La sentència del Tribunal Suprem revisant les condemnes contra els líders del procés s'ha convertit en un cop a la reforma de la sedició i la malversació pactada entre el govern de coalició i Esquerra Republicana. Amb la resolució acabada d'imprimir al calaix, el magistrat progressista i membre de Jutges per la Democràcia, Joaquim Bosch (Cullera, 1965) atén ElNacional des de València. Bosch lamenta la insistència de "buscar fórmules al Codi Penal" a problemes d'arrel política, recorda al jutge Manuel Marchena que "la legislació d'un país l'adopta el poder legislatiu i no el Tribunal Suprem" i adverteix a la majoria de la investidura que "mai s'ha de córrer tant" per canviar les lleis. Sobre la reforma de la llei del només sí és sí, Bosch subratlla que "és una il·lusió pensar que pujar les penes protegeix les víctimes".
Aquest dilluns coneixíem la revisió de condemnes contra els condemnats del procés per part del Tribunal Suprem. Quina lectura en fa?
És molt discutible utilitzar el Codi Penal (CP) per resoldre problemes que són polítics i més encara quan són autèntics problemes d'Estat. La meva impressió és que les respostes han d'anar preferentment en l'àmbit polític i que utilitzar possibilitats com la reforma del CP són equivocades i poden empitjorar altres situacions com la lluita contra la corrupció. Jo penso que no va ser encertada la reforma en matèria de malversació.
La reforma aprofundeix en el problema?
Efectivament. Els problemes vinculats al procés independentista requerien des del principi d'una actuació negociada entre el govern central i el català. A partir de la inexistència de respostes polítiques, el procés en gran part representa un símptoma de les insuficiències de diàleg en el conjunt de l'Estat entre representants polítics. Posaria un exemple: el mateix indult que va aprovar el govern de Pedro Sánchez, per raons d'interès general amb l'objectiu d'avançar en la resolució del conflicte a Catalunya, podrien justificar que els indults afectessin les inhabilitacions. Políticament es podia anar més enllà. Les inhabilitacions [que van quedar fora dels indults] requerien d'una solució política.
Les inhabilitacions requerien d'una solució política
Indults per eliminar la presó i també la inhabilitació...
És indiscutible que si els indults haguessin arribat a les inhabilitacions no hi hauria el problema que existeix ara que alguns líders independentistes no es poden presentar a les eleccions i que es mostren descontents per la interpretació que n'ha fet el Tribunal Suprem (TS). El que va passar amb el procés no té cap vinculació amb els casos de corrupció. És un cas de desobediència política i institucional reconeguda pels mateixos dirigents independentistes. Per tant, derivar a problemes de corrupció el que és un conflicte polític penso que no és la solució correcta. Si la intenció [dels canvis al CP] era deixar sense efecte les inhabilitacions la via no havia de ser la reforma de la malversació, que abasta multitud de casos vinculats a la corrupció, sinó que la via política de l'indult hagués estat la més efectiva.
Es van malversar diners públics per l'1-O?
El Suprem va considerar que sí, que es va cometre malversació tot i que els comptes de la Generalitat estaven intervinguts. També hi ha altres valoracions jurídiques que són crítiques amb la interpretació del tribunal que consideraven que no hi havia un desviament de fons i menys encara per finalitats privades, sinó que es tractava d'una decisió institucional adoptada pels organismes competents. Són dues versions jurídiques discrepants.
La sentència contra els líders independentistes, els indults concedits i ara l'actualització del marc penal. Hi veu un xoc massa evident entre el poder judicial, legislatiu i executiu?
Sembla que clar que hi ha una divergència interpretativa en diversos aspectes, com va passar amb els indults. En la reforma de la sedició, que penso que era necessària per equiparar el nostre dret penal al de les democràcies europees, el Suprem ha mostrat la disconformitat mentre que el govern central i el parlament sí que consideraven que era necessària. La legislació d'un país l'adopta el poder legislatiu i no el Suprem.
