Després d'aparèixer repetidament a les travesses de consellers, Joan Ignasi Elena (Barcelona, 1968), va aterrar al Govern de la Generalitat el maig del 2021 de la mà de Pere Aragonès, que va situar-lo al capdavant del departament d'Interior. No ha estat una gestió precisament plàcida. Pocs mesos després d'assumir la conselleria, va apartar el major Josep Lluís Trapero de la direcció del cos. Però els canvis a la cúpula no es van quedar aquí. La seva aposta per una direcció coral i per la feminització del cos va provocar un nou relleu a la cúpula policial nou mesos més tard, i una intensa polèmica política. Malgrat tot, Elena insisteix a defensar la necessitat de garantir que el cos policial sigui reflex de la paritat i la diversitat de la societat per a la qual treballa. En una entrevista a ElNacional.cat, el conseller es mostra convençut que amb els pressupostos es podrà esgotar la legislatura, critica la marxa de Junts del Govern i subratlla la solidesa i la cohesió d'ERC, a més d'apostar per refer la unitat independentista.
L’aprovació dels pressupostos garanteix a ERC esgotar la legislatura?
Jo crec que la legislatura s’esgotarà. Sí. I sobretot el que la votació dels pressupostos garanteix és poder dedicar molts recursos a la gent del país que més ho necessita durant aquest any 2023, que no serà fàcil. Era molt necessari. És una molt bona notícia.
No obstant, la negociació dels pressupostos ha visualitzat molt clarament el fet que ERC només té 33 diputats i necessita suport d’altres grups. El PSC l’ha obligat a acceptar qüestions com la B-40 que el mateix president, Pere Aragonès, ha admès que no formen part del seu model de país...
Ja ho va dir el president. Aquí i a qualsevol país del món, si no tens una majoria has d’arribar a acords i, per tant, tothom ha de renunciar a algunes coses. Normal. Ara, el cos del pressupost segueix sent el que era, el que vam estar treballant al Govern durant molt temps i després al Govern en solitari d’ERC, perquè Junts va decidir abandonar-lo.
Sempre vam dir que no volíem que Junts marxés del Govern i vam lamentar la decisió que van prendre de marxar
ERC està més còmoda al Govern en solitari?
Nosaltres sempre vam dir que no volíem que Junts marxés del Govern i vam lamentar la decisió que van prendre de marxar. Per tant, nosaltres volíem que seguís. Ens vam posicionar tots molt clarament a favor de la continuïtat de Junts, però és una decisió que van prendre sobiranament i, per tant, hem de respectar, tot i que no compartim.
I li preocupa el fet que el Govern ara disposi només dels diputats d’ERC al Parlament?
No. De fet, l’anterior govern també tenia l’obligació d’arribar a acords amb altres, perquè ERC i Junts tampoc era un govern amb majoria. Per aquesta raó vam haver de pactar el pressupost anterior amb els comuns, o aquesta va ser la raó per la qual el conseller Jaume Giró va començar a obrir per al pressupost d'aquest any negociacions amb el PSC. Evidentment, som conscients de la dificultat però som capaços d’aprovar un pressupost i aquest és el nostre capteniment, grans consensos, àmplies majories, perquè és el que el país necessita.
Som conscients de la dificultat de govern en solitari, però som capaços d’aprovar un pressupost i aquest és el nostre capteniment, grans consensos
Però, el president, Pere Aragonès, va admetre que s'havien fet renúncies, que per tirar-ho endavant han hagut d'acceptar qüestions que no formen part del seu model de país...
Nosaltres no hem fet cap renúncia al nostre model de país. El nostre és un govern que bàsicament se sustenta en dos eixos, una qüestió d’alliberament nacional, dret a l’autodeterminació i l’amnistia, per un cantó; i per l’altre un model d’un govern progressista de repartir els recursos al servei dels més vulnerables i la creació de riquesa. És un model alternatiu en relació al PSC. Són dos models diferents, que es contraposen, un i altre. Però, en determinats moments has d’arribar a acords, per qüestions molt puntuals.
Tem que aquestes cessions puguin comportar algun efecte electoral, en temes que afecten molt al territori com la B-40 o el Hard Rock?
També voldria que analitzéssim bé exactament què és el que es diu en cadascun dels reglaments que són objecte de l’acord. Però nosaltres per sobre de tot el que hem posat són els interessos del país. No és el nostre model? No ho és. Però, arribar a un acord en aquest sentit alliberava la possibilitat d’aprovar un pressupost que permet més de 3.000 milions d’euros per més polítiques de sanitat i educació entre tantíssimes altres coses? Doncs, sí. La política també és això. Hem posat per sobre els interessos de país als interessos de partit.
