Joaquim Bosch Grau (Cullera, 1965) és magistrat al Jutjat de Primera Instància i Instrucció Número 1 de Montcada, al País Valencià, i acaba de publicar Jaque a la democracia (Ariel), on conclou que a l’estat espanyol hi ha “riscos potencials que en el futur hi hagi retrocessos democràtics”. Atén ElNacional.cat en un hotel cèntric de Madrid una estona abans de presentar el llibre a l’Ateneo de la capital, dos dies després de fer-ho a València i el dia abans de la cita a Barcelona. En una conversa de quaranta minuts, sosté que després de la mort de Francisco Franco “van passar coses rellevants que no sabem” i que, si es coneguessin, “probablement desvirtuarien moltes de les veritats oficials”. Per això esgrimeix que “no hi ha prou valentia” per fer un “exercici necessari de transparència” i “desvelar tot el que va passar”. De retorn a l’actualitat, Joaquim Bosch critica que l’anterior CGPJ, abans de la renovació pactada entre el PP i el PSOE el passat mes de juny, va actuar com una “corretja de transmissió” del PP i es mostra preocupat pel fet que els tribunals superiors estiguin configurats en contextos de “fortes ingerències partidistes”. “El Poder Judicial ha de ser qüestionat, criticat i vigilat”, rebla. Sobre la llei d’amnistia, augura que és “molt probable” que el Constitucional “rectifiqui” la negativa del Suprem a aplicar-la a la malversació, considera que és “molt difícil” que prosperi una querella contra Pablo Llarena i, malgrat que està en desacord amb la seva interpretació, creu que l’Alt Tribunal “ha actuat en l’àmbit de les seves competències”.
El seu nou llibre es titula Jaque a la democracia. Quina creu que és la principal amenaça que viu actualment a la democràcia espanyola?
La principal amenaça pot venir d’imitar procediments d’involució autoritària que tenen lloc en altres parts del món. No oblidem que avui l’extrema dreta és el partit majoritari a Àustria, a Holanda, a França, a Itàlia, a Polònia i en altres països de l’Europa de l’Est. I penso que la referència que pot ser més perillosa és la d’Hongria, que és especialment admirada per l’extrema dreta espanyola.
Fins a quin punt la dreta tradicional té un grau de responsabilitat en l’auge de l’extrema dreta?
Un dels trets més característics de la involució autoritària en diverses parts del món és que no sempre hi ha hagut un partit d’extrema dreta exitós que ha acabat sobrepassant els altres, sinó que s’ha produït una mutació en la dreta convencional. Per exemple, el Partit Republicà dels Estats Units, un partit de dreta tradicional, ha fet un gir cap a la dreta. O el Fidesz a Hongria o el Likud a Israel. Partits de dreta clàssica estan fent el gir cap a l’extrema dreta, en una mutació realment singular, o acollint els discursos xenòfobs d’ordre públic o de tipus autoritari en una estratègia que legitima els discursos ultraconservadors i els fa anar perdent terreny i espai electoral davant de l’extrema dreta. Al nostre país, en els últims temps, estem veient episodis en aquesta línia: una dreta convencional que està agafant discursos xenòfobs.
“El Poder Judicial ha de ser qüestionat, criticat i vigilat. Si no té contrapesos, pot actuar de manera abusiva”
Al llibre afirma, que des de la “sacsejada del procés” l’octubre del 2017, Vox “va començar a cultivar adhesions importants”. Vostè considera que l’independentisme és el culpable del creixement que ha experimentat Vox a escala espanyola?
En general, prefereixo no parlar de culpables. Ara bé, tots els experts internacionals i les persones que hem analitzat internament el creixement molt ràpid de l’extrema dreta a l’estat espanyol, comparteixen una coincidència que el procés ha estat l’element que ha catapultat i que ha fet créixer Vox perquè ha activat un espanyolisme extrem en alguns àmbits que ha fet possible aglutinar i generar cohesió social en uns àmbits semblants als d’altres països europeus. Abans del procés, s’estaven utilitzant eines d’altres països i la presència de l’extrema dreta a Espanya era irrellevant. És a partir del procés quan hi ha un creixement rapidíssim. Jo crec que el procés va ser el punt de partida.