La legislació d'un país l'adopta el poder legislatiu, no el Tribunal Suprem
Li agrada que es legisli pensant en un objectiu concret?
Sembla clar que hi ha un tipus d'acord i que una de les finalitats principals era una revisió a la baixa de conductes que el TS havia considerat que eren qualificades com un delicte de malversació. A la vegada, desconec si el govern i els partits que li donen suport estaven pensant en una perspectiva global sobre els delictes de corrupció. Sobre la taula no hi ha cap fonamentació criminològica que la reforma sigui més positiva per actuar sobre les pràctiques corruptes. Més aviat és negativa perquè només hem de veure que totes les reformes en matèria penal, gairebé sense excepció, dels últims anys han servit per endurir penes i, en canvi, es rebaixen les penes per un tipus penal que està molt vinculat a la lluita contra la corrupció. El problema en tot això és no entendre el component polític d'Estat que té tot allò relacionat amb el procés i buscar fórmules a través del CP.
Els canvis a la sedició obren la porta a fer la independència per vies pacífiques, tal com interpreta el jutge Manuel Marchena?
Crec que s'estan barrejant coses. Una cosa és fer una consulta pública i l'altre és fer la independència. La nova regulació dificulta que es puguin impedir per la via penal un referèndum a favor de la independència. Però el resultat del referèndum no porta automàticament a la independència.
La nova regulació dificulta que es puguin impedir per la via penal un referèndum a favor de la independència
Més enllà de les qualificacions penals, la Sala Penal afirma que la reforma “desenfoca el problema” o, com hem dit, s’aventura a predir que el nou marc penal despenalitza processos independentistes pacífics. És habitual que un jutge s’adreci al govern en aquests termes?
La regla general ha de ser que els tribunals es limitin a interpretar i aplicar el dret vigent. En algunes resolucions el Suprem ha fet una valoració sobre la legislació que hauria de ser recomanable, però no hi ha cap dubte que les lleis d'un estat democràtic les configura el poder legislatiu. Encara que no sigui habitual, pot haver expressat les seves opinions o la seva disconformitat amb la reforma de la sedició. No és òrgan competent per configurar la norma legal.
S'excedeix?
A vegades hi ha tribunals que fan manifestacions d'aquesta mena sobre la configuració legal concreta, però no és la regla general. No és el més aconsellable ni és necessari perquè les lleis les fa el parlament.
El govern espanyol i els grups que li donen suport van córrer massa a fer la reforma de la sedició i la malversació? Li va agradar la urgència del tràmit?
Els canvis de la malversació van ser molt precipitats però en el cas de la sedició ja feia temps que se n'estava parlant. De fet hi havia un consens molt ampli en l'àmbit penal i criminològic en què la configuració de la sedició podia col·lidir amb altres drets fonamentals perquè la interpretació era molt oberta i tenia penes molt elevades. I tot això pot col·lidir amb el dret de manifestació, de llibertat ideològica i d'expressió. A partir d'aquí mai s'ha de córrer tant perquè és una legislació molt sensible que genera molts perills quan es vol modificar i els efectes no estan clars. Si les reformes no estan ben estudiades, no estan ben perfilades i generen espais d'inseguretat jurídica i després poden arribar conseqüències no desitjades.
Mai s'ha de córrer tant per canviar la legislació penal
Fa poc més d’un mes que va entrar en vigor el nou Codi Penal que modificava la malversació i, segons deia dimarts la Cadena SER, no s’ha decretat cap rebaixa de pena ni cap excarceració per corrupció. N'hi haurà amb el pas del temps?
És possible, sí. No cal oblidar que el principal problema d'una reforma no és tant en el dret transitori (com actua sobre els fets que són objecte de condemna), sinó sobre el futur, sobre situacions que no s'han produït encara i que tindran una pena benigna o irrellevant. El principal problema no és tant el passat (la regulació actual és de 2015), sinó que l'actualització de la malversació pot generar resolucions judicials de molt poca entitat en supòsits que amb la llei anterior sí que tenien resposta penal més proporcionada.
