L'anàlisi sobre el comportament i les estratègies dels partits convencionals no serveixen en el cas de les CUP, precisament perquè no es tracta d'un partit convencional. És tan poc convencional que no sempre fa el que més li convé i aquí rau bona part del seu encant.

Si la CUP fos un partit com els convencionals, és a dir, que només mirés pels seus interessos electorals, no cal dir que el que hauria de fer és aferrar-se a la consigna Puigdemont o Puigdemont, que té prou lògica política, i forçar unes noves eleccions. Justament ahir, sembla que per afegir més emoció al debat d'investidura, el Centre d'Estudis i Opinió (CEO) va presentar un estudi demoscòpic segons el qual, en unes noves eleccions, la CUP gairebé triplicaria els seus escons actuals i seria absolutament determinant per a qualsevol decisió d'un Govern sobiranista.

Ara, les territorials cupaires del Barcelonès, el Baix Llobregat i Tarragona, casualment les menys carlines, exigeixen la convocatòria d'un consell polític per veure què fan amb la investidura de Quim Torra. No seria d'estranyar, per molt antisistema que siguin, perquè tothom és humà, que caiguin en la temptació de tenir en compte les enquestes i, per una vegada actuïn en conseqüència com faria Convergència.

Però també es pot mirar la cosa del revés. Quim Torra com a president de la Generalitat és segurament el millor candidat possible des del punt de vista de la CUP. No en trobaran un altre més independentista ni més legitimista —que no sigui Puigdemont—. El grup de diputats que lidera Carles Riera es va comprometre a mantenir-se en l'abstenció per "solidaritat contra la repressió". Això assegura la investidura de Quim Torra en segona volta. Si la CUP fos un partit convencional, els seus dirigents es preguntarien a si mateixos si posats a facilitar la investidura de Quim Torra no seria més rendible fer valer els quatre vots decisius —o encara que només fossin dos— i elegir el candidat a primera volta, a canvi del que sigui o, si més no, per deixar clar que el president de la Generalitat li deu el càrrec a la CUP. No només traurien el profit de les contrapartides d'una eventual negociació. Segurament no hi són a temps perquè l’assemblearisme porta el seu temps, però si dissabte, dos diputats de la CUP donen suport a la investidura de Quim Torra i aquests surt elegit a la primera, tots els titulars de diumenge serien per a ells i, ostres! com renegaria la premsa del règim.

Però bé, baixem a la realitat, la CUP és la CUP i fa el que fa fins al punt de fer-nos equivocar sempre. L'article més equivocat de la meva vida el vaig escriure no fa gaire i es titulava De fet, la CUP no cal. L'amic Tatxo Benet em va fer veure com d'equivocat estava i ho estava tant que al cap d'una setmana vaig rectificar i fins i tot em vaig retractar al títol. De fet, avui la CUP sí que cal. Ara m'empasso tots els gripaus i admeto: la CUP és decisiva i a més ha vingut per quedar-se. Ei, per bé o per mal. Ara que, posats a afegir llenya al foc, crec recordar que algú va dir que "abstenir-se és de covards" i els de la CUP sempre s'han reivindicat com els més valents del barri.