Josep Pallach és el nom d'una plaça barcelonina ubicada a Mundet, ben a la vora del campus de la Universitat de Barcelona on milers d'estudiants cursen cada dia Pedagogia, Educació Infantil o Treball Social. No hi ha dubte que el nom de Pallach és idoni per aquesta plaça, doncs, ja que Josep Pallach (Figueres, 1920 - Esclanyà, 1977) va ser per sobre de tot un pedagog, el que passa és que la història l'ha acabat recordant més com a polític, potser per la seva mort prematura just quan la democràcia a l'estat espanyol començava a aflorar. Convertit en un mite del socialisme català que mai no fou, com diria el poeta, fa escasses setmanes el llibre Josep Pallach, política i pedagogia ha revifat la seva figura just en un moment en què a Barcelona, a Catalunya i a Espanya hi manen governs socialistes.
Qui escriu aquestes ratlles no acostuma a fer entrevistes, i molt menys de política, però resulta que l'autor del llibre és l'escriptor i periodista Joan Safont (Mataró, 1984), que del 2015 al 2020 va ser coordinador del suplement cultural d'aquest diari, La Llança, i que va ser el responsable que un servidor escrivís per primera vegada un article a ElNacional.cat. Per aquest motiu, estimats lectors, aquesta no serà la típica entrevista per presentar un llibre, sinó més aviat la conversa entre dos amics que de petits miraven Dies de transició a TV3, malgrat haver nascut als anys vuitanta. Malgrat haver nascut, doncs, quan Pallach ja només era un nom.
Aquesta és la quarta o cinquena entrevista que fas sobre el llibre, per tant ens costarà dir res que ja no hagis dit abans.
Tens raó, potser podríem haver quedat per fer-la a Figueres, on va néixer Pallach, o a la presó de Salt, d’on es va escapar amb una fuga de pel·lícula.
O a la platja de Cotlliure, on es va enamorar a primera vista de la seva dona.
A l’estació de tren de Cotlliure, per ser més concrets. Una mirada, un ram de flors i un crush dels que fan història.
Saps per què t'he citat al Bar El Velódromo?
Perquè és el teu bar preferit, no? En Pallach hi hauria estat a gust, aquí.
Als anys setanta sí, però a finals dels anys trenta, no. T'he citat aquí perquè l'any 1938, amb el govern espanyol traslladat a Barcelona, Juan Negrín venia a fer el cafè aquí, just en aquella taula.
Ostres! Doncs tens raó, Negrín i Pallach més val que no s'haguessin topat, no.
Això et vull preguntar: Pallach era un comunista que va deixar de ser comunista precisament per culpa dels comunistes com Negrín, diguéssim, no?
No tot és tan simple, però diguéssim que sí: ell ve del POUM, i ràpidament es desenganya del comunisme ortodox.
És curiós, perquè quan fa quatre mesos vas dir-me “al gener surt el llibre del Pallach”, la meva resposta va ser “Joan, em costa ubicar el tal Pallach”. Ara, havent-lo llegit, resulta que he descobert la vida de pel·lícula d’un polític i pedagog fascinant. Per què la gent de la nostra edat n’ha sentit parlar tant poc?
En part, és normal. Josep Pallach va morir fa gairebé cinquanta anys, l’any 1977, després de mitja vida bregant per construir un partit socialista català. De fet, mor just l'endemà de ser escollit líder del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, que era en aquells moments el moviment socialista més important del catalanisme socialdemòcrata.
Per si algú ens llegeix i necessita un mapa: un PSC-Reagrupament que no volia formar part de la Federació Catalana del PSOE.
Exacte. Precisament aquesta era la principal lluita de Pallach.
Una lluita que no sabrem mai com hauria acabat, ja que justament mor poc abans de la Transició.
Això és el que mata a Pallach, realment. Ell mor just abans de les primeres eleccions democràtiques, del retorn de Tarradellas, de la restauració de la Generalitat o de la nova Constitució. Mor quan el franquisme encara remena la cua, moribund, i la restauració del 78 encara no ha nascut del tot. Segurament per això la Història l’acaba oblidant.
Tu comences el llibre amb un capítol gairebé cinematogràfic sobre la seva mort i dius que “els que el dia anterior el criticaven, d’un dia per l’altre el ploraven”.