Entrem a la llei del només sí és sí. La protecció de les dones depèn dels anys de presó amb què es pot perseguir un abusador?
És una il·lusió pensar que pujar les penes pot reduir la delinqüència i protegir més les víctimes. Si fos així, els països que tenen penes duríssimes tindrien molt poca delinqüència. Seria una fórmula màgica molt senzilla. La realitat mostra el contrari. Als Estats Units, on tenen la pena de mort i la cadena perpètua, tenen nivells de delinqüència molt elevats. I en canvi, a Dinamarca tenen penes i nivells de delinqüència més baixos perquè la resposta penal efectiva és la intervenció social i la transformació de les mentalitats individuals i col·lectives. Pensar que tot es resol pujant les penes és un error que porta al dret penal autoritari.
De què depèn, doncs?
En els delictes sexuals cal fugir dels estereotips absolutament falsos i de llegendes urbanes, com que els condemnats no es poden rehabilitar i que són persones malaltes que no tenen cura. Això ens porta a la premissa falsa que l'agressor sexual és una persona amagada en un descampat esperant que passi alguna dona per violar-la. Les dades que manejo és que la gran majoria de les agressions sexuals les perpetren amics, coneguts o persones concretes, com passa amb el cas de Dani Alves o el cas Arandina. Les xifres oficials també ens diuen que la reinserció és de les més elevades, que hi ha poc nivell de reincidència i que, al mateix temps, són situacions afectades per dos factors: persones que no tenen assentats principis igualitaris i que justifiquen cometre aquests actes, i per factors vinculats a la marginalitat social.
On s'ha de posar l'accent?
Els països que més han avançat en la matèria han tingut una forta intervenció social en matèria d'igualtat que han aportat mecanismes de protecció per a les víctimes i que han fet un gran esforç educatiu. Això és el que baixa els delictes de veritat. A partir d'un cert nivell la por a la pena no genera cap element dissuasori. Al meu entendre, la llei del només sí és sí ha intentat que es prioritzessin el que funciona en les democràcies més avançades (mesures d'intervenció social i assistencials, i mecanismes de transformació igualitària), però portar el debat a la pujada de penes és absolutament desencertat.
Pensar que tot es resol pujant les penes és un error que porta al dret penal autoritari
Té la sensació que les forces d’esquerres s'han abonat definitivament al punitivisme?
Els partits d'esquerres i de dretes, des de fa dècades, en matèria penal s'han esforçat per aplicar l'augment de les penes. Des que es va aprovar el Codi Penal el 1995, s'han produït més de 30 reformes de manera injustificada en aquest sentit. A nivell europeu, estem en els llocs més alts pel que fa a la duresa de les penes, en percentatge de presos per habitant i en temps d'estada a la presó. Les forces conservadores i progressistes s'han apuntat al discurs del populisme penal. I la desgràcia és que la ciutadania s'ho pren com un efecte sedant, com si l'enduriment de les penes resolgués tots els problemes.
Mentre el PSOE i Podemos es discuteixen, el cert és que continua el degoteig de rebaixa de penes i excarceracions a agressors sexuals. Es pot aturar?
La llei del sí és sí encerta quan enfoca la resposta als problemes des d'una perspectiva social i institucional. Al mateix temps aporta canvis molt rellevant en matèria penal perquè introdueix nous delictes i en fusiona d'altres. La proposta del PSOE suposa un nou enduriment de les penes convertint-se en una reforma populachera quan no té conseqüències efectives i ens porta al marc autoritari penal dels discursos ultraconservadors.
I la reducció de penes?
La reforma no pot actuar sobre les reduccions que estan acordant alguns tribunals perquè és una llei que ja està vigent i, com que és beneficiosa pel condemnat, no pot tenir cap incidència aquí. Una reforma podria actuar des del dia que entra en vigor i cap al futur, no cap enrere.
Per què discrepen els tribunals?
