Al llarg de l'última dècada, Catalunya ha estat successivament a la vora de l'abisme electoral des dels primers compassos de cada nova legislatura. L'última vegada que un president va ser escollit en la primera sessió d'investidura, que s'ha de celebrar en els deu dies posteriors a la constitució del Parlament, va ser Artur Mas l'any 2012, fruit d'un pacte entre CDC i ERC. A partir de llavors quedava inaugurat el procés independentista, donant pas a un període d'inestabilitat política que, de moment, s'ha allargat fins l'actualitat .
De tant repetir-lo, els qui es dediquen a narrar la informació política catalana han acabat aprenent-se de memòria l'article quart del capítol primer de la Llei de Presidència de la Generalitat. El text estipula que per ser investit, l'aspirant ha de presentar el seu pla de Govern al Parlament i recollir la majoria absoluta de 68 diputats. Si no l'aconsegueix, dos dies després s'efectua una segona votació on n'hi ha prou amb més sís que nos, amb majoria simple. En cas que tampoc així obtingui la confiança mínima necessària, durant els dos mesos següents es podrà seguir intentant. Si passat aquest període cap candidat no ha estat elegit, la legislatura queda dissolta automàticament i es convoquen noves eleccions, que s'han de fer entre 40 i 60 dies després.
Aquest 26 de març s'haurà de celebrar, com a molt tard, el primer debat d'investidura de Pere Aragonès i, ara mateix, no hi ha cap garantia que pugui prosperar a la primera. Fixant la vista enrere, des de la desena fins a la dotzena legislatura, la tònica dominant han estat les investidures fallides i en temps de descompte: Mas, Puigdemont, Sànchez, Turull i Torra.
2012, l'acord Mas-Junqueras obre el camí
La reelecció d'Artur Mas com a president de la Generalitat l'any 2012 va ser l'última sense sobresalts. Amb l'objectiu d'aprofitar l'empenta de les recents mobilitzacions a favor del dret a decidir, l'expresident va optar per convocar eleccions a mig mandat buscant la majoria absoluta. Va passar just el contrari, tot i guanyar les eleccions amb una cinquantena d'escons -impensables d'assolir en l'actualitat- en va perdre 12 respecte als que ja tenia.
Moment de la investidura d'Artur Mas l'any 2012. / Parlament de Catalunya
Havent-se estrenat posant en pràctica la geometria variable que el va dur a pactar la seva primera investidura amb el PSC i els seus primers pressupostos amb el PP, Mas canviava el rumb apostant per associar-se a Esquerra Republicana. Ell i Oriol Junqueras van segellar un acord d'estabilitat pel qual els republicans garantien ser el suport del govern Mas des de fora a canvi de la celebració d'una consulta -el famós 9-N- al cap de dos anys.
2015, amb el pas al costat arriba Puigdemont
El camí fins a la consulta del 9-N esquerda les relacions entre Convergència i Esquerra, deixant al descobert malfiances que encara avui perduren. La CUP de David Fernàndez havia acabat fent de ròtula. Per la posteritat quedarà l'abraçada de Mas amb Fernàndez el 9-N, que exemplificava la bona relació entre els dos dirigents polítics. Una sintonia que quedaria enterrada amb la nova legislatura.
Puigdemont saluda Mas després de ser investit al límit del temps de descompte. / Parlament de Catalunya
Després de mesos d'insistència i gràcies a la intervenció de Jordi Sànchez -llavors president de l'ANC-, Mas va aconseguir arrossegar ERC a una llista unitària per concórrer a les eleccions. Raül Romeva va ser el cap de cartell, però el compromís era que Mas, quart a la llista, seria el presidenciable. La candidatura es va quedar a 6 escons de la majoria absoluta i la CUP, amb 10, va passar a tenir la clau, com ara. Liderats per Anna Gabriel, els cupaires van barrar el pas a Mas en les dues primeres votacions.
Ni haver accedit a l'aprovació de la controvertida declaració de sobirania del Parlament -que deixava per escrit la negativa de la cambra a acceptar les directrius del TC- van servir a l'expresident per convèncer la CUP que, al límit d'haver-se de repetir les eleccions i després d'una assemblea partida per la meitat, ratificava el seu veto. Per evitar uns nous comicis, i en contra del que molts dels seus van aconsellar-li, Mas s'aparta, cedint el relleu a Carles Puigdemont. El fins llavors alcalde de Girona va ser investit a la primera votació amb el "sí crític" de la CUP. No hi havia marge per una segona volta, perquè aquella mitjanit expirava el termini de la repetició electoral.
2018, tres intents fallits porten Torra a la presidència
La dotzena legislatura s'ha acabat enduent la palma dels girs de guió. Només començar, se certificava el divorci entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Els de Puigdemont s'havien acabat imposant contra pronòstic i per la mínima, amb la promesa del retorn del president si guanyava les eleccions. Tot i que el ple d'investidura va arribar a convocar-se, Roger Torrent el va acabar suspenent, davant la impossibilitat d'organitzar una investidura telemàtica impugnada pels tribunals. Aquell 30 de gener marcaria un abans i un després en les relacions entre els dos principals partits independentistes.
Torra saluda Torrent instants després de la seva investidura. / Sergi Alcàzar
Van ser setmanes de retrets, de disputes, fins que finalment JxCat va accedir a canviar de candidat. La proposta de Jordi Sánchez, empresonat a Lledoners, va ser acceptada pel president del Parlament, que va convocar un ple per investir-lo el 12 de març. El Suprem, però, va denegar la seva sortida per assistir al debat, forçant a un nou canvi de candidat. El tercer aspirant, Jordi Turull, es trobava en llibertat a l'espera de l'obertura de judici. L'exconseller va poder pronunciar el seu discurs a la cambra el 22 de març. La CUP li va negar el suport perquè l'acusaven de ser imatge de la vella corrupció convergent. Van ser 64 vots a favor i 65 en contra. No hi va haver oportunitat d'una segona votació, perquè el Suprem el va tornar a empresonar l'endemà mateix.
Abans de designar Quim Torra, l'independentisme tornaria a provar d'investir Jordi Sànchez, però el Suprem va tornar a prohibir el seu permís per anar al Parlament. Finalment, Torra -l'onzè de la llista de JxCat- va ser investit en segona votació, amb el suport d'ERC i l'abstenció dels anticapitalistes.
A la imatge principal, encaixada de mans entre Mas i Junqueras després de l'aprovació de la declaració de sobirania l'any 2015. / ACN