També parla de la condemna per prevaricació contra el jutge Salvador Alba per intentar perjudicar Victoria Rosell. Més enllà d’aquest cas, considera que a Espanya hi ha hagut altres casos que s’aproximin al lawfare?
Aquest exemple és un cas molt clar de lawfare. La sentència indica que des de l’àmbit judicial es va intentar perjudicar l’activitat política d’una diputada. I en altres supòsits no sempre es pot saber perquè els casos de lawfare es coneixen a posteriori, quan apareixen proves, evidències i dades. La meva impressió és que no hi ha una posició generalitzada de lawfare en la judicatura per interferir en la vida política. Hi ha casos que poden ser puntuals i concrets en determinats supòsits i la manera d’evitar que es pugui produir és que el Poder Judicial tingui uns controls adequats. El Poder Judicial ha de ser qüestionat, ha de ser criticat i ha de ser vigilat dins de l’ordenament jurídic. Si no té contrapesos, el Poder Judicial també pot actuar de manera abusiva.
“Els tribunals superiors estan configurats en contextos de fortes ingerències partidistes i això dificulta una aparença d’imparcialitat”
I com s’aconsegueix?
Perquè això sigui possible i no hi hagi lawfare, el que és fonamental és que el mecanisme principal de control funcioni. I en el cas dels jutges és l’actuació dels tribunals superiors. Qui controla els jutges són els tribunals superiors. El problema és que a l’Estat espanyol els tribunals superiors estan configurats en contextos de fortes ingerències partidistes i això dificulta una aparença d’imparcialitat que pugui combatre adequadament lawfare. Per dir-ho clar: si un jutge vol practicar el lawfare i vol perjudicar un partit polític amb un seguit d’accions o beneficiar uns altres i creu que des de dalt no li passarà res perquè no hi ha els controls que necessita el Poder Judicial, serà més probable que es produeixin casos de lawfare. Si des de dalt, els òrgans superiors tenen una clara aparença d’imparcialitat i actuen expeditivament contra els jutges que abusen del seu poder, serà més difícil que hi hagi lawfare.
“És molt difícil que prosperi una querella per prevaricació contra Pablo Llarena”
Per exemple, en el cas de l’amnistia, creu que hi ha hagut jutges, com Pablo Llarena, que s’han extralimitat a l’hora d’interpretar i aplicar la llei?
Jo no crec que Pablo Llarena i altres jutges del Tribunal Suprem s’hagin extralimitat. Penso que han actuat en l’àmbit de les competències que li corresponen, que és interpretar una llei que ha estat aprovada i ajustar-la al cas concret. A partir d’aquí, la meva opinió personal és que jurídicament es tracta de decisions qüestionables perquè, per exemple, en el cas de la malversació, la lletra de la llei em sembla que especifica que la mesura de gràcia s’ha d’aplicar a aquells que no s’hagin enriquit personalment en tot el que va passar durant el procés. Estic en desacord amb la interpretació que fa. La meva opinió és que el Tribunal Constitucional és molt probable que acabi rectificant la visió del Tribunal Suprem. Però això no vol dir que hi hagi una extralimitació ni ara del Tribunal Suprem ni després del Tribunal Constitucional.
Junts reclama des de fa mesos que la Fiscalia presenti una querella per prevaricació contra el jutge Llarena argumentant que no està aplicant la llei d’amnistia. Què li sembla?
No entenc per què necessàriament ha de presentar la querella la Fiscalia quan Junts directament pot presentar-la. Si es considera que un magistrat ha prevaricat, el perjudicat pot exercir accions. El que passa és que en un cas com aquest és molt difícil que pugui prosperar una querella per prevaricació perquè és un tipus de delicte que el que castiga és dictar una resolució judicial arbitrària i contrària a dret amb coneixement que s’està actuant en contra de l’ordenament jurídic. La llei d’amnistia és una llei democràtica i interpretable: Pablo Llarena i el Suprem han fet una interpretació i l’han explicat. Una altra cosa és que sigui discutible, i dins del Suprem tampoc hi ha unanimitat. Que hi hagi diferències o que s’estigui en desacord amb una interpretació judicial no vol dir que la resolució sigui prevaricadora.
“Càrrecs policials de la dictadura han estat premiats en democràcia”
Creu que la llei s’hauria pogut redactar d’una manera diferent per garantir que el Suprem amnistiés la malversació de l’1 d’octubre o sempre hi ha un marge que ho deixa a parer del jutge?
