Fan gràcia tots aquests que es pensen que la setmana que ve hi haurà a Catalunya un “govern efectiu”, que “s’ocuparà de les coses que de debò interessen la gent”, que es “passarà pàgina” del procés, que es “normalitzarà la vida política”,i que tal dia farà un any. Només cal veure com s'aferren al procés els principals actors polítics espanyols per comprovar que estan ben decidits a treure-li tot el suc que puguin des d’ara i fins més enllà del judici, que tampoc serà el final.

Està per veure si n’hi haurà de Govern, i en tot cas serà el més provisional de la història, no només perquè ho digui el president Puigdemont, que també, sinó perquè els càrrecs són més provisionals quan la situació és més inestable i tot apunta que el conflicte entre Catalunya i Espanya en comptes d’apaivagar-se va a més. I, paradoxalment, no per voluntat majoritària del sobiranisme català, una part del qual mostra unes inequívoques ganes de baixar el to, sinó pel campionat de bel·ligerància de la dreta espanyola i la submissió de l’esquerra, que fins i tot Mariano Rajoy ha hagut d'agrair al PSOE la seva infeliç actitud.

Vox, un pseudo partit d’extrema dreta fruit d’una escissió del Partit Popular, ha presentat aquest dimecres una nova querella contra la Mesa del Parlament i ha reclamat l’immediat ingrés a presó del president de la Cambra, Roger Torrent. Hores després, Albert Rivera, el líder de Ciutadans, anunciava la retirada del seu suport al govern de Rajoy en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contra les institucions catalanes per la seva suposada feblesa davant els independentistes”. Mentrestant, a Catalunya, la coalició que integren la fiscalia i la Guàrdia Civil, porten a terme un assetjament contra professors en un intent de trencar el consens educatiu, i grups de provocadors, no se sap si pagats o no, però amb el suport explícit del delegat del govern espanyol, Enric Millo, busquen brega arrancant llaços grocs.

És obvi que tot això té més a veure amb la batalla partidista espanyola que no pas amb el conflicte català. Al Partit Popular, la seva ofensiva contra el sobiranisme català se li ha anat de les mans i dos partits nascuts amb vocació de prosperar a base de munyir conflictes, Vox i Ciutadans, l’amenacen en desplaçar-lo a un racó de l’escenari polític. L’ofensiva de Ciutadans s’explica molt bé des de Catalunya. Ha estat el grup d’Inés Arrimadas qui ha condemnat el PP a quedar-se sense grup parlamentari a la Cambra catalana i ho ha fet per monopolitzar mediàticament el discurs nacionalista espanyol en un moment en què tot el que passa a Catalunya té repercussió espanyola.

La situació per al PP és de màxim risc, perquè, si no reacciona, pot esdevenir una formació tan minoritària com ho va ser Alianza Popular, amb la qual cosa és d’esperar que el PP actuï a partir d’ara com una bèstia malferida. Ocasions no n’hi faltaran, perquè així que es formi Govern a Catalunya -si és que arribem a aquest punt-, la tensió institucional serà constant, amb els nomenaments de consellers i alts càrrecs i no diguem amb les iniciatives polítiques i legislatives. I això serà el de menys, perquè al mateix temps que s’acosten les eleccions municipals i europees s’acostaran també els judicis dels presos polítics catalans, i un cop hi hagi sentència s’obrirà el debat sobre els recursos i els indults... així que el campionat només acaba de començar.

És, de fet, una apropiació indeguda del debat polític, una estafa que permet obviar la corrupció i la decadència de les institucions de l’Estat. La recent enquesta del CIS ho assenyala clarament. Davant el 38% més preocupat per la corrupció i el 27% per la decadència política, la independència de Catalunya només preocupa l'11% dels espanyols. Si hi descomptem els catalans, arribaríem a la conclusió que als espanyols el procés no els provoca tan “ardor guerrero” com fan veure els partits i els mitjans addictes, sinó que gairebé els importa un rave. Això és precisament el que agreuja, moralment parlant, l’actitud dels mitjans que contribueixen exacerbar la tensió, i fa encara més absurda l’estratègia de l’esquerra espanyola.

Des de l’inici del conflicte, els socialistes catalans i espanyols -i també cal dir-ho algunes entitats del món econòmic i empresarial, com el Cercle d’Economia i Foment-,  malden per l’estabilitat política i  no s’han cansat de demanar la rendició unilateral del sobiranisme per acabar amb el procés. Tanmateix no han estat capaços de demanar res als principals munyidors del conflicte. No han estat capaços de formular iniciatives conciliadores com havien fet els seus avantpassats en circumstàncies similars. Així que són tant contribuents a aquesta estafa política que, pel que diuen les estadístiques, perjudica més al conjunt de l’economia espanyola, que no pas la catalana.