Jaume López, professor a la Universitat Pompeu Fabra, ha estat co-coordinador de les bases per a l’elaboració d’un codi de bones pràctiques per a la resolució de conflictes de sobirania a Europa. Ha estat una iniciativa de l'Institut d'Estudis Catalans i la Societat d'Estudis Bascos, que s'ha presentat aquesta setmana en unes jornades després de dos anys de debats amb acadèmics de l'Estat i també internacionals. La conclusió: Europa ha d'intervenir en els conflictes polítics per una qüestió de principis però també pragmàtica. L'any que ve faran arribar el document a les principals institucions comunitàries.

Quines són les línies mestres del document?
En primer lloc, que els conflictes de sobirania no són cosa del passat. Poden tenir unes bases fonamentades en drets i reivindicacions actuals. Per tant, cal donar-hi una resposta civilitzada, una resposta democràtica, que tingui en compte els drets fonamentals, els drets individuals i col·lectius i l'estat de dret. I sobretot diem que no poden plantejar-se com a conflictes interns. Els estats han de plantejar la seva solució com un repte que ha de concernir la comunitat internacional. I més tenint en compte que sovint l'estat sobirà és un dels membres implicats en el conflicte. Per tant és difícil que s'autodoti de regles per a resoldre'l. La idea per nosaltres és que des de la comunitat internacional s'ofereixin unes guies, uns mínims principis perquè hi hagi una aproximació democràtica. Aquests conflictes no desapareixeran per ells mateixos.

A qui es dirigeixen?
Els nostres interlocutors són la comunitat internacional. El primer nivell són les institucions europees, en un sentit ampli. Aquest document té tota una part que es dedica a explicar per què aquestes institucions haurien d'intervenir i com els tractats que les formen donen peu a aquesta intervenció. Una intervenció que consistiria en això: en dotar d'uns principis mínims que semblen disposar d'un gran consens i que haurien d'orientar la resolució. 

Tenen algun referent anterior?
El nostre model són els codis de bones pràctiques de la Comissió de Venècia. El més conegut de tots és el codi de bones pràctiques per a referèndums. El nostre document està plantejat com un informe que donaria peu que la Comissió de Venècia o qualsevol altra institució, com el Parlament Europeu o l'OSCE, pugui prendre-ho com a base, fer-se'l seu i des d'aquesta filosofia que expressa plantejar aquestes mínimes regles. Requereix que les institucions internacionals hi donin un cop de mà. El 2021 volem difondre i contactar amb les institucions europees.

Podria donar peu a una espècie de Llei de la claredat?
Podria, però no ho plantegem així. Primer, perquè volem que aquestes bases complementin la legislació internacional i codis de bones pràctiques que ja existeixen. Una peça més que s'afegeix a l'entramat. Volem encaixar el nostre document en aquells que ja existeixen. Segon, perquè en el document no es considera que el referèndum sigui l'única via civilitzada de resoldre un conflicte. En pot ser una. El que fa el document és descartar vies que trenquen amb els principis de democràcia, de respecte pels drets humans. No pretén ser una llei de claredat, però sí un impuls que en algun cas podria generar-ne a nivell intern.

Seria un pas posterior.
Exacte. Podem considerar que el projecte està a l'equador. En aquests dos anys hem estat debatent i contrastant amb tots els acadèmics. Però la segona fase important comença l'any que ve, quan comencem a buscar més sinergies i suports per poder portar-lo a les diferents institucions europees. No volem substituir la feina de ningú, però sí facilitar-la. Té la mateixa naturalesa que un informe previ per a l'elaboració d'una llei.

Defensen que Europa ha d'intervenir en el cas català...
En tots. El cas català el citem una vegada en la definició d'aquests conflictes. Una idea molt important és que és complicat trobar solucions ad hoc. En mirar un cas en particular, passa que es barregen els principis amb els interessos. Aquests principis generals es podrien aplicar a un conflicte territorial de sobirania com Catalunya, però també altres.

En tot cas, com pot intervenir Europa o com hauria de fer-ho?
Hi ha diverses vies. Però nosaltres diem que caldria que les institucions europees consensuessin un document de pautes generals. Ho fem després d'analitzar diversos casos, com la negociació del referèndum escocès o la visió oberta de la Constitució al Canadà. Tenim exemples de pràctiques que ja s'han donat de les quals podem derivar uns estàndards. Aquestes institucions europees haurien d'impulsar activament en primer lloc que no es perpetués el conflicte. No es poden resoldre com a afers interns; s'han d'implicar activament en la resolució d'un conflicte Europa perquè afecta la seva estabilitat i fins i tot la seva imatge. És també una qüestió pragmàtica. Per exemple, la negociació és un element clau. No minimitzar o ignorar una demanda permanent o estable. Definir les coses pel seu nom. Ja seria molt que les institucions europees consideressin que s'hi han d'implicar activament i que la seva contribució tingués un document que servís de mapa de mínims. 

La negociació amb l'estat membre és un pas imprescindible?
Aquest conflicte de sobirania sempre es dona entre una comunitat subestatal i una estatal. Aquesta negociació, sens dubte, seria un dels elements del codi de bones pràctiques. No hi ha una altra manera de resoldre un problema democràtic que no passi per identificar l'altra part. 

L'actual taula de diàleg es mou en aquesta línia?
En la mesura que qualsevol taula impulsi una negociació, estaria dins aquests marges dels que parlem. Una taula que impliqui un reconeixement i una negociació té una dimensió democràtica valorada en aquest document. 

Sense autodeterminació pot haver-hi resolució del conflicte?
Dependrà del tipus de conflicte que sigui. Aquests conflictes territorials de sobirania de vegades impliquen un reconeixement dins el mateix Estat, no una nova independència.  Són aquells conflictes que no es poden resoldre a nivell intern perquè impliquen canviar el marc constitucional. En tot cas, sempre hauria d'estar damunt la taula. Cap demanda pot ser exclosa d'una negociació; totes són legítimes. En el cas de Groenlàndia o Escòcia s'ha pogut canalitzar; en el cas de Catalunya és evident que no. 

Són optimistes? De moment Europa s'ha limitat a mirar cap a una altra banda i dir que són problemes interns.
És la mirada que justament volem canviar. Justament pel fet de no comptar amb una eina com aquesta, Europa està una mica venuda perquè ha de tractar cada cas per separat. I és molt més difícil distingir entre principis i valors i interessos. Europa no té unes eines generals per donar una resposta, i les respostes són cas per cas i estan contaminades pels interessos. Ens agradaria un canvi de tendència.