La història ha estat protagonista aquest estiu que comença a marxar. A començaments d’agost, Gabriel Rufián va llançar una mena de fàtua contra l’Institut Nova Història (INH), tot acusant aquesta entitat de fer pseudohistòria, ràpidament esbombada pels seus seguidors a les xarxes. No menys impactant va ser la rèplica a favor de l’Institut de diverses personalitats —inclosa l’ex-rectora d’una universitat catalana— que han defensat aferrissadament els objectius i mètodes d’aquesta entitat. Mentrestant, s’esdevenia el setanta-cinquè aniversari de l’alliberament de París amb la destacada intervenció de La Nueve, que el govern espanyol en funcions i l’ens España Global s’han volgut fer seva.
Mentre tot això passava, qui escriu era de vacances a Nova York, on va visitar el Transit Museum (Museu del Transport, allò que Barcelona no té), i allà coneixia la història de Granville T. Woods. Aquest nom segurament no et dirà res —a mi tampoc fins fa un mes— però va ser l’inventor del tròlei, aquella perxa que els tramvies elèctrics duien al sostre per agafar el corrent, i que podràs veure ben aviat al Tramvia Blau si (com tots esperem) torna a circular. Bé, per ser més exactes, la invenció de Woods no va ser la perxa en si mateixa, sinó la rodeta que duia a l’extrem i feia la connexió amb la línia aèria de contacte que donava l’energia al tramvia. Aquesta petita invenció portaria, tanmateix, unes enormes conseqüències, ja que va fer possible abaratir extraordinàriament els costos i rebaixar el preu del bitllet, la qual cosa va posar el tramvia a l’abast de les classes treballadores i suposaria l’aparició del transport públic tal com el coneixem avui en dia.
Granville T. Woods, inventor del tròlei
La història avança a partir de qüestionar veritats oficials i mites imposats des del poder
El tròlei no va ser, però, l’única invenció de Woods. Al llarg de la seva vida va arribar a registrar un total de seixanta patents, totes elles relacionades amb l’electricitat , raó per la qual fou conegut com l’“Edison Negre”. Perquè Woods era afroamericà . Així s’entén que l’abundant historiografia sobre l’origen del transport elèctric als Estats Units hagi bandejat sistemàticament el seu nom. Si ara, finalment, ha aconseguit un reconeixement oficial és perquè diversos estudiosos han reivindicat durant anys la seva figura i el seu llegat. La història avança a partir de qüestionar veritats oficials i mites imposats des del poder. Ara bé, el reconeixement de Woods, que fa encara poc temps que s’ha admès oficialment, no hagués estat possible sense la tasca tenaç d’institucions i investigadors que han aconseguit desfer la mentida oficial sobre la invenció del tròlei a partir d’una recerca rigorosa i de l’avaluació crítica de documents contrastats (pots trobar una ressenya d’aquestes recerques a la Wikipedia, buscant “Granville Woods”). Ara bé, si en comptes d’això s’haguessin limitat a queixar-se d’una conspiració per amagar l’origen racial de l’inventor del tròlei, a partir de suposicions i potser algun indici que ho pogués donar a pensar, ja et dic jo que el tròlei seguiria sent, com fins ara, la invenció de Charles Vandepoele, belgo-nordamericà i, per descomptat, blanc.
Suposo que ja veus per on vaig. És cert que la història l’escriuen els vencedors i que els estats (tots) creen una mitologia per a justificar el seu poder. Però no es pot combatre aquesta mitologia oficial creant-ne una altra, a partir d’elements ambigus i conclusions extravagants. Només l’aportació de dades reals i contrastables, a través dels mètodes utilitzats per la comunitat científica, resulta eficaç per a combatre la mentida difosa des del poder. Sortir-se d’aquest camí només serveix per a ridiculitzar —i per tant, afeblir— la causa que es diu defensar.
Dit això, no podem amagar que la historiografia oficialista, sobretot la que emana d’organismes estatals, fa enrojolar més d’un cop. I no solament les reales academias, que caldria ja adaptar al segle XXI, sinó també els treballs i les declaracions de prestigiosos acadèmics, que més d’un cop m’han fet pensar en la frase de Jordi Pujol: “tothom és a temps d’espatllar la seva biografia”. Ara bé, utilitzar aquestes mancances de la historiografia oficial com a únic argument per a defensar l’INH, em sembla, senzillament, pueril i, en definitiva, suposa admetre que l’INH tampoc no ho fa bé.
A l’Institut Nova Història, li proposo que es deixi estar de teories de la conspiració i faci recerca amb els criteris acreditats per l’acadèmia. Hi ha molta feina a fer
Parlant d’història oficialista (o oficial), és inevitable tornar sobre el tema de La Nueve. L’obstinació del govern del PSOE —en particular, de la ministra Dolores Delgado— per ser presents en els llocs de commemoració de l’antifeixisme tindria fins i tot un punt divertit, si no fos tan greu. Des d’un punt de vista històric i jurídic, l’actual règim espanyol arrenca d’aquell 1 d’octubre de 1936, quan els militars que s’havien sollevat al juliol van “exalçar” Franco a cap de l’Estat, tal com ha reconegut el Tribunal Suprem. És aquest règim, que encara continua, el que va combatre l’URSS del cantó dels nazis alhora que negava la ciutadania espanyola als guerrillers antifeixistes. Ja ho sé, ara tenim la Constitució, però dona una ullada a la plana web sobre condecoracions militars espanyoles i compta quantes en tenen els excombatents de la División Azul i quantes els republicans. No crec que calgui dir res més.
A l’Institut Nova Història, li proposo que es deixi estar de teories de la conspiració i faci recerca històrica amb els criteris acreditats per l’acadèmia. Catalunya té molts (i moltes) Granvilles silenciats i oblidats. Hi ha molta feina a fer. De debò: els documents conservats als arxius ens guarden moltes sorpreses. Sense anar més lluny, la polèmica en què s’han trobat a l’Institut em recorda la situació que va viure el 1938 l’advocat, polític i periodista Marià Rubió i Tudurí, diputat per Esquerra Republicana de Catalunya i director del diari La Humanitat. Arran d’unes declaracions on proposava dividir Espanya en tres parts per acabar la Guerra Civil, va provocar les ires del govern espanyol, presidit pel socialista Juan Negrín, i això li costaria que la direcció d’ERC el destituís de de la direcció del diari i l’expulsés del partit. L’escrit que comunicava a Rubió el seu cessament, mecanografiat i signat pel llavors secretari general, Josep Tarradellas, es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ja ho veus: Historia magistra vitae, que digué Ciceró.