La meva impressió és que la llei d’amnistia és una llei tècnicament molt ben treballada que regula d’una manera justificada supòsits sobre els quals vol aplicar-se i això queda demostrat amb les valoracions que fa la Comissió de Venècia del Consell de l’Europa sobre els principis essencials de l’amnistia. La llei sí que fa un esforç en delimitar tot un seguit de supòsits de persones afectades i ho fa en termes adequats des de la finalitat que busca. Això no vol dir que no pugui ser interpretable. De fet, hi ha tribunals catalans que no han interpretat l’amnistia en el cas de la malversació igual que el Suprem, la qual cosa demostra hi poden haver controvèrsies jurídiques.
Al llibre, afirma que “el marc dels tribunals aporta focus lluminosos d’atenció que amplifiquen sensiblement la repercussió dels atacs polítics”. Creu que el cas de Begoña Gómez és un exemple d’això?
Quan es parla de lawfare, s’interpreta el terme com a “guerra dels jutges”, quan en l’original en anglès no vol dir això: lawfare és “guerra legal” o “guerra jurídica” i segurament la traducció més ajustada seria “guerra als tribunals”. El lawfare implica traslladar la batalla política de les institucions democràtiques a la trinxera dels tribunals perquè qualsevol iniciativa jurídica amplifica el ressò dels mitjans de comunicació. Per això dic que perquè hi hagi lawfare no és necessari que actuïn els jutges indegudament. Un magistrat pot correctament incoar un procediment penal amb una acció que és molt difícil que pugui acabar prosperant i que el jutge estigui obligat a obrir un procés penal. La querella pot estar articulada d’una manera que provocarà rèdits polítics a qui la presenta, però això no vol dir que els tribunals actuen indegudament. En el cas de Begoña Gómez, l’Audiència Provincial de Madrid ha dit en dues ocasions que hi havia els suficients motius per iniciar una investigació penal, no diu ni que el tema hagi d’anar a judici ni que s’hagi de dictar una sentència condemnatòria, sinó que és obligatori obrir una investigació penal.
Per tant, entenc que no considera que el jutge Juan Carlos Peinado s’hagi deixat “instrumentalitzar”, que és una paraula que vostè utilitza al llibre, per la querella de Manos Limpias.
Jo estic d’acord amb les dues resolucions de l’Audiència de Madrid, que han rectificat decisions del jutge instructor i diuen que una causa no pot ser prospectiva: no es pot investigar tota la vida i actuacions d’una persona de manera indeterminada per intentar trobar algun tipus de delicte. I hi havia una línia de la investigació que podien tenir caràcter prospectiu, com les que eren referents al rescat de Globalia i d’Air Europa, on no n’hi havia una base fàctica suficient i era inversemblant que Begoña Gómez hagués exercit la seva influència per rescatar una companya aèria. Això diu l’Audiència Provincial i jo estic completament d’acord. En canvi, sobre els altres elements, sí que hi havia una base objectiva perquè es pugui iniciar una investigació per descartar o confirmar si s’ha pogut produir un delicte.
I què pensa de la querella que va presentar a l’Advocacia General de l’Estat contra el jutge Juan Carlos Peinado?
Jo diria que la citació a Pedro Sánchez de manera presencial per declarar a la Moncloa tenia elements jurídicament discutibles perquè la llei marca que, en aquests supòsits, quan és una intervenció sobre fets coneguts en l’exercici del càrrec, les respostes han de ser per escrit. I per això la decisió del jutge instructor podia ser objectable jurídicament. Però això no vol dir que sigui una resolució prevaricadora, que implica prendre una resolució obertament contrària a l’ordenament jurídic sense cap justificació. En aquest cas, veig molt difícil que puguin prosperar accions per prevaricació.
Canviem de tema. Per què creu que al PSOE li costa tant reformar el CNI o modificar la Llei de Secrets Oficials?
Jo imagino que a la història del nostre país, sobretot en la part fundacional del sistema democràtic, van passar coses que tenen molta rellevància, que no sabem i que desconeixem si algun dia les sabrem. Hi ha aspectes de la Transició, entre ells la possible intervenció dels serveis secrets el 23-F, que aportarien molta llum sobre els primers anys de democràcia i les bases sobre les quals hem edificat el nostre sistema institucional. Jo crec que seria important que tot això es conegués, però probablement desvirtuaria moltes de les veritats oficials que hem estat escoltant durant dècades, i tal vegada no hi ha prou valentia per a un exercici necessari de transparència i de revelar tot el que va passar en determinats contextos històrics.