En part, això explica per què algú de trenta-sis anys com tu no ha sentit a parlar gaire d’ell: ni Pallach ni el pallaquisme deixaven indiferent a ningú. El que passa és que amb la seva mort també es fragmenta i s’ensorra el pallaquisme, que podria haver estat un corrent polític hegemònic i acaba sent un èxode de deixebles de Pallach mig repartits en diversos partits durant dècades.
Aquest llibre és un intent de desenterrar-lo de l’oblit?
Sí, però també de desxifrar-ne el mite. Com sempre passa amb la gent que mor abans no toca, els que venim després o bé els oblidem massa ràpid o bé els mitifiquem en excés.
N’hi ha per mitificar-lo, potser és perquè la cosa més esquerranosa i catalanista que he conegut dins el socialisme català és Pasqual Maragall. En aquest sentit, Josep Pallach era un outsider absolut dins l’univers socialista de casa nostra, no?
Ell és un outsider gairebé des del seu naixement: és un fill de menestrals, de Figueres, que aconsegueix estudiar i que es rebel·la contra el seu pare de ben jove, fent-se més radical que ell. El pare de Pallach era un republicà hereu d’aquell univers empordanès que va d’Abdó Terrades a Alexandre Deulofeu passant per Narcís Monturiol, però el Pallach jove augmenta un grau més el radicalisme.
Son pare era regidor d’ERC els anys previs a la guerra, però Pallach fill es fa del POUM.
L’any 1936, amb escassos setze anys, Josep Pallach ja fa discursos en mítings com a teloner d’Andreu Nin, per tant continua sent un outsider quan a partir de 1937 hi ha la purga estalinista del POUM, de la qual ell per sort no en surt mal parat. Quan marxa a l’exili, l’any 1939, té dinou anys però una brega política a les espatlles insòlita per l’edat que té.
Serà un outsider tota la vida?
Políticament parlant, sí. Fixa’t que de tots els polítics que sobreviuen al franquisme, com per exemple Jordi Pujol, Joan Reventós, Josep Benet o Heribert Barrera, ell és l’únic de la seva generació que no és de casa bona, que no és catòlic i que no és de Barcelona.
L’univers empordanès que abans dèiem.
Un univers que és sinònim de federalisme, de republicanisme i de lliurepensadors afrancesats. No són les coordenades del món montserratí o del món més hegemònic de la postguerra, i això Pallach ho deixarà palès en cada pas i cada decisió al llarg de la seva vida.
M’ha sorprès la seva evolució, des d’un militant troncal del POUM a un socialdemòcrata que s’emmiralla en els partits socialistes suecs o alemanys dels anys seixanta.
És l’evolució lògica d’algú que ha viscut més la postguerra europea que no pas la postguerra espanyola i la dictadura franquista des de dins. Aquí durant el franquisme tot es radicalitza molt, especialment el món de l’esquerra. Mentre a Espanya semblava que només pogués existir el comunisme ortodox o l’extrema esquerra com a alternativa a la dictadura, a Europa el socialisme ja ha començat a derivar cap a la socialdemocràcia o l’eurocomunisme.
Per això Narcís Serra diu que és “l’enviat de Kissinger a Espanya” o l’acusen de ser un agent de la CIA, oi?
Aquí torna a ser un outsider de nou, sobretot durant els anys setanta. Estem en el context de la Guerra Freda, quan el socialisme català no concep un socialisme que no sigui marxista-leninista. Tot el que s’allunyi de l’ortodòxia soviètica, doncs, és titllat de col·laboracionisme americanista.
En el fons, des dels temps del POUM ell ja és un home que desconfia radicalment del comunisme ortodox que ve de la Unió Soviètica.
Hi desconfia quan s’adona, de jove, que la dictadura del proletariat en realitat és la dictadura dels líders comunistes. Quan llegeix el Retorn a l’URSS d’André Gide ho veu claríssim. Ell des dels anys quaranta és, per sobre de tot, un europeista que no vol estar satel·litzat per ningú: ni per la Unió Soviètica ni pels Estats Units.
També des dels anys quaranta és algú que lluita per aïllar-se del caïnisme catalanista, de totes aquelles lluites internes dels exiliats després de la Guerra Civil.
Hi ha una generació de polítics catalanistes que, després de la guerra, sembla que visquin empantanegats en la nostàlgia i les lluites del passat. Pallach no vol ser part d’aquell univers, no vol mirar enrere, sinó endavant.
Vist des de fora, tots aquells planys i penúries de la Generalitat a l’exili em recorden a la situació política de l’independentisme avui, amb uns líders que semblen encara encallats al trauma del 2017.