Per què diu que cal veure què diu l’acord?
No. L’acord diu el que diu i és molt explícit en tots els àmbits.
Però, l’endemà mateix es va començar a aigualir, subratllant el fet que no hi ha cap compromís econòmic en aquests temes per part del Govern...
Aquest és un acord pressupostari que vam posar molta energia a explicar què ens hi estàvem jugant. Per això va tenir tants suports externs, no polítics, no parlamentaris.
El seu nom ha aparegut associat a una candidatura de Barcelona d’ERC. Què hi ha d’això?
Jo soc conseller d’Interior i seguiré sent-ho, naturalment, sempre que el president així ho decideixi.
Però li han plantejat?
Jo estic, com tots els dirigents del partit, molt implicat a la campanya municipal. En faig molta a tot arreu. A molts municipis del país. I molt amb ganes que la victòria d'Ernest Maragall es concreti amb l’alcaldia, i no com fa quatre anys que per un pacte estrany no ho va ser. El primer dia que vaig entrar a aquest despatx vaig dir estic on vull ser. I, per tant, en la mesura que el president ho desitgi seguiré sent conseller d’Interior.
Però, l’han temptejat?
No. A més, em sembla que no és el moment processal.
Dividir els represaliats en bons i dolents és un error extraordinari
La setmana passada va fer una piulada defensant la secretària general, Marta Rovira, arran d’unes declaracions de l'advocat Gonzalo Boye, considera que se l’està tractant injustament?
Hi ha temptacions, a vegades, de dividir els represaliats, en bons i dolents. És una temptació que sempre ha tingut l’Estat, i a vegades hi cauen alguns dels que són de partits represaliats. Em sembla un error extraordinari, un error de càlcul, humà, polític, d’envergadura. La Marta Rovira és una represaliada, que ha donat la seva vida, ha hagut de marxar de la seva ciutat, del seu entorn, de l’entorn dels seus pares, els seus amics i la seva gent, per l’1-O, per defensar el dret dels ciutadans a votar. Això d’intentar menystenir una part dels represaliats em sembla molt lamentable. Tots són represaliats i han de tenir la solidaritat. La Marta Rovira la meva la té, que es tradueix en solidaritats, estimació, amistat infinita, admiració política pel seu lideratge, la seva fermesa, fortalesa i el seu exemple.
També la setmana passada un article que va publicar Sergi Sol a ElNacional.cat, parlant del partit, apuntava que no s’agraeix prou el lideratge d’Oriol Junqueras i Marta Rovira. Ho comparteix? Creu que no se’ls valora prou la feina que fan al partit?
El projecte polític d’ERC, el bagatge del que ha estat els seus anys de lideratge del partit amb les penalitats personals derivades de la repressió és molt notable. Per tant, és normal que la gent digui que se’ls ha d’agrair. Jo vaig tenir oportunitat d’estar al congrés d’ERC. És molt emocionant veure com aquest agraïment és així. Els projectes polítics tan ambiciosos, tan difícils, que ambicionen fer una república, un referèndum, és molt important que tinguin lideratges molt cohesionats, molt sòlids, perquè els atacs són molt notables. ERC és un partit molt sòlid, molt unit, molt cohesionat, amb una direcció molt coral i alhora amb lideratges molt potents. I d’això n’estem orgullosos.
Però llegint l’article del Sergi Sol semblava un retret a un sector més institucional. Aquesta cohesió existeix també amb el que representa el partit més institucional? Amb el Govern de Pere Aragonès?
Molt. Diria que més és impossible. Els conec molt, sé la relació que hi ha, de complicitat, de reconeixement mutu, humana. És brutal. I això es percep. És molt gran. Són molt conscients de la importància del repte i alhora del paper difícil que els ha tocat viure aquests darrers anys. Això els ha enfortit molt. Són una pinya realment molt envejable. És molt admirable la fraternitat interna entre ells. I, complicitat política, total. En el projecte no hi ha fissures, en el camí no hi ha fissures.
A ERC hi ha objectius compartits, diagnosi del moment polític compartit, projecte compartit, complicitat personal, amistat i fraternitat. Això és molt difícil de destruir
En canvi, arran de la negociació dels pressupostos amb el PSC, s’ha assenyalat que hi podia haver diferències en relació a l’acord...
