrutini d’Es Satty, que potser hauria evitat la formació de la cèl·lula de Ripoll”.

Precursors per explosius

Els autors assenyalen la desídia del Ministeri de l'Interior i la mala traça de les policies en aplicar la normativa de la UE que restringeix i controla la venda de precursors químics per explosius. No diuen res, però del deficient control dels viatges a l’estranger dels terroristes —tasca, per cert, que no correspon als Mossos.

Tampoc dediquen ni una línia a l’exemplar gestió informativa dels atemptats i de l’operació policial, factor de primer ordre per a rebaixar la por que els terroristes volen escampar. No s’hi llegeix cap referència a la coordinació sanitària, a la Guàrdia Urbana o als mil gestos de solidaritat activa d’aquell dia fatal —els taxistes oferint-se a evacuar els ferits, entre d’altres.

Les noves dades que desvelen indiquen que l’acció dels terroristes podia haver estat molt més sagnant (parlen d’atacar la Sagrada Família o el Camp Nou) i haver afectat a altres ciutats europees, com París (se’ls va descobrir un vídeo de la torre Eiffel, gravat en un dels seus viatges a la capital francesa). La seva matusseria va empènyer els gihadistes a improvisar les matances: el xalet d’Alcanar que els servia de base, on fabricaven els explosius, va esclatar poc abans de la mitjanit del 16 d’agost.

En aquella casa s’hi van trobar unes 120 bombones de gas butà i propà i una “quantitat significativa” dels precursors químics amb què Daesh fabrica el seu explosiu de marca, el triperòxid de triacetona (TATP): 500 litres d’acetona, 340 litres de peròxid d’hidrogen, i bicarbonat. També claus, usats com a metralla, detonadors, i almenys un arnès explosiu “viable”, a més a més d’altres de falsos, com els que duien posats els sis terroristes abatuts pels Mossos a Cambrils i a Subirats entre el 18 i el 21 d’agost.

Amb aquests materials n’hi havia prou per a elaborar fins a 250 quilos de TATP. Per a fer-se’n idea, només una de les tres bombes que no va esclatar en els atemptats a l’aeroport de Brussel·les contenia 16 quilos de TATP. En aquells atacs a l’aeroport i al metro van morir 35 persones. És a dir, a Alcanar hi havia material per a fer quinze bombes com l’esmentada.

La recerca també fa veure com els gihadistes es movien amunt i avall per mig Catalunya. Vivien a Ripoll, la seva base era a Alcanar, havien llogat vehicles a Sabadell i Vic, adquirit els químics i eines a Sant Carles de la Ràpita, Tortosa o Vinaròs (Baix Maestrat, Castelló) i tenien sessions d’adoctrinament a Riudecanyes.

Protagonisme de l'imam

Explica també que malgrat que vuit dels nou acòlits d’Albdelbaki Es Satty, l’imam de Ripoll i cap del grup, tenien nacionalitat marroquina i només un espanyola, tots eren fills d’immigrants i havien estat criats a Espanya.

Segons els autors, els factors de radicalització d’aquest grup encaixen en el patró dominant conegut a Espanya, que Reinares i García-Calvo estudien a fons de fa anys. L’anàlisi de la vida i l’entorn dels terroristes els porta a “suggerir amb fermesa que aquests joves es desenganxen socialment no com a conseqüència de l'exclusió, la segregació o la pobresa, sinó per influència del seu imam local, Es Satty, que va actuar personalment com a agent radicalitzador”.

L’imam no apareix, però, com a personatge principal d’aquesta trama gihadista. Els mateixos autors n'aporten les dades per a fer-ne aquest retrat. Ho fan de forma dispersa, bona part en notes a peu de pàgina. Es fa estrany.

Quan va arribar a Ripoll, el 2015, expliquen els autors, “ja duia una dècada immers en cercles gihadistes a Espanya”. En detallen diversos moments, alguns fins ara gairebé desconeguts i significatius. Quan va arribar a Espanya, el 2002, va anar a petar a Jaén, on convivia a la mateixa casa amb Bellil Belgacem, un algerià que va morir a l’Iraq el 2003 fent-se esclatar en un atemptat suïcida. El 2004 va compartir habitació amb el cap d’una cèl·lula terrorista lligada a Al-Qaida. A la presó de Castelló, on hi va ser del 2010 al 2014 per narcotràfic, era proper a Rachid Aglif, un dels condemnats pels atemptats de l’11 de maig del 2004 a Madrid (191 morts, 1.700 ferits). Un peça.

Tota aquesta informació la coneixien del cert els cossos i forces de seguretat espanyols, que en són la font. També sabien que abans d’arribar a Ripoll, Es Satty freqüentava reunions salafistes, la versió de l’islam que professen Al-Qaida i Daesh. S’anota, de passada, en dos mencions distants, que va ser abordat pels serveis d’intel·ligència i la policia espanyols, però els autors no van més enllà. Aquest és, potser, el punt més fosc de la recerca. Hi són les peces del trencaclosques, però escampades i sense fer la figura.

El Nacional ha provat de contactar, sense èxit, amb Reinares, que no havia tornat resposta a l’hora de publicar aquest article.

Foto: turistes fugint de La Rambla de Barcelona després dels atemptats.