La sortida de l’ombra a la llum, en una entrevista amb Jordi Évole, tenia molt poc de les jugades mestres que se li atribueixen. A la primera de canvi, Iván Redondo ja va treure unes figures d’escacs, que casualment duia a la butxaca de l’americana. Era com veure el monstre de la seva pròpia llegenda devorar-se’l en directe. Volia donar la seva versió dels fets, però no se’n va acabar de sortir. Més reeixit en aquest sentit és el llibre Moncloa. Iván Redondo. La política o el arte de lo que no se ve (Península, 2021), del periodista català i militant socialista Toni Bolaño. Surt publicat avui i, en ell, el spindoctor s’hi pot despatxar a gust i ajustar comptes. Hi parla ell: “Sé el que és portar el 10 a la samarreta i que vagin per tu al camp. Estic acostumat als cops baixos”. I també molts altres, com el ministre Miquel Iceta, que segueixen el símil: “Em recorda Cruyff. Quan tens la pilota, l’adversari no juga”. Però continua deixant molts interrogants oberts sobre el seu virregnat a La Moncloa i els seus constants cops d’efecte.

Per ser honestos, en les gairebé 500 pàgines de l'obra de Bolaño, l'exmà dreta de Pedro Sánchez hi parla més aviat poc. En les nou pàgines del pròleg, en alguna entrevista recuperada del passat (n'ha donat poquíssimes) i poc més. Però sí que parlen, i molt, fins a 120 persones, entre les quals hi ha periodistes, però també ministres, dirigents polítics, gent que va treballar braç a braç amb ell a La Moncloa, professors seus i fins i tot la seva esposa Sandra. És certament laudatori. L'obra no se n'amaga; és honesta. No diu gairebé res dolent de l'assessor basc i se centra a donar una versió dels últims quatre anys. Però també permet trobar-hi, entre les escletxes dels setze capítols, anècdotes i relats interessants de determinats episodis dels últims temps. Era Rasputin o no ho era?

Per exemple, Paco Salazar, que era mà dreta de Redondo, recorda la visita de Pedro Sánchez al president Quim Torra el febrer del 2020 al Palau de la Generalitat. Ells dos hi van anar la vigília per a tancar els detalls en una reunió que va durar dues o tres hores. Volien que Sánchez comparegués a la galeria gòtica, reservada per al president de la Generalitat. S’hi va negar la delegació catalana. “Eren conscients que era un missatge inequívoc de la unitat d’Espanya, queia el relat que es tractava de la visita d’un país a un altre país”, relata Salazar. Llavors Redondo va plantar-se: "Nosaltres marxem i us ho penseu. Si considereu que no pot ser així, se suspèn la reunió i ja està". Al cap de dues hores haurien obtingut el vistiplau a la seva línia vermella. "Havíem guanyat la batalla del simbolisme, havíem guanyat el missatge", es felicita ara Paco Salazar. Una anècdota que serveix per a tot el que té a veure amb la carpeta catalana.

De fet, el llibre el situa com l’artífex de les principals jugades. El 2017, quan el referèndum, no estava a La Moncloa, però sí a la sala de màquines de Pedro Sánchez. Era conscient que havia de donar suport a Mariano Rajoy, malgrat les importants diferències i el possible desgast a Catalunya. Tot per a "reforçar la imatge d'home d'Estat". I ho va fer. Es relata també com van intentar pressionar la Casa Reial perquè aquell 3-O el Rei almenys parlés de “diàleg”. No se’n van sortir i Miquel Iceta assenyala l’error: “El discurs del Rei no era el discurs del Rei, era el discurs de la Casa Reial”. També el situen a les beceroles de la trobada de Torra i Sánchez a Foment del Treball el 21-D del 2018. I a la cimera de Pedralbes. I en els indults. I a la taula de diàleg. Segons Raül Múrcia, excap de gabinet d’Aragonès i principal interlocutor de Redondo, era “una de les persones que més hi va apostar”, perquè “com a bon basc va entendre que la realitat era complexa”. En canvi, la crisi del “relator” s’atribueix exclusivament a la llavors vicepresidenta Carmen Calvo. En aquest cas, Redondo és qui apaga el foc amb una nova jugada mestra.

Un altre front polèmic, els serveis prestats a Xavier Garcia Albiol per arribar a l’alcaldia de Barcelona. Se’l desvincula dels polèmics cartells de Limpiando Badalona el 2015, perquè ell llavors ja estava a Extremadura. El mateix Albiol el defensa a les pàgines del llibre: “Aquella campanya no va ser de l’Iván. Era una campanya segmentada del partit en barris concrets”. És cert tot això. Però també ho és, com s’explica en el mateix llibre, que va participar de l’embrió d’aquella campanya, quatre anys abans: el repartiment d’uns DVD que vinculaven immigració amb delinqüència i inseguretat. El guió i textos van anar a càrrec del spindoctor de Donosti, que des de dins de la furgoneta anava donant instruccions. Va participar de gairebé totes les fases de la realització del contingut.

Hi ha també entrevistes que semblen inversemblants, com l'andalusa Susana Díaz assegurant que "li hauria anat bé tenir un Iván Redondo" en el seu pols pel control del partit contra Sánchez. O una exprofessora seva a la Universitat de Deusto, que li va posar matrícula i que aprofita per recomanar a la Casa Reial que també fitxin "un Iván".

Dimissió o cessament?

El final del llibre és bàsicament la defensa d'Iván Redondo després de la seva sortida de La Moncloa. La veu la posen altres, però serveix perquè el professional basc rebati el govern espanyol, que escampa que va demanar ser ministre i que finalment va ser destituït el passat 10 de juliol. Segons el llibre de Bolaño, en canvi, va ser ell qui va decidir plegar després del fiasco de Múrcia i Madrid, on ell simplement hauria intentat salvar els mobles cremats. Però Ferraz –i concretament Adriana Lastra– el fan servir de boc expiatori en l'etern pols partit-Moncloa. Sempre segons aquesta versió, el mateix 5 de maig Redondo va traslladar a Sánchez que havia pres la decisió de deixar-ho. Durant aquests dos mesos, el president del govern espanyol li hauria anat donant llargues i fins i tot li hauria ofert ser ministre de la Presidència per a intentar retenir-lo. Uns intents en va i que, sempre segons l'obra, La Moncloa tracta d'ocultar parlant de cessament. Un xoc de versions que no acaba d'aclarir què va passar realment.

Paraula de Redondo

Iván Redondo només parla pròpiament al pròleg del llibre, a càrrec del periodista Antonio Lucas, que va passar una jornada amb ell tres dies abans de la seva sortida de La Moncloa. I sembla que el donostiarra vol ajustar comptes. No se sap ben bé amb qui, però això deixa la conversa que mantenen. Sempre deixant un punt d’intriga, per conservar ben viva la seva llegenda, construïda des de fora i des de dins.

—Sabrà desacostumar-se del poder?

—Amb el temps entens que tot és un frau…

—Un frau?

—Això és el que més desconcerta.

—El què?

—…