Com que la realitat va per un camí i els comentaris per un altre, doncs tenen el pes que tenen. Veig ERC que hi ha objectius compartits, diagnosi del moment polític compartit, projecte compartit, complicitat personal, amistat i fraternitat. I això és molt difícil de destruir.
Creu que hi ha qui ho vol destruir?
Home. Els adversaris polítics saben que la cohesió d’ERC és un valor. Tampoc no vull veure fantasmes, però és evident que un dels actius que té és que té uns lideratges molt potents, el president Aragonès, l’Oriol Junqueras, la Marta Rovira... lideratges molt potents que estan molt cohesionat. Això és un valor. Aleshores, normal que hi hagi temptacions dels adversaris polítics de dir home aquesta és una línia de flotació... però, no. Tocaran ferro fred.
Jo no sé quin és el projecte de Junts per a l’emancipació nacional, no el sé veure
Parla d’evitar la divisió entre els represaliats, però és evident que hi ha una divisió molt clara és entre els represaliats d’ERC i els represaliats de Junts...
Jo no sé quin és el projecte de Junts per a l’emancipació nacional, no el sé veure. Igual que he de respectar la seva posició ells han de respectar la meva. Alhora em sap molt greu que hagin abandonat el Govern i que s’hagin negat a negociar els pressupostos. Això és una cosa. L’altra és la unitat dels represaliats. I, la consideració dels represaliats i la solidaritat entre els represaliats, sempre. I això no ho trencaré mai. Això és molt diferent. Puc pensar que la posició política que defensa un no és l’adequada, no la veig,... però això en tant que posició política de partit. Com a represaliat, germà. Puc discrepar políticament de les posicions d’uns o altres, però en tant que represaliats, cap fissura.
El cas de Laura Borràs, que ha començat aquest divendres consideren que no forma part de la carpeta de repressió?
Clar que no té res a veure amb l'1-O. És una altra cosa. Ja ens hem posicionat manta vegada, tant al partit com al Govern.
El 52% segueix existint. S'ha de refer la unitat
Amb el trencament del Govern, la unitat independentista ha acabat de saltar pels aires després que va sumar el 52% el febrer del 2021...
El 52% segueix existint.
Sí, però trencada, sense unitat d'acció...
S’ha de refer.
Hi ha possibilitat de refer-la?
Quan hi ha un horitzó compartit tan rellevant com voler votar és evident que s’ha de refer. Junts va decidir marxar del Govern, a nosaltres no ens va semblar bé. Hauríem volgut que això no passés, però, en la mesura que el país hi ha una majoria que vol votar i uns partits que defensem que es pugui votar, en aquest objectiu hem d’anar junts. I ho farem. Hi ha un projecte que presenta el president l’acord de claredat, anar treballant cap al referèndum...
Sobre el qual no hi ha tampoc consens...
Potser en aquest moment la conjuntura és una, però això no treu que a la societat, que és a qui nosaltres ens hem de dirigir, hi ha una majoria que defensa unes posicions que són les del referèndum i amnistia que existeixen i són majoritàries, i això ho hem de construir políticament. Nosaltres treballem en aquest sentit i emplacem a tothom a sumar-se en aquest objectiu.
En el debat entre PSOE i Podemos sobre la llei del Sí és Sí, on se situa?
Ho ha expressat la consellera en diverses ocasions. S’ha d’avançar en aquesta direcció. Per nosaltres és una prioritat la lluita contra les violències masclistes, i poca cosa més a dir.
Amb aquesta llei també a Catalunya s’ha acabat rebaixant condemnes per agressions sexuals. A finals de gener a Lleida va sortir al carrer un violador que acumulava 19 agressions sexuals...
Sempre hem de veure què és el que té de llei i què és el que té de sentència. En tot cas, no vull entrar en el fons perquè no vull contribuir a la polèmica. Hi ha un consens molt general que el consentiment és la pedra nuclear d’aquesta llei i això ho defensa el PSOE, Unidas Podemos i, per descomptat, ERC. Sobre aquesta base s’ha de treballar.
Igual que la política no pot interferir a les decisions operatives del cos, defenso amb igual vehemència que no hi pot haver interferències policials a les decisions polítiques
Va començar el seu mandat com a conseller amb un enfrontament amb la cúpula dels Mossos: va destituir el major Trapero i la cúpula policial i el van acusar de fer una purga. Nou mesos més tard, l’octubre de l’any passat va cessar també el seu substitut com a comissari en cap Josep Maria Estela, es va atribuir a discrepàncies sobre l’aposta del conseller per una direcció coral i a diferencies sobre el ritme de feminització del cos... Com està ara tot plegat?