El pallaquisme, doncs, seria oblidar el què va passar i centrar-se en què volem que passi. Per això no és un fetitxista de les sigles del POUM, per exemple, i es creia el MSC (Moviment Socialista de Catalunya).
Pallach té relació amb la gent que crea el Front Nacional de Catalunya, també?
Sí, i tant. Formen part dels mateixos universos. Durant els anys quaranta i cinquanta, el seu radi d’acció va des d’Unió Democràtica fins a la CNT passant per tot el que hi ha entremig. Sempre, excepte el Partit Comunista. El PSUC és la línia vermella.
Dins aquest univers ple de sensibilitats polítiques, la seva prioritat era el socialisme o el catalanisme?
Era socialista amb un marc mental nacional clar: Catalunya. O dit d’una altra manera, un federalista molt catalanista, ferm defensor de la nació catalana i el seu dret a l’autodeterminació.
Quines idees tan poc traduïbles al PSC d’avui, eh?
El Partit Socialista de Catalunya que somiava Pallach era un partit en el qual Catalunya és l’únic àmbit d’actuació, per això va lluitar sempre per evitar que el PSC fos un satèl·lit del PSOE. Aquesta va ser la gran pugna interna entre aquells dos PSC dels setanta, diguéssim: el PSC-Reagrupament de Pallach i el PSC-Congrés de Reventós que acabarà incorporant-se al PSOE.
Joan Reventós és qui més es beneficia de la mort de Pallach, oi?
La mort de Pallach deixa sense líder al seu partit, el PSC-R, per tant el PSC-C en surt reforçat i Joan Reventós pot ocupar l’espai del socialisme catalanista sense un rival fort al davant.
De fet, el pallaquisme es presenta a les primeres eleccions democràtiques amb el Pacte Democràtic, al costat de Convergència Democràtica de Catalunya.
És que Pallach aglutinava tant als socialistes que l’han seguit des del MSC com al progressisme catòlic que gira més al voltant de la figura de Jordi Pujol.
A les eleccions catalanes de 1980, quan el PSUC i el PSC de Reventós van líders a les enquestes, la CDC de Jordi Pujol acaba donant el sorprasso i guanya per ben poc. Heribert Barrera, antic company de Pallach i líder d’ERC, té la clau del poder i acaba triant un govern catalanista que no pas una Generalitat d’esquerres. Amb Pallach viu, el pujolisme hauria pogut ser tan hegemònic com va ser?
Igual que l’hipotètic pacte amb els socialistes hauria estat molt diferent amb Pallach viu, l’hipotètic pacte amb Pujol sens dubte hauria canviat molt la realitat política del catalanisme. Josep Pallach hauria estat un soci o un rival a l’altura de Jordi Pujol.
En la situació d’Heribert Barrera, Pallach també hauria optat per Pujol?
Penso que sí, fins i tot si hagués estat líder del PSC en aquell moment. Potser la tercera pregunta que ens hem de fer és què hagués passat amb ERC si Pallach no hagués mort.
De fet, llegint el llibre i veient el seu pensament polític, no he pogut parar de pensar que Pallach avui votaria a Esquerra.
Tots els partits avui es poden fer seu a Pallach, però potser la victòria pòstuma de Pallach és no haver tingut raó al 1977, quan ningú no confiava en la seva socialdemocràcia aplicada a la nació catalana, i que en canvi avui els tres grans partits del país tinguin polítiques que s’insereixen en aquestes coordenades.
Tu i jo hem parlat moltes vegades del nostre desencís amb la política actual.
L’altre dia, quan abans de l’entrevista em vas dir que la foto del Pallach et feia pensar en una mena d’Enrico Berlinguer a la catalana, em vas fer pensar que Berlinguer és una figura avui enyorada i reivindicada a Itàlia, sobretot després d’una pel·lícula sobre ell que s’ha estrenat fa poc.
Per què?
Perquè la gent enyora una altra mena de polítics, potser pragmàtics davant les decisions o els pactes, però a la vegada més compromesos amb el seu electorat i la seva relació amb la gent. Tant Pallach com Berlinguer són el record d’una política on les paraules volien dir el que volien dir i on els discursos estaven carregats de valors, ja que qui els feia se’ls creia.
Els polítics eren més de veritat.
Exacte.
Aleshores tu votaries a Pallach, avui?
No ho sé, però el que sé és que va ser un polític dels anys setanta que tenia unes idees que avui serien plenament vigents, i això no és poca cosa.