“Som un país amb poca cultura cívica democràtica en matèria de contrapesos”
Què li sembla la comissió d’investigació que està en marxa al Congrés per “saber la veritat” sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017?
En línies generals, tot el que sigui investigar a mi em sembla positiu. A mi m’agrada que les institucions siguin transparents, donin explicacions i rendeixin comptes. I si hi ha aspectes que tenen elements per aclarir, a ningú li hauria de molestar que qui tingui coneixement sobre fets que generen dubtes i que requereixen versions contrastades, ho expliquin. Això sempre serà positiu.
Al llibre fa una crida a “assegurar que el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, la Fiscalia General de l’Estat o el Defensor del Poble puguin actuar com a “veritables institucions de contrapès”. Amb Pedro Sánchez, té la sensació que això s’ha debilitat i que actuen amb “sospites de parcialitat”?
Jo no veig grans diferències entre la gestió de Pedro Sánchez i la de Mariano Rajoy o la dels governs anteriors. Som un país amb poca cultura cívica democràtica en matèria de contrapesos. Segurament perquè en els dos últims segles, no hi ha hagut gaires etapes democràtiques. El problema de l’estat espanyol és que les forces polítiques principals s’han repartit des de fa dècades per quotes els òrgans de contrapès i de supervisió. Em sembla criticable el que s’està fent ara i el que es feia abans. Però, al mateix temps, difícilment pots acusar l’actual govern de colonitzar en solitari les institucions quan s’estan colonitzant de mutu acord amb el principal partit de l’oposició.
El jutge Santiago Pedraz està investigant, entre altres, Francisco Martínez i Eugenio Pino arran d’una querella de Podemos per l’ús de les clavegueres de l’Estat contra Podemos. Creu que aquesta pot ser una causa que permeti investigar a fons l’ús que feia el PP de les institucions per espiar rivals polítics?
Últimament, he estat analitzant la història recent de la policia política a l’estat espanyol. I a mi m’impressiona com alguns dels principals càrrecs policials de la brigada política del final del franquisme no només van continuar en el sistema democràtic, sinó que han estat ocupant càrrecs rellevants de designació política. Estem parlant de càrrecs de la dictadura, que després han estat premiats en democràcia per diversos partits que s’han alternat al govern espanyol. I això cal relacionar-ho necessàriament amb determinades actuacions que poden ser contràries als principis democràtics. Si els jutges hem de ser controlats, qüestionats i vigilats perquè no abusem del nostre poder, en l’àmbit policial s’ha de dir exactament el mateix.
“L’anterior CGPJ va actuar sovint com una corretja de transmissió del PP”
Com valora l’acord al qual van arribar el PP i el PSOE el juny per renovar el CGPJ? Al llibre parla d’un “repartiment de quotes cada vegada més indecorós”.
A mi em sembla positiu que per fi es renovés el CGPJ perquè era una situació vergonyosa. A partir d’aquí, s’han seguit les mateixes dinàmiques habituals de repartiment per quotes.
Un dels motius pels quals el CGPJ ha estat a l’ordre del dia els últims mesos ha sigut per la reacció a les crítiques de polítics a jutges. Vostè creu que el CGPJ s’ha excedit a l’hora de reprovar declaracions de polítics i que els polítics han de poder criticar lliurement l’actuació dels jutges?
Jo penso que l’anterior Consell General del Poder Judicial va actuar sovint com una corretja de transmissió del partit que estava a l’oposició i va fer declaracions selectives protegint jutges en determinats contextos mentre no es donava protecció adequada a altres jutges que eren atacats per jutjar la corrupció en casos com la Gürtel. Per a mi, generava poca credibilitat institucional. Jo estic d’acord que s’ha de protegir la independència judicial i que els membres d’un govern han de ser especialment prudents institucionalment a l’hora de criticar les resolucions judicials. La ciutadania pot criticar els jutges i els periodistes poden criticar els jutges. Els membres del govern han de ser més cautelosos, però el que no pot ser és que l’òrgan de govern de la judicatura tingui una actuació tan selectiva.