L'expresident de l'Aragó i líder del PSOE aragonès durant dotze anys, Javier Lambán, un dels polítics que més alt ha posat el crit al cel contra l'independentisme durant la darrera dècada i cara més visible de l'oposició interna a Pedro Sánchez pels seus pactes amb el sobiranisme català —juntament amb el manxec Emiliano García-Page—, plega del seu darrer càrrec institucional com a senador i posa així punt final a la política activa després d'una llarga trajectòria de quatre dècades. Ho ha anunciat ell mateix en una piulada a la xarxa social X, en la qual destaca que s'ha guiat durant tota la seva vida pública, des que va començar el 1983 a l'ajuntament de la seva Ejea natal, "per la vocació de ser útil al meu poble, a l'Aragó i a Espanya".
Era conegut que Javier Lambán estava de sortida de la política activa. Després de dos mandats al capdavant del govern de l'Aragó, el PSOE va obtenir tan sols 23 escons a les eleccions autonòmiques del 2023 en el territori veí i va perdre la presidència en favor del PP, que va aconseguir investir Jorge Azcón. No va optar tampoc Lambán a renovar el seu lideratge al capdavant del PSOE aragonès, i la pugna interna entre el seu entorn crític i la candidatura oficialista de Ferraz la va guanyar Pedro Sánchez, que ha aconseguit situar la ministra Pilar Alegría com a nova líder dels socialistes aragonesos i encetar un canvi de cicle després que el candidat lambanista, Darío Villagrasa, renunciés. A més, pel que fa a l'àmbit personal, el 2021, encara sent president de l'Aragó, Lambán va anunciar que patia un càncer de còlon.
Doctor en Història Contemporània i professor de professió, Javier Lambán va iniciar la seva carrera política el 1983 com a regidor a l'ajuntament del seu poble, Ejea, a Saragossa, municipi del qual va ser alcalde entre el 2007 i el 2014. Així mateix, també va ser diputat provincial a la Diputació de Saragossa entre el 1999 i el 2011. El 2012 va ser elegit secretari general del PSOE de l'Aragó, en substitució de Marcelino Iglesias. Després de tres anys com a líder de l'oposició, el 2015 va arribar a la presidència de l'Aragó, tot i haver quedat rere el PP en les eleccions, amb els vots de Podem, la Chunta Aragonesista i Esquerra Unida. En el discurs d'investidura va prometre polítiques progressistes en favor de la sanitat i l'educació públiques i va donar ja indicis de la seva complicada relació amb Catalunya, amb un èmfasi especial en la intenció de recuperar els béns del monestir de Sixena.
Assot de l'independentisme i díscol contra Pedro Sánchez
I és aquesta relació amb Catalunya el que ha marcat els moments més destacats de la seva vida política recent, especialment coincidint amb el procés independentista, del qual ha estat una de les veus més crítiques des del PSOE —juntament amb figures actuals com Emiliano García-Page o exlíders com Felipe González, Alfonso Guerra, Joaquín Leguina o Nicolás Redondo Terreros— i de tota la política espanyola, des de l'altaveu que ha tingut com a líder dels socialistes aragonesos i del govern de l'Aragó. Al llarg d'aquesta darrera dècada, Lambán ha deixat declaracions com titllar "d'atrocitat" el referèndum de l'1-O o ha criticat l'independentisme per "supremacista", o referint-se a aquest corrent polític com a "càncer" i als independentistes com a "mentiders congènits".
Aquesta oposició frontal i exacerbada contra l'independentisme l'ha convertit també en una de les veus díscoles de l'actual direcció del PSOE i una de les cares més visibles de la pugna interna contra Pedro Sánchez, a qui retreu els pactes amb el sobiranisme català per ser investit o per aprovar lleis i a qui ha encomanat la missió de defensar la "indissoluble unitat d'Espanya". Lambán s'ha posicionat crític i escèptic envers els indults, totalment en contra de l'amnistia —de fet, es va negar a votar-la al Senat i el PSOE li va obrir un expedient—, i ha carregat contra Pedro Sánchez en nombroses ocasions per recolzar-se en Junts, Esquerra Republicana o EH Bildu per aprovar polítiques a canvi del que considera cessions. De fet, també ha estat assot de Pedro Sánchez pel seu estil polític i li ha retret "cabdillisme" i manca de debat intern, perquè "un partit no és un club de fans".