El Parlament celebra aquest dimecres la seva primera sessió ordinària amb un únic –i excepcional– punt a l’ordre del dia: donar compte de la resolució de la presidència de la cambra amb la qual Josep Rull constata la “impossibilitat” d’haver pogut proposar un candidat a encapçalar la Generalitat de Catalunya durant els primers 10 dies hàbils després de constituir la nova legislatura al Parlament. Tot i manifestar la seva voluntat d’anar a la investidura, tant el PSC com Junts per Catalunya van demanar més temps a Rull per poder anar a un ple amb els suports garantits. Els socialistes volen articular una majoria progressista de la mà d’Esquerra Republicana i els Comuns (sumen 68 diputats) per fer que Salvador Illa sigui el 133è president de la Generalitat; mentre que Junts fia l’elecció de Carles Puigdemont als vots dels republicans, la CUP i una abstenció del PSC –cosa que Illa ha descartat de manera reiterada–. Amb aquest tauler de joc, ambdós van iniciar la setmana passada (per cada banda) les negociacions per intentar assolir el seu objectiu: el Govern.
És coneguda l’afició de Salvador Illa (la Roca del Vallès, 1966) a l’atletisme, un esport que –ben practicat– requereix disciplina, mètode, perseverança i… paciència i resistència. Són, de fet, valors extrapolables a la negociació i a l’“ofici polític” que tant reivindica el primer secretari del PSC per fer front a aquests dos mesos en què buscarà acordar amb Esquerra i els Comuns la seva presidència. Illa surt a córrer diverses vegades a la setmana abans que surti el sol. Fa tres mesos, va disputar la seva segona Marató de Barcelona, on va aconseguir una marca personal de 3h 40’ 27’’, un registre remarcable que s'aconsegueix amb la constància amb els plans d’entrenament. Ara bé, el socialista no només ha recorregut els 42.195 metres a la capital de Catalunya: va debutar en aquesta mítica distància l’any 2022 a València, on ja va baixar de les quatre hores. Però ara li queda, possiblement, la seva marató més difícil, en la qual encara no s’ha estrenat: la investidura. Com a corredor de fons, Illa sap que el quilòmetre final sempre acostuma a ser el més difícil i, en aquest trajecte, haurà d’anar superant alguns obstacles.
Negociació amb Esquerra Republicana: finançament, català i serveis públics, a la taula
L’endemà de les eleccions, l’executiva del PSC ja va acordar qui formaria part de l’equip negociador amb dues carpetes a tractar: la constitució de la Mesa del Parlament i la investidura d’un president de la Generalitat. La coordinadora de l’equip, integrat per sis persones, és Lluïsa Moret, viceprimera secretària de la formació i presidenta de la Diputació de Barcelona. Moret va ser la cap de campanya dels socialistes per al 12-M. A l’alcaldessa de Sant Boi de Llobregat s’hi sumen Alícia Romero, mà dreta de Salvador Illa al Parlament i que ha revalidat el càrrec de portaveu del grup parlamentari; el diputat Ferran Pedret; José Luis Jimeno (secretari d’Organització); Joaquín Fernández (secretari de Política Municipal) i Javier Villamayor (secretari de Programes). Des de la victòria del 12 de maig, es palpava molt optimisme a Pallars per arribar a la Generalitat catorze anys després i ja aleshores situaven l’entesa progressista com l’opció predilecta per aconseguir-ho, tancant –a més– la porta a investir Carles Puigdemont per la via de l’abstenció.
Per a la Mesa, el full de ruta que es va marcar el PSC va ser parlar amb tothom menys amb Vox i Aliança Catalana. La CUP no va voler reunir-se amb ells. La darrera setmana de campanya de les eleccions europees va haver-hi moltes converses i reunions que es van dur a terme amb la màxima discreció, i en aquesta els socialistes van voler fer un pas de gegant amb Esquerra i Comuns oferint la presidència de la cambra als republicans. De fet, una delegació de l’equip negociador va anar a Ginebra a reunir-se amb Marta Rovira, qui pilota les negociacions per part dels de Calàbria. Finalment, aquest pacte no es va materialitzar i Esquerra Republicana es va decantar per l’acord independentista que va impulsar Josep Rull al capdavant del Parlament.
Aquesta elecció dels republicans de “prioritzar l’eix nacional a l’ideològic o social” va causar una certa decepció al PSC, però no va desanimar Illa pel que fa a la seva investidura. En tot cas, sí que va prevenir d’anar a una investidura fallida el 25 de juny, a la qual el socialista va renunciar; i també per encaminar-se a una única via per ser elegit: la d'ERC i Comuns. Alguns també prefereixen enfocar-ho des d’una altra perspectiva: de la Mesa amb majoria independentista, cinc dels seus set membres són progressistes (tres dels socialistes i dos d’ERC). La crisi interna dels republicans ha sumit el partit en un profund debat sobre la cruïlla en què els ha deixat la darrera patacada electoral del maig: facilitar la investidura d’Illa, entendre’s amb Junts o abocar-se a una incerta repetició dels comicis el 13 d’octubre. Per recosir ferides i esprémer el suc de les negociacions –ja que totes les mirades i tots els escenaris passen inequívocament per Esquerra–, els cal temps. I Salvador Illa ja ha dit que no posarà pressa a ningú: “Que cadascú prengui les decisions ben fetes”.
