Al llarg dels últims quaranta anys, des de la restauració de la democràcia, han desfilat pel càrrec de conseller d'Interior dirigents de múltiples colors polítics, el PSC, Iniciativa, CDC, Unió i Junts per Catalunya. Aquesta àrea, però, mai ha caigut a mans d'Esquerra Republicana, que quan va ser als tripartits va veure com aquesta cartera l'assumien primer Montserrat Tura (PSC) i després Joan Saura (ICV-EUiA). Després de les eleccions d'ara fa una setmana i amb els carrers en flames, la carpeta d'Interior s'ha convertit en la patata calenta de les negociacions per formar govern. Tots els partits implicats, des d'ERC a Junts, passant per la CUP i els comuns, clamen per una revisió a fons del model de seguretat de Catalunya. I el cos de Mossos està al límit. La pregunta és, qui entomarà el repte i la responsabilitat de dirigir Interior?

Tractant-se d'una àrea tan sensible, la conselleria ha estat sempre a la diana, especialment quan ha coincidit amb moments d'agitació al carrer. Va passar amb Felip Puig i els indignats del setge al Parlament i ha passat amb Miquel Buch i Miquel Sàmper pels aldarulls post sentències, la de l'1-O i la del raper Pablo Hasél. En les dues darreres legislatures, les de Puigdemont i Torra, hi ha hagut fins a quatre consellers d'Interior: Jané, Forn, Buch i Sàmper. 

Segons l'estructura paritària de govern que fins ara s'han repartit Junts i ERC, la cartera d'Interior ha recaigut sempre en el partit que ostentava la presidència, en aquest cas, els junters. Si seguissin el mateix patró i Aragonès aconsegueix ser investit, hauria arribat ara el torn dels republicans. Ara bé, aquesta vegada s'hi conjuguen nous factors. I és que ERC dóna per amortitzada l'etapa de govern bipartit i aspira a un executiu més ampli on, com a mínim, s'hi sumi la CUP i, si pot ser, també els comuns. Per tant, encara és una incògnita com acabarà sent el repartiment. Sí que sembla evident, però, que difícilment la CUP acceptaria compartir un govern on Interior fos per Junts. 

La BRIMO, al punt de mira

Els anticapitalistes han vist en els aldarulls dels últims dies -en que un cop més una jove ha acabat perdent un ull- l'oportunitat d'encarir el preu dels seus escons. La CUP recupera les reivindicacions històriques de dissoldre la BRIMO i prohibir els projectils de foam, però ara les situa com a línies vermelles. Alhora, exigeixen que la Generalitat es retiri de les causes contra els manifestants independentises detinguts durant els disturbis post sentència i demanen la dimissió del conseller d'Interior, un fet que, segons confirmen fonts del govern a ElNacional.cat, no succeirà. El mateix Pere Aragonès, màxim responsable en funcions del Govern de la Generalitat, responia aquest divendres a la pregunta assenyalant que "el que cal és un nou govern". 

La novetat és que fins i tot Junts per Catalunya qüestiona l'actuació de la policia catalana, que ells mateixos dirigeixen. Durant el mandat de Torra, el propi president ja havia censurat el paper dels Mossos en determinades operacions, fins al punt que va acabar cessant el conseller Buch. 

I què en diu ERC. Doncs per ara, manté la prudència. El vicepresident només s'hi ha referit obligat per les preguntes durant una roda de premsa de Salut, aquesta setmana. Aragonès va apuntar la necessitat d'aplicar canvis a Interior i va intentar asserenar els ànims agitats també al cos de Mossos. "Una eventual mala actuació individual", va dir, "no pot tacar la tasca del cos". Al programa electoral, els republicans també passen de puntetes sobre les qüestions més delicades relacionades amb la seguretat. 

Els Mossos entren en les negociacions

Tot anava bé fins que dilluns, 24 hores després de les eleccions, l'Audiència Nacional dictava l'ordre de detenció de Pablo Hasél. El conseller d'Interior, Miquel Sàmper, no va voler respondre sobre aquest tema al matí. Ho va evitar per no posar els peus a la galleda. Però la imatge dels mossos detenint un raper en una universitat va fatal i el llumí per encendre una nova polèmica amb els mossos. N'hi hagut de tots colors, però ara, el cos policial que vol estar al marge de la política, ha entrat de ple en les negociacions per a la investidura.

Detenció de Pabló Hasél a la Universitat de Lleida - ACN

I ja no només pel que diuen els partit d'ells, sinó aquest cop han trobat els canals per demostrar que n'estan farts.

Ningú s'acabava de creure que després del procés i que el seu Major acabés al banc dels acusats no els tornarien a utilitzar políticament. Però calia confiar-hi. Doncs no han passat ni tres mesos de la restitució de Josep Lluís Trapero com a Major, que s'estan cometent els mateixos errors.

La utilització política del cos, topa a més amb les polítiques sobre seguretat pública dels partits. I el cert és que, així com cal una reforma del model i també del plantejament de l'ordre públic, cap partit polític té un projecte clar de com ha de ser la seguretat pública de Catalunya. La llei que s'està treballant i que cria malves en un calaix tenia els seu detractors. El mateix Miquel Sàmper si havia posicionat en contra quan ni tant sols podia pensar que acabaria a la cadira de la conselleria d'Interior.

