El filòleg i escriptor Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha anat construint, llibre a llibre, una obra centrada en l'estudi de la cultura i la política catalanes a la segona meitat del segle XX, amb una especial dedicació a les vides d'alguns protagonistes d'aquesta etapa clau. La seva biografia de Ramon Trias Fargas Els camins de la llibertat li va valer el Premi Gaziel, 2009, el va situar com un dels joves assagistes de referència, amb títols com Las voces del diálogo, El llarg procés o La primavera de Múnic. Autor de les biografies de Josep Benet i Josep Maria Vilaseca Marcet, també es dedica a l'anàlisi política i d'actualitat des de la seva tribuna a La Vanguardia i l'any 2018 va publicar el pamflet La confabulació dels irresponsables. Ara acaba de publicar El fill del xofer, una biografia del periodista Alfons Quintà, creador i primer director de TV3 que va assassinar la seva dona abans de suïcidar-se, en el qual fa un pas més en la seva carrera, amb un text que beu d'autors clau de la narrativa de no-ficció europea i que vol resseguir les relacions de poder a la Catalunya de la Transició. Ens asseiem a parlar-ne amb l'autor.
Foto: Sergi Alcàzar
El 29 de gener de 2017 publiques a La Vanguardia un article que és l'origen del llibre, on destapes el xantatge que "el fill del xofer" va fer a Josep Pla. Què en sabies fins llavors d'Alfons Quintà?
Sabia que hi havia una pregunta no resposta a la història del periodisme i la política catalana: com és que el periodista que destapa el cas Banca Catalana és el primer director de TV3. Havia oblidat, però, que el citava a la biografia de Ramon Trias Fargas, de qui no recordava que havien tingut una relació important.
També tenia una relació estreta amb Josep Benet, un altre dels teus biografiats.
Les tres últimes persones que veuen viu a Benet són la seva dona, l'abat de Montserrat i Alfons Quintà. En Quintà té a les mans l'exemplar de les memòries, que Benet va arribar a veure i va donar a l'abat, i a la necrològica posa l'habitació on va morir Benet. En aquest article hi ha una frase que em va deixar de pedra: "Josep Benet podria haver escrit la meva vida amb detall, com jo ho podria fer respecte a una gran part de la seva". Com és que no hi vaig parlar? A més, tot es va encavalcar amb la lectura de les memòries del Juan Luis Cebrián, on descriu un dinar a Zalacaín, on directius de Banca Catalana li van demanar a ell i a Jesús de Polanco que El País no publiqués més articles de Quintà sobre el banc. Aquella escena tenia tanta potència com l'arrencada de L'ordre del dia d'Éric Vuillard i era com la constitució privada d'un règim: banca, periodisme, política. Estirar aquest fil era molt potent.
L'ordre del dia de Vuillard, el Limónov de Carrére, Läetitia o la fi dels homes de Jablocka dius que són referents a l'hora d'escriure El fill del xofer?
Qui no voldria escriure Limónov? Quintà és el català que s'assembla més a Limónov, tant per l'excentricitat del personatge com perquè la seva vida permet explicar un món.
Havies biografiat homes admirables com Josep Benet o Ramon Trias Fargas, i un personatge exemplar com Josep Maria Vilaseca, i ara fas un llibre sobre un tipus execrable. Si un biògraf s'acaba enamorant una mica del seu biografiat, com t'ho has fet per no caure en l'empatia amb Quintà?
Al biopic de Hannah Arendt dirigit per Margarethe von Trotta, hi ha una escena on ella explica que entendre no és comprendre i parla de la necessitat, per poder tenir una idea clara dels drames que has viscut, d'endinsar-se en el mal. En cap cas es tractava de fer un exercici d'empatia amb el Quintà, però entendre'l a ell era entendre un món.
En cap cas es tractava de fer un exercici d'empatia amb el Quintà, però entendre'l a ell era entendre un món
Un món que de ben petit observa. Ell, a través del seu pare, té accés al que n'has dit El camelot de Pla.
Pla tenia poder intel·lectual i sabia fer-lo valdre. Per exemple, Baltasar Porcel sap treure'n profit i entén que tenir relacions amb altres poders prestigia la seva obra. Jo no sé si en el cas de Pla era el mateix, però vol estar al cas de tot el que passa. I els altres volen entendre com funciona el món. Es normalitza una cosa realment infreqüent: algunes de les persones que estan transformant el país –Sardà Dexeus, Estapé, Ortínez, Duran Farell, etc.– volen veure tantes vegades com sigui possible a l'escriptor. I si hi ha un mitjancer que ho fa possible aquest és Josep Quintà, el pare. Aquí hi ha un nen que creix i ho pot veure pel forat del pany.