En la llei hi ha modificacions del CP que, sense discussió, porten una pena més baixa. I n'hi ha d'altres que s'han d'interpretar en base a les normes transitòries i aquí és on discrepen alguns tribunals i això ho ha de resoldre el Suprem.
Però hi ha juristes que defensen que al pres se li ha d’aplicar la pena més favorable. D’altres que no es rebaixin les condemnes si la pena que se’ls va imposar entra dins de les forquilles de la nova llei, tal com ha reiterat la Fiscalia General de l'Estat aquest dijous. En què quedem?
Són supòsits de dret transitori i la discrepàncies no són de caràcter ideològic. Hi ha tant jutges conservadors com progressistes que estan aplicant rebaixa de penes. La llei estableix que s'ha d'acordar la norma més favorable al condemnat. L'única solució és que el Suprem marqui doctrina i clarifiqui si les disposicions transitòries s'han d'aplicar o no.
Som a febrer de 2023 i la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) continua bloquejada malgrat que Europa ha posat pressa al PP i al PSOE. Creu que ja haurem d’esperar a que passin les eleccions generals per tenir una solució?
La situació és lamentable i institucionalment no es pot acceptar. A la vista de la situació, em sembla una hipòtesi molt probable que el principal partit de l'oposició esperi a les pròximes eleccions per escometre la seva responsabilitat institucional per acordar una fórmula de renovació. La màxima responsabilitat és del Partit Popular. No es poden abrigar en simples discrepàncies polítiques perquè sempre n'hi haurà en una democràcia. Les institucions no són d'un partit, són de tota la societat.
L'any passat va publicar La patria en la cartera: pasado y presente de la corrupción en España, un llibre en el qual repassa la història de la corrupció des de l’Edat Medieval fins a l’actualitat. L’ésser humà és corrupte i corruptible per naturalesa?
Qualsevol persona pot ser corruptible, però no és corrupte per naturalesa. I la prova més clara és que la majoria de persones actuen de manera honrada i que hi ha enormes diferències entre països pel que fa a la corrupció. Hi ha una gran distància entre Guatemala i Dinamarca. Com explico en el llibre, és descartable que hi hagi un factor biològic a l'ADN. No hi ha un gen corrupte en un català, un valencià o un espanyol. El que hi ha són sistemes institucionals que afavoreixen molt la corrupció i d'altres que la limiten o l'impossibiliten.
El sistema institucional espanyol ha millorat des de l'esclat dels grans casos de corrupció fa més d'una dècada?
El problema de la corrupció ve de molt abans del 2010. La clau és la corrupció sistèmica del franquisme i les fortes continuïtats que va tenir en el nou sistema democràtic. La nostra democràcia va assumir la corrupció de la dictadura com un mal aprofitable, sobretot, en el finançament dels principals partits. A la vegada no s'han adoptat les mesures institucionals que haurien previngut i castigat millors els casos de corrupció. Tenim nivell de corrupció política que no tenen equivalència a tot Europa.
A Catalunya hi ha casos claríssims de corrupció que no es poden tapar amb la bandera
Catalunya no se n’ha salvat: El 3%, el cas Palau, el cas Pretòria, el cas Banca Catalana… És territori abonat a la corrupció?
Hi ha un greu problema de corrupció. El cas Palau és paradigmàtic o el cas Pretòria, que és únic perquè persones de partits diferents (CiU i el PSC) es posen d'acord per organitzar una trama. A Catalunya hi ha un element cridaner. A diferència d'altres parts de l'Estat, sovint acusacions fonamentades de corrupció tenen com a resposta d'un atac d'Espanya contra Catalunya.
I les accions de les clavegueres de l'Estat?
Jo tinc clar que s'han produït actuacions absolutament rebutjables i irregulars d'institucions de l'Estat, de l'anomenada policia patriòtica... Però al mateix temps a Catalunya hi ha casos claríssims de corrupció que no es poden tapar amb la bandera. Des del respecte que tinc a les posicions independentistes, qui defensa aquestes postures fa molt malament intentant cobrir casos claríssims de corrupció, com la trama de les ITV.