Un pilar neuràlgic de les negociacions que van arrencar formalment el dimarts a Barcelona entre el PSC i ERC serà el model de finançament. Sense finançament singular, els republicans veuen pocs al·licients per investir Illa. Hi ha un gran consens sobre el fet que el finançament de Catalunya és injust i, a més, prové d’un model caducat des del 2014: només recapta el 9% dels impostos i és la tercera a aportar, però la catorzena a rebre. A partir d’aquí, Rovira ha situat la pilota al damunt de la teulada de Sánchez, que s’obria a reconèixer les “singularitats” catalanes en aquest nou model, però un dia després el PSOE rebaixava les expectatives. Els republicans volen la clau de la caixa, un model semblant al basc que surti del règim comú i, per tant, permeti recaptar íntegrament a Catalunya totes les figures impositives. En el seu programa electoral, ERC defensava transferir a l’Estat una “quota com a contraprestació dels serveis prestats” i una per a “un fons de reequilibri territorial destinat a altres territoris amb menor capacitat econòmica”. Mentrestant, els socialistes posen el focus en el “qui i com es gestionen” els recursos per tenir suficiència financera més que en el “qui recapta”. El cap de files del PSC vol desplegar l’article 204.2 de l’Estatut: un consorci tributari paritari entre les hisendes espanyola i catalana que, “eventualment”, recapti tots els impostos. Partint d’aquests termes, ambdues formacions s’han conjurat a intentar trobar un desllorigador.
També sondejaran aquests potencials punts de coincidència en qüestions com la llengua catalana –Esquerra Republicana es va comprometre a impulsar una conselleria específica en aquesta matèria si revalidava el Govern, en tant que el PSC vol impulsar programes d’impuls del català i retornar les seves competències al Departament de Presidència per “projectar-les sobre el conjunt de polítiques” de l’executiu–, el reforç dels serveis públics o el combat contra els “discursos d’odi” de l’extrema dreta. Una altra de les condicions d’ERC és avançar en l’autodeterminació, però en aquest punt la topada és frontal: el PSC no vol parlar de referèndum. Tot aquest conglomerat d’elements centraran unes negociacions que ara agafen embranzida, però que seran intenses, llargues i dures perquè les posicions, en aquests moments, són llunyanes.
L’aliança amb els Comuns, molt més factible
L’altra part de l’equació són els Comuns. El grup de Jéssica Albiach també afirma que han iniciat les negociacions aquesta setmana, i que inicialment s’estan centrant en els “continguts”. Tot i no garantir ara els vots al PSC, Albiach ha deixat clar que “l’única opció és un acord progressista” ja que, en cas contrari, hi haurà “irremeiablement” noves eleccions. La principal condició dels Comuns serà “solucionar la crisi d’habitatge” a Catalunya, amb mesures per ampliar el parc públic de lloguer social o la reclamació de regular els lloguers de temporada. Altrament, plantegen “revertir l’afebliment dels serveis públics” i que totes les polítiques de la Generalitat es facin “sota planificació ecològica”. Sobre aquest últim eix, Albiach manté que el veto sobre el Hard Rock segueix endavant, una línia a la qual Illa recorda els resultats dels Comuns i la CUP a Tarragona: van perdre els escons que tenien. Un dels temors entre alguns membres dels Comuns és que una eventual repetició electoral els penalitzi més i tinguin més ‘fugues’ del seu electorat cap al PSC.
En una primera fase, els Comuns esperen mantenir negociacions bilaterals amb el PSC i, si aquestes avancen –i els socialistes també fan el mateix amb Esquerra Republicana–, desitjarien una negociació a tres. Davant la possibilitat d’entrar al Govern, Jéssica Albiach defensa que ha de ser “fort i estable”. La voluntat del seu grup seria formar-hi part, tot i que anirà en funció dels “continguts” que es puguin acordar. En aquest context, Salvador Illa no ha descartat fer un Govern de coalició, sostenint que serà “flexible i generós”. El PSC, però, preferiria un executiu en solitari amb perfils transversals i que tinguin una trajectòria professional reconeguda.
Els atletes troben en l'atletisme un espai de refugi, però també un àmbit que també ajuda a aclarir i definir idees. Una part del recorregut d’aquesta marató està feta per a Salvador Illa –guanyar les eleccions–. Ara li toca el tram més complex d’aquests extensos dos mesos fins al 26 d’agost: suar la samarreta si vol forjar la majoria que el pugui conduir al Palau de la Generalitat.