Ho veu i hi té una relació ambivalent: ser fill del xofer li permet descobrir aquest món i comprendre que la informació és poder, però, alhora, es produeix un trencament amb el seu pare que dedica tota la seva vida a Josep Pla, abandonant la família i mantenint una altra família a Palafrugell. El drama es congria al voltant del Camelot.
L'Ortínez parla de Quintà com el chevalier servant de Pla. Hi ha com una mena de pacte de vassallatge entre Pla i Quintà. Que la prioritat d'un pare no sigui la seva família és difícil de comprendre per un fill. El preu que paga per tenir accés al gran món és tenir una arquitectura emocional enormement complicada i truculenta.
Gelosia, xantatge, crueltat, venjança... Des de la infantesa. De fet, dius que el xantatge acaba sent un element constitutiu de la seva personalitat.
El més important és saber fins a quin punt aquesta psicologia el converteix en un bon o mal periodista. Si ets un amoral que ets conscient del valor de la informació, quina mena de relació estableixes amb la font? En aquests anys clau hi ha molta gent que queda atrapada en la influència de Quintà i als quals ell usa de manera pèrfida. I passa perquè Quintà té una tribuna a El País que li permet ser la veu de referència de la Transició a Catalunya.
Ell té l'scoop de la negociació entre Suárez i Tarradellas, per la seva proximitat al president a l'exili.
Però el més important és que l'exclusiva la té ell. A la crisi del PSUC és un periodista molt important. I l'article sobre Banca Catalana és clau.
Foto: Sergi Alcàzar
Amb aquest llibre fas un canvi de registre respecte a la teva obra anterior. T'acostes més a la narrativa de no-ficció.
Fins a quin punt una biografia convencional permet una explicació com aquesta o bé és un discurs narratiu el que facilita que puguem entendre tot això. Aquest era el principal desafiament. Fins ara havia fet coses molt ortodoxes, però hi ha coses on l'ortodòxia historiogràfica no arriba. Hi ha dimensions morals on hi ha unes fronteres que no ens atrevim a traspassar. Hi ha nivells de la realitat foscos on decidim no accedir, perquè la disciplina ens blinda.
Aquí l'has traspassada.
Ho he intentat sabent que això era possible gràcies al succés tràgic de l'assassinat, conscient que remenava merda i que feia mal, però que només així podíem veure una cara de la realitat que no volíem veure.
El llibre acaba sent un retrat de la societat, de la política, del periodisme...
Potser més de l'establishment que no pas de la societat en general. I, sobretot, de les disfuncions morals d'una professió periodística en un moment en què no hi ha uns hàbits democràtics consolidats i de les relacions que no volem veure, però sabem que hi són, entre el poder polític i el poder periodístic.
El llibre és un retrat de les disfuncions morals de la professió periodística i de les relacions que no volem veure, però sabem que hi són, entre el poder polític i el poder periodístic
Quan parles del famós article sobre Banca Catalana, de 1980, dius que "l'article és un exemple de la funció democràtica del quart poder, però el quart poder només és independent en teoria. No ho és en la pràctica. En fiscalitzar els altres poders, en especial els poders durs –el diner, la llei, la política–, exerceix una funció en la batalla que té lloc dins de cada un dels poders i en la relació que s'estableix entre ells creant una trama que garanteixi la seva estabilitat però també la seva impunitat. Els ingenus no serveixen per a aquesta feina. No és un territori per a la moral. És una batalla destructiva. Crema a qui juga i perd, encimbella a qui guanya".
Seria bonic que ser periodistes ens fes millors persones, però no és cert. A l'arrancada d'El periodista i l'assassí de la Janet Malcom, ja es diu que tots sabem que fent aquesta feina estem mentint als altres i no som bones persones, perquè volem obtenir una informació que als altres els fa mal. La cosa és si fas el pas o no el fas. Fer-ho és arriscat i premiat alhora. Ja et diré com em va (riu). Pots pagar-ho, però intentar dir la veritat és necessari. Si no, es normalitza el silenci i es pot acabar podrint la societat.
Per què Quintà i tot el que representava era un tabú i, alhora, un enorme rumor?
Primer perquè feia por. Durant uns anys té poder i, com que actua de manera despòtica, fa por. Calia molt coratge per plantar-li cara i el que fa la gent normal és apartar-se'n. Per això quan deixa TV3 hi ha un gran alleujament.
Expliques que era un assetjador sexual, un personatge violent, colèric, tirànic, dèspota, professional del maltractament...
El maltractador si no el pares, no para. Quan algú s'hi enfronta s'acostuma a retirar. Per això quan deixa de ser influent la gent vol oblidar el trauma. L'únic que viu convençut del seu propi mite és ell, però la gent li fa molt poc cas.