Va ser un debat molt polític. Sempre s’han canviat caps, infinitat de vegades. Sembla que això només ho poden fer quan governen els que han governat tota la vida i que quan ho fa un altre partit que no és dels de tota la vida es qüestiona que pugui fer que canviïn les coses. Hi havia d’haver una nova etapa al cos i les decisions estratègiques del cos tenen una dimensió política que les ha de decidir el polític, perquè per això el voten els ciutadans. De la mateixa manera que la política no pot interferir a les decisions operatives del cos, també defenso amb la mateixa vehemència que no hi pot haver interferències policials a les decisions polítiques. Crec que el cos necessita una feminització des de baix, per això la reserva de places, però també a la cúpula directiva. I també crec que la direcció del cos ha de ser col·legiada. Perquè el model de direcció i governança de les organitzacions diu molt, impregna molt, el funcionament general. I aquesta és una decisió que correspon al responsable polític, a la qual no renuncio, sinó al contrari, l’exerceixo.
Veig el cos de Mossos molt motivat i molt unit. S'adonen que passen coses, que no està estancat
Com està ara el cos uns mesos després d’aquella polèmica?
Crec que molt il·lusionat i cohesionat. Estem en un canvi brutal del cos de Mossos d’Esquadra. Estem passant de 18 a 22.000 Mossos. Hi ha un creixement en l’àmbit de les infraestructures; una inversió molt potent en l’àmbit de la investigació, la modernització de l’equipament, des de la nova uniformitat dels agents, nous vehicles que licitarem per trànsit, les unitats de drons... Això genera molta il·lusió. Alhora hem aconseguit coses com la jubilació anticipada, llargament reclamada pels agents, que suposa un rejoveniment del cos també molt important. Per tant hi ha camí, hi ha horitzó i el cos n’és molt conscient. Veu que passen coses, que no està estancat. Veure que hi ha futur, horitzó, contractació, que es fan comissaries, se’n reformen d’altres... Això dona molta motivació. El veig molt motivat i molt unit.
Això no obstant, amb les destitucions es va donar una imatge dels Mossos de molta divisió. I que continuava estant el major Trapero molt present, amb un pes molt considerable, encara que entre bambolines. Això s’ha superat?
Realment divisió, divisió, dins del cos no la vaig percebre. Ho vaig dir reiteradament en totes les intervencions als mitjans de comunicació i al Parlament. Una altra cosa és que al Parlament hi hagués més interès a parlar d’aquest tema. Al cos, els canvis els tenen molt normalitzats. Sí, va haver-hi aquell moment, però va ser molt conjuntural i ha passat.
No era només al Parlament on se’n parlava. Va impactar a la premsa...
És evident que hi va haver molt interès. Una vegada vaig dir la paraula soroll i em van dir no no hi ha soroll, hi ha interès. I el cos dels Mossos genera molt d’interès. Se’n va parlar molt. Però ha passat.
Per aquesta situació el van reprovar al Parlament. Es va sentir desautoritzat?
No. Al final, a mi qui em nomena és el president de la Generalitat.
A la darrera promoció de Mossos i policies locals, entre els deu primers set eren dones i tres homes
Des de l’oposició, però també algunes veus des de Mossos i Bombers, s’ha criticat la proposta de feminització del cos, ho titllen de maquillatge polític. És maquillatge? És un error? Es tracta de reaccions masclistes?
No. Són legítimes. Tothom té dret a defensar models antics, ho respecto. Un cos que té un 20% de dones quan la societat té un 50% de dones, és una anomalia que s’ha de corregir. O un cos com el de Bombers que té un 2% de bomberes, és una anomalia que s’ha de corregir. Des del meu punt de vista, això és pensar en gran, en futur. Els cossos de seguretat s’han d’assemblar a la societat a la que serveixen, en la diversitat i en el gènere. Per això la reserva de places i l’aposta per incorporar més dones als llocs de comanament. Tot canvi provoca reticències. Ara bé, també li he de dir, qui ha criticat la feminització dins del cos de Mossos és un sindicat. Legítimament, però un. I no és el majoritari.
Davant d’aquesta reserva de places, hi ha qui argumenta que d'un Mosso el que interessa és que sigui la persona més eficient possible per fer la seva feina...