Els precedents: Tura, Saura i Puig

Montserrat Tura (PSC), Joan Saura (IC-V) i Miquel Puig (CIU) marquen tres etapes molt diferents pels cos. Antagòniques, fins i tot. Paradoxalment el conseller que aguanta més temps a la conselleria és el més polèmic: Joan Saura.

Montserrat Tura arriba a Interior amb el primer tripartit de Pasqual Maragall l'any l'any 2003. Tura es troba un cos en expansió. S'ha de dimensionar i començar el desplegament. Hi havia il·lusió i ganes. I poques polèmiques. No hi havia crisi econòmica i ni pràcticament vagues ni manifestacions. Tot estava per fer encara. Tura dona valor al cas, amb un discurs entusiasta i defensant sempre els agents.

L'any 2006 amb el segon tripartit, José Montilla passa la pilota d'Interior a IC-V. Joan Saura agafa Interior en una macro conselleria que també inclou Relacions Institucionals. I comença el desastre. Primer, ningú pot entendre com un partit com Iniciativa vol i té capacitat per dirigir la policia. Saura accelera el desplegament a tot el territori forçant la màquina i reclutant policies més ràpid del previst. Baixa el nivell i els barems. Saura arriba per fer net, a més. Posa càmeres a les comissaries i detecta casos de maltractaments a detinguts que fa públics sense ni pensar-s'ho, atura la implantació de les Tàser, despulla el cos d'eines que no estan dins l'equipació de mossos però que si són reglamentàries com el Kubotan i dona l'ordre permanent de contenció a les manifestacions i de no oferir una imatge de repressió. Això deriva en mossos formats sense casc ni escuts, amb antiavalots pintats de rosa, entre moltes altres situacions, i en una manifestació pels carrers de Barcelona de Mossos d'Esquadra fins aquell moment mai vista. De l'època de Saura son les càrregues de Bolonya, les de Plaça Catalunya després de les victòries del Barça i les de manifestacions per les vagues generals a partir de la crisi econòmica del 2007. Durant l'època de Saura és quan més lesionats hi ha de pilotes de goma i quan hi ha més malestar dins el cos per la manca de suport de la cúpula política als agents. Però és que a més, a Saura li passa de tot: Un agent mata un jove amb esquizofrènia, hi ha l'incendi d'horta de Sant Joan amb la mort de 5 bombers, nevades impressionants a cota zero amb el col·lapse de tota l'àrea metropolitana, la ventada històrica que provoca la mort de 4 nens en un túnel de batuda de Sant Boi, l'atropellament mortal de tren a Castelldefels la nit de Sant Joan.

Amb el final del tripartit Interior torna a mans de CIU. Artur Mas dona la cartera a Felip Puig. Puig es disposa a posar ordre dins la casa i a dotar d'eines i força els Mossos d'Esquadra. Però es passa de la ratlla. Son dos anys convulsos i amb molta violència al carrer. Puig dota els antiavalots dels projectils de foam com a eina prèvia a utilitzar les pilotes de goma. Els perfils dels manifestants es radicalitzen i s'arriben a extrems molt complexos. El cas Quintana ho fa esclatar tot. Puig menteix reiteradament sobre l'ús de pilotes de goma i de foam en les manifestacions al centre de Barcelona. Una situació que l'acaba fent caure. Puig i tot el seu equip acaba dimitint i entra un perfil contraposat: Ramon Espadaler.

Artur Mas cedeix Interior a Unió. Gent d'ordre. Ramon Espadaler té un mandat més tranquil tot i que el desallotjament de can Vies el posa en problemes. Després, la lluita als carrers agafa un caire diferent. Hi ha un altre objectiu comú: el procés independentista. I sembla que la imatge que es vol projectar de Catalunya no és la de foc als carrers. Per tant, d'alguna manera, les protestes cessen i els aldarulls, també. Espadaler és el conseller que tria Josep Lluís Trapero com a Major del cos.

6 anys inestables

Jordi Jané, Joaquim Forn, Miquel Buch i Miquel Sàmper, són els quatre consellers dels darrers 6 anys. Si una cosa necessita la conselleria que ha de dirigir les emergències del país i la seguretat de Catalunya és estabilitat. I està clar que la darrera etapa no ha estat així. Des de Jané a Sàmper els mossos entren en un "malson" protagonitzat pel procés independentista. Se senten utilitzats políticament. Però a més els cau un dels gran reptes que han tingut mai: un atemptat terrorista. Joaquim Forn, el conseller que acaba d'aterrar quan hi ha els atemptats dura en el càrrec 3 mesos. I després, el 155.

L'amenaça que un comandament de la Guàrdia Civil agafés les regnes també va fer cremar bona part de la cúpula de comandaments que va acabar declarant en dos judicis com a testimonis, el del procés al Tribunal Suprem i el del Major Trapero a l'Audiència Nacional.

Per dirigir els Mossos, per governar la conselleria d'Interior, cal tenir projecte sobre la seguretat pública del país, no utilitzar els Mossos d'Esquadra políticament i donar estabilitat. Qui sigui capaç de reunir els tres requisits tindrà un mandat més o menys plàcid. Sense comptar que ser conseller d'Interior és estar 24 hores al dia al servei del país. Cal estar al peu del canó perquè la seguretat no només és contenir manifestacions, sinó la prevenció i la gestió de les emergències, que són imprevisibles.