Foto: Sergi Alcàzar
El seu mite és la pregunta inicial: Com el periodista que havia destapat el cas Banca Catalana va aconseguir ser el primer director de TV3. Ell va conrear la idea que es devia a la informació que atresorava. Tu desmenteixes la idea de xantatge.
Ell sempre deia que l'havien fet director de TV3 perquè sabien el que ell podia explicar. Aquesta idea que ell tenia una caixa forta plena de dossiers secrets la va anar esbombant i fins i tot després del crim es va especular sobre aoxò. Però tot és molt més simple. El gruix de la informació sobre Banca Catalana és al primer article. Sembla que no tenia més informació –i al llibre d'Enric González, Jaume Reixach i Francesc Baiges es diu que no en tenia–, però contrastava amb el fet que la resta de mitjans no deien res sobre un cas que em sembla fundacional de la democràcia a Catalunya, en la seva complexitat. Un cas que parla dels nostres marges de llibertat i de quin és el sistema de funcionament del nostre poder, tenint en compte, que a Catalunya et pots trobar qualsevol persona a l'ascensor. A Quintà li era igual trobar-se qualsevol persona a l'ascensor. Els despreciava. La seva impunitat era la seva amoralitat.
Ell sempre deia que l'havien fet director de TV3 perquè sabien el que ell podia explicar sobre Banca Catalana. Però la realitat era més simple
De fet, estem parlant d'una vida destarotada des de la infantesa, amb problemes a l'escola, la formació a la marina mercant, la politització radical, un pas pel TOP, però també suborns a professors per aprovar exàmens, una vida sexual truculenta...
Dues persones que van tenir-hi relació em van dir que si no parlava de la seva vida sexual, no es comprendria el personatge. La procacitat i la vulgaritat amb què parlava de la seva sexualitat són fonamentals pel personatge.
Per definir el personatge, tens la sort de trobar un article de Jaume Miravitlles que el defineix com un personatge freudià que mata tots els pares que troba i que vol matar Catalunya. De fet, Jaume Miravitlles és una de les seves víctimes, a qui acusa de ser de la CIA.
Sentís, Ibáñez Escofet i Miravitlles són tres víctimes del parricidi dins la professió. Tres pares que vol matar. L'article de Miravitlles és estranyíssim però fonamental. Un dels riscos era fer una anàlisi excessivament psicoanalítica per entendre el monstre. No ho hauria fet sense la cobertura d'aquest article, que em legitima per fer aquesta mena d'interpretació. Ell diu que Quintà és un gran periodista però que té molts problemes. Com Dalí, no només vol matar el seu pare sinó al seu país. Aquesta idea de matar el pare i matar el país l'acaba encarnant Jordi Pujol. La resolució del seu trauma implica "matar" Pujol, amb qui pacta, però amb qui acaba completament obsessionat.
La idea freudiana de matar el pare i matar el país per a Quintà l'acaba encarnant Jordi Pujol
Quintà dius que apuntala el mite que volia destruir, però l'obsessió pel mite l'acaba destruint a ell.
Ell acaba volent redimir-se quan hi ha la confessió de la deixa de Jordi Pujol, el juliol de 2014. Pensa que llavors podrà explicar tot el que sap i "matar" el pare del país. Llavors embogeix.
Dius que treu porqueria del femer de la memòria. No dades, no informació, ni dossiers. Records.
N'havia anat parlant quan comença a ser una mena d'ogre contra el procés, però llavors comença a escriure uns articles caòtics i decadents, on no hi ha dades, només records. Diu que la creació de TV3 va ser el principal error de la seva vida, i que li ha permès entendre els Mossos d'Esquadra, el sistema sanitari. Diu que vol explicar el sistema per fer foc nou, però no se'n surt.
Realment era un bon periodista? Poses en dubte que escrigui bé, que sigui curós amb les seves fonts, que comprovi la informació que publica...
Hauríem de decidir què és un bon periodista. Per exemple, en el cas Banca Catalana, com em deia Andreu Missé, no és que no tingués raó, és que eren articles mal fets. Deontològicament parlant mal fets.
Foto: Sergi Alcàzar
El record que tenim de Quintà que podem tenir tu i jo eren els articles il·legibles a l'Avui, on està obsessionat amb França i el comunisme.
Jo crec que arriba un moment en què el llegeix molt poca gent. I crec que els articles del Diari de Girona no els devia llegir ningú.
De tota manera, els seus articles s'usen en la picabaralla política dels inicis del Procés.
El tema de la privatització del sistema sanitari no és tema menor, continuava tenint nas periodístic, però crec que havia perdut qualsevol crèdit.
