Ana Patricia Botín, la presidenta del Banc Santander i referent de l’Ibex35, ha celebrat el nomenament de Nadia Calviño com a ministra d’Economia. Diu d’ella que és “una garantia”. Alfredo Pérez Rubalcaba, que fa dos anys va impedir que Pedro Sánchez formés un govern amb els mateixos suports que ha aconseguit ara, també s’ha desfet en elogis cap al nou Executiu. Rubalcaba és abans que res un “servidor de l’Estat”. Pertany a un partit teòricament republicà, però va ser l’artífex del relleu al capdavant de l’Estat en el moment oportú per salvar la monarquia. Rubalcaba forma part del consell editorial del diari El País, que ha esdevingut l’òrgan d’expressió del deep state espanyol. L’1 de juny, l’editorial d’aquest diari es titulava “Un Gobierno inviable” i ara, sis dies més tard, amb un altre director, en aquest cas, directora, el seu editorial es titula “Un buen gabinete”. Fa una setmana, Espanya era un país en decadència democràtica i ara, de sobte, sembla que tot s’hagi tornat de colors, tot i que com hem pogut veure, el vicepresident Oriol Junqueras continua a Estremera passant el motxo. Què és el que ha succeït exactament?

La imatge d’Espanya a Europa s’havia degradat profundament. Els mitjans internacionals presentaven Mariano Rajoy com el president d’un govern corrupte, incompetent i autoritari que era incapaç de resoldre la crisi d’Estat amb Catalunya. I estava creant problemes a Europa forçant l’exili de polítics demòcrates que els tribunals europeus no estaven disposats a extradir. El canvi estava cantat. Pedro Sánchez s’ha col·locat en el lloc adequat i en el moment oportú... quan l’Estat el necessitava.

Mariano Rajoy ha decidit abandonar la política però no va dimitir com a president del govern perquè la qüestió no era assegurar la continuïtat del govern del PP, sinó salvar l’Estat. La dimissió de Rajoy hauria allargat la inestabilitat política indefinidament i no hauria ofert a Europa el canvi d’imatge que ha aconseguit Pedro Sánchez.

Espanya ha passat de tenir el govern més antipàtic del planeta a estar governada  per un consell “de ministras y ministros” amb majoria de dones, amb un astronauta admirat  i un periodista frívol

Espanya ha passat de tenir el govern més antipàtic del planeta a estar governada per un consell “de ministras y ministros” amb majoria de dones, amb un astronauta admirat i un periodista frívol. Sembla sortit de Los mundos de Yupi, però Sánchez ha fet un càsting carregat d’intencions.

Josep Borrell a la cartera d’Exteriors, en tant que català, és l’home encarregat de desmentir al món l’existència d’una causa democràtica catalana. Encara més significativa és però la incorporació de Fernando Grande-Marlaska a Interior, que assegura la continuïtat dels criteris repressius del govern anterior i augmenta la tranquil·litat dels encausats del PP per assumptes de corrupció. Grande-Marlaska ha estat un jutge sempre promocionat des de la dreta que no ha tingut gaire inconvenient a arxivar l’escandalós cas del Iak-42 o de determinar que als Centres d’Internament d’Estrangers “no es vulneren els drets fonamentals”. I tan significatiu és el seu nomenament com el “no nomenament” de Margarita Robles, que sí que és una jurista experimentada en la gestió de conflictes i que ha estat relegada a Defensa, un ministeri fictici on tot són decisions tècniques determinades per l’OTAN i pels militars. S’ha volgut adornar el nomenament amb el control del CNI, quan tothom sap que el servei d’espionatge a qui reporta finalment és al president.

Hi ha una altra dada interessant del nou gabinet espanyol com és la component andalusa. Amb Carmen Calvo a la vicepresidència, María Jesús Montero a Hisenda i Luis Planas a Agricultura queda garantit que, en cas d’arribar-se a negociar un nou sistema de finançament que pogués servir per aplacar les reivindicacions sobiranistes catalanes, en cap cas serà en detriment del flux anomenat de solidaritat del nord cap al sud. La mateixa presidenta andalusa, Susana Díaz, ja ha dit que “Montero i Planas són una garantia per a Andalusia”, que és una manera de dir que “manem nosaltres”. La incorporació de la catalana Meritxell Batet a Política Territorial es vendrà com l’aposta de Pedro Sánchez pel diàleg amb Catalunya però és una manera de circumscriure la negociació a un assumpte de competències estatutàries que no interessa a ningú.

Certament, ara ja no són nostàlgics del franquisme els que governen Espanya. La percepció europea d’Espanya i del govern espanyol no serà la mateixa, però el jutge Llarena seguirà fent el que fa, líders polítics pacífics i demòcrates continuaran a la presó o a l’exili acusats de delictes que no van cometre. Tot plegat recorda la màxima lampedussiana, "si volem que tot continuï igual, cal que tot canviï”. I costarà bastant més explicar arreu que Catalunya és víctima d’un estat repressor. Qui diu que no som davant una cosmètica i exitosa operació d’Estat?