Joan Mena surt en defensa de la immersió lingüística quan més ho necessita. El model educatiu català no passa pel seu millor moment. Fa només uns mesos, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya veia com prosperava una de les seves sentències més discutides: imposar un 25% de castellà a les aules catalanes. En la pràctica, això significa el fi de la immersió lingüística. Tant és que el Congrés hagi derogat ja la Lomce, normativa sobre la qual se sustenta la sentència del TSJC; tant és que la legislació actual, la Lomloe, derivi a les administracions autonòmiques la potestat d'escollir el règim lingüístic a les escoles; tant és que la llei d'educació de Catalunya situï la immersió lingüística com el model de país. Ara mateix, està en perill crític d'extinció.

Davant d'aquesta ofensiva judicial, les formacions independentistes al Parlament ja han sortit en defensa del model i a reivindicar-ne la supervivència. Ho han fet a les institucions, però també als carrers, juntament amb amplis sectors de la comunitat educativa i la societat civil. I, en aquesta batalla, Esquerra Republicana, Junts i la CUP han comptat amb el suport agraït d'uns aliats útils: els comuns. Amb ells, es demostra quelcom transcendental: la immersió lingüística no és una dèria independentista, sinó que pot ser (i ho ha estat en el passat) un consens transversal.

Suport en format de llibre

Enmig de tot aquest debat polític, el portaveu de Catalunya en Comú, Joan Mena, ha publicat recentment un llibre que fa una defensa ferma d'aquest model educatiu. Sota el nom No parlaràs mai un bon català (Eumo Editorial), Mena arrenca el seu relat amb una anècdota sonat: el títol de la seva obra és, precisament, una frase que li va dirigir una professora perquè era incapaç de diferenciar la 'o' oberta de la tancada. Fill de migrants andalusos, aquestes sis paraules les va portar carregades com una llosa durant anys, assegura. Per ell, la immersió lingüística va ser fonamental per aprendre la llengua de la seva terra. Amb aquest rerefons, Mena explica l'evolució de la immersió lingüística, des dels seus orígens fins a l'actualitat, així com tots els atacs que ha rebut al llarg dels anys de la dreta conservadora i de la justícia espanyola.

Joan Mena ens aporta detalls molt curiosos de tot plegat, i que serveixen per entendre la importància del model. Es comparteix, per exemple, una notificació enviada per una escola del Vallès Occidental a una família que s'hi volia inscriure: "Se'ls notifica que la seva filla no pot ser admesa en aquest centre per al curs 1982-1983, ja que no s'impartiran classes de segon d'EGB en català". No fa tant temps d'això, i ja no valia l'excusa del franquisme. No era quelcom estrany, sinó la norma habitual. Davant d'aquesta trista realitat, el Parlament responia: el mateix 1983 s'aprovava la llei de Normalització Lingüística.

La transformació del PSC

Una altra cosa que ens permet descobrir el llibre de Joan Mena és constatar la perillosa direcció del PSC des d'aleshores, i especialment en els darrers anys. En el debat parlamentari previ a la votació de la normativa de 1983, el diputat socialista Joan Cornudella reivindicava la postura favorable del seu partit a la Normalització Lingüística perquè permetria que Catalunya "no se'ns parteixi en dues". Avui en dia vivim una situació totalment contrària: més preocupats per les resolucions judicials que per cap altra cosa, els socialistes ja van abstenir-se en una moció que defensava la immersió, i votaven a favor d'aplicar el 25% de castellà. De fet, el mateix primer secretari del PSC, Salvador Illa, deixava clara la seva postura fa només uns mesos: "No em sembla malament que s'imparteixi una altra assignatura en castellà".

Tot plegat, constata l'àmplia distància en aquesta matèria que existeix entre els comuns i els socialistes, socis de govern a La Moncloa. Mena no evita la crítica a la deriva "hipòcrita" actual del socialisme: "Quan eren a l'oposició, el PSOE va registrar al Congrés una proposició de llei per normalitzar l'ús de les llengües oficials de l'estat en les relacions quotidianes dels ciutadans amb les administracions públiques. En canvi, quan van arribar al govern van votar en contra d'aquesta mateixa llei. Fins i tot formant part del govern de coalició han vetat una proposta del nostre grup parlamentari per impulsar una llei de llengües que pugui posar fi a la politització de la llengua a Espanya".

Arma política de la dreta espanyolista

Ciutadans també rep en aquest llibre. Cap sorpresa, perquè els taronges han fet de la llengua un dels seus principals camps de batalla. Ja van voler portar la contrària popularitzant l'ús del castellà al Parlament durant la dècada passada, practicant una perillosa pseudohistòria i aprofitant qualsevol oportunitat per intentar introduir el castellà a les aules. Joan Mena alerta de la formació: "Aquesta opció política identitària anomenada Ciutadans ha utilitzat la llengua, l'educació i els orígens com una arma de confrontació política. Es tracta de la irresponsabilitat més gran que hagi vist mai", lamenta.

Però no són els únics. De fet, com assenyala el portaveu, el Partit Popular i Vox també han aprofundit en aquesta deriva. "La dreta espanyolista fa servir la llengua amb l'objectiu de buscar la confrontació social amb l'única voluntat de generar crispació i tensió política, i això és una clara irresponsabilitat", afirma Mena. La ultradreta, reconeix, és un greu perill. "El discurs d'odi i de la tensió política contra Catalunya va sembrar el camp perquè Vox irrompés amb la mateixa força i generant encara més odi i crispació", diu. Però encara llança un últim desig, amb un dard als taronges: "No perdo l'esperança que aquest partit feixista acabi en la irrellevància política com li ha passat a Ciutadans".

Contra les mentides

Joan Mena conclou desmuntant les infinites mentides que s'han pronunciat des de la dreta sobre el català a les escoles. Sense anar gaire lluny, l'encara president del Partit Popular, Pablo Casado, afirmava que els nens castellanoparlants no tenien permès anar al lavabo; l'expresident del Govern espanyol José María Aznar bramava que la immersió lingüística busca "exterminar el castellà", i no protegir el català; i el líder de Ciutadans a Catalunya, Carlos Carrizosa, comparava la família de Canet de Mar amb Rosa Parks. Davant d'aquestes declaracions ridícules, el portaveu dels comuns es planta: el model català no adoctrina; no es renta el cervell als nens i les nenes; el castellà no està perseguit a Catalunya; i els nens no tenen prohibit parlar castellà al pati. Semblen obvietats, però en aquests temps de mentides contínues de la dreta espanyolista, qualsevol ajuda és benvinguda.