Quan el va perdre?
En Quintà és un senyor que es va podrint i l'episodi d'El Observador és definitori. Després d'haver creat TV3 amb un projecte d'èxit i d'una gran ambició, intenta replicar-ho a El Observador i fracassa. La gent que treballa amb ell ja veu ha perdut el cap i que no sortirà bé. A partir de llavors ja és algú que pot dir coses interessants però a qui no es pren en consideració.
El fet que sigui mala persona m'imagino que també va ser clau en aquesta irrellevància.
Quan ets mala persona i tens poder, fas por. Però per als joves de l'Avui era un plasta i un maleducat. Un mite en decadència i del qual al final només en queda la decadència.
No té companys ni successors.
No reconeix els seus contemporanis, se sent per sobre d'ells, i no dona el relleu. No té deixebles. Viu en un procés d'aïllament progressiu i fa por, però com fa por un boig.
Ell volia ser un gran periodista com els que admirava...
Ell volia ser Josep Pla.
La seva vida acaba en tragèdia, assassinant Victòria Bertran i suïcidant-se després. Sense ser deterministes, penses que només podia acabar així?
La gent que el coneixia va pensar que era un final possible per algú com ell. No conec ningú de qui pugui dir això!
La gent que coneixia Quintà va pensar que el crim era un final possible per algú com ell. No conec ningú de qui pugui dir això!
Havia perseguit dones amb una pistola i totes les dones l'havien abandonat.
El drama és que, aprofitant-se que la seva dona torna per cuidar-lo, l'assassina. No es pot ser més mala bèstia.
Foto: Sergi Alcàzar
El final deu haver estat la part més difícil d'escriure.
És on èticament sóc conscient que faig més mal. He anat amb cura però amb la consciència que només aquest final és el que activa la recerca. Res del que dic és nou, però he intentat ser tan curós com fos possible. La víctima acaba sent-ho perquè torna quan tothom en fugia.
Quan va matar la seva dona, es va discutir molt què era el noticiable, si la mort d'ella o l'assassinat d'ell. Es tornarà a discutir això arran del llibre?
La discussió és típica dels nostres temps, que gràcies a Déu estem conscienciats per la ignomínia de la violència sexista. Som millors perquè discutim sobre això. Hi ha un article interessant de Jordi Graupera a ElNacional.cat en què parla d'aquest tema. Ell ve a dir que la notícia, malgrat tot, és que ell la va assassinar. Louis Althusser va assassinar la seva dona i hem oblidat la víctima. Ho recordem perquè ell era un filòsof. La controvèrsia parla sobre la nostra susceptibilitat per un tema que sabem que és una tragèdia no tolerable. Hi ha una entrada d'Ada Colau dient que la notícia era la víctima, però el que era rellevant és qui l'havia matada. Em va emocionar la necrològica de Patrícia Gabancho, pacient de la seva dona, quan diu que s'havia d'haver matat ell.
Mata l'única persona que no ha fugit d'ell.
És la mostra més salvatge de la maldat.
De fet, a la mare l'envia a un asil i mor sola.
Hi ha rumors estranys sobre altres possibles víctimes del Quintà. Un periodista de TV3 va dir que Victòria Bertran no era l'única víctima de Quintà.
Hi ha rumors estranys sobre altres possibles víctimes del Quintà
Per cert, què en pensaria en Manuel Cuyàs?
Jo crec que li semblaria bé el llibre, però li provocaria una gran incomoditat. Tornaria a pensar que la noblesa amb què va escriure les memòries de Pujol no va estar ben recompensada amb la noblesa que mereixia. L'hauria incomodat, però hagués entès que era necessari que existís.
Vas parlar amb Jordi Pujol?
Sí, però Pujol té una versió consolidada sobre els fets des que té les seves memòries. Ell sempre diu que va tenir el final que va tenir, però sense ell TV3 no hauria existit, tot i que va ser molt violent proposar-li que fos ell el director. Penso que sobre Banca Catalana hi ha una veritat periodística però no una veritat judicial. Banca Catalana és l'angle mort de la democràcia a Catalunya. I, com si fos una pel·lícula, qui escriu la definició d'angle mort a l'Enciclopèdia Catalana és Alfons Quintà.
Dius que l'estabilitat de l'estat requeria que fos així.
Hi ha dos llibres que ho expliquen de manera clara i que són fonamentals. El dietari de Francesc Cabana i El virrei de José Antich. El que explica Antich sobre el paper de la monarquia en la resolució del cas és importantíssim. Aquest llibre segueix sent un llibre fonamental per entendre el pujolisme. El problema és que la gent fa temps que no el llegeix.