Naturalment. I ho seran molt. A la darrera promoció de Mossos i Policies Locals, hi havia entre 1.200 i 1.300 aspirants. Els que aproven fan un curs de 9 mesos. Si el passen ja entren com agents del cos. Hi havia una mica més del 30% de dones que havien passat les oposicions i estaven a l’Escola i una mica menys del 70% d’homes. En acabar el curs, dels deu primers, set eren dones i tres, homes. Davant d’aquesta crítica, responc això.
Hi ha hagut una infiltració [de la policia espanyola] a organitzacions i ha de tenir una explicació, i aquesta explicació no hi és
Va enviar una carta al ministre Fernando Grande-Marlaska queixant-se per la infiltració de policies a moviments socials de Catalunya. Què li ha contestat?
Com ha fet al Congrés, una resposta molt evasiva, no entrant al cas concret, amb frases genèriques sobre principis generals del dret, que podem compartir però no responen a aquest fet concret. I aquest fet concret és greu. Hi ha una infiltració a organitzacions que ha de tenir una explicació, i aquesta explicació no hi és. Jo ho demano en tant que soc conseller d’Interior d’aquest país i per tant vetllo per drets i llibertats dels ciutadans de Catalunya.
El cos de Mossos té infiltrats entre moviments d’esquerra i antisistema, com la policia espanyola?
Els Mossos només actuen amb ordre judicials. I per descomptat no tenen en organitzacions democràtiques infiltracions. No s’ha d’infiltrar ningú en una organització democràtica pensi A, B o Z.
A banda d’aquesta polèmica com estan les relacions amb el ministre?
Les relacions amb el ministeri han fructificat en acords positius, com el de la jubilació, com a conseqüència de l’acord pressupostari d’ERC, o el d’increment dels efectius. Però és evident que tenim models molt diferents.
La judicatura torna a confiar en la policia catalana després de l’1-O?
La judicatura són milers de jutges i no han deixat de confiar-hi mai. Investigacions de delictes, de narcotràfic, de blanqueig... Els fiscals i els jutges han confiat sempre en el cos de Mossos d’Esquadra. Després hi ha altres consideracions que tenen una dimensió més política, però el que és la judicatura sempre han confiat i tenim una bona relació. En cap moment en els jutges i fiscals en el dia a dia dels temes que tenen entre mans hi ha hagut cap desconfiança.
Els Mossos són víctimes també d’aquest sistema que és injust i que provoca que hi hagi gent que no tingui habitatge
Van elaborar un protocol de desnonaments per evitar que els antiavalots participin als desnonaments de famílies vulnerables, que la PAH a criticar des del primer dia...
Qui desnona no és el Mossos. Qui desnona és una societat injusta, una societat que permet que hi hagi gent que no tingui pis i no tingui habitatge digne, mentre hi ha milers de pisos buits en mans de grans tenidors que hem finançat nosaltres a través dels 60.000 milions que l’Estat va donar a l’època del PP als bancs. Això pot quedar molt grandiloqüent però aquesta és la mare dels ous. A banda, d’això, nosaltres el que hem arbitrat són protocols, perquè es contacti amb els serveis socials per intentar trobar alternatives habitacionals i que el desnonament forçós sigui l’última ratio i que, a més, es faci de manera substancialment diferent ara a com es feia.
La setmana passada, però, hi va haver al barri de Gràcia un desnonament d’un edifici amb una família vulnerable...
Al final estem parlant de lleis, però també de responsabilitat. Hi ha lleis que s’han aprovat al Parlament, que deixen clar que no es pot desnonar ningú si no hi ha una alternativa habitacional sempre que sigui d’un gran tenidor. Però el govern espanyol ho ha recorregut al TC. Acabem centrant tota aquesta qüestions en els Mossos d’Esquadra i al final són víctimes també d’aquest sistema que és injust i que provoca que hi hagi gent que no tingui habitatge.
Però la imatge de l’execució del desnonament forçós acaba sent aquesta.
Hem de treure el focus en això, perquè això és el final d’una cadena en què la injustícia està en un altre lloc, és que aquesta societat té persones sense pis i milers de pisos buits en mans de gent que estan folrats. Això és una injustícia com una catedral.
Però al final, els Mossos duen a terme la direcció política del Govern...
Un Govern que aprova una llei que diu que no es pot desnonar ningú sense alternativa habitacional i que aquesta llei s’impugna ante el TC.