El que ha passat aquest dimecres al Parlament amb Junts per Catalunya i Esquerra Republicana llançant-se els plats pel cap és un nou episodi de la batalla per hegemonitzar l’espai polític de l’independentisme. Tothom reclama unitat, però els ganivets van que volen. Avui tot apunta que el Govern de Quim Torra no durarà més enllà de l’any que el reglament obliga, però, com deia Churchill, el temps és més important en política que en gramàtica. D’aquí al 27 d’octubre, que és quan podrien convocar-se nous comicis (per vigílies de Nadal), ves a saber on serem i on serà cadascú. Pel que s'ha vist a les xarxes, molts sobiranistes emprenyats ja han començat a donar-se de baixa.

I el més fotut és que la trifulga venia determinada en aquest cas per les diferències d’estratègia entre els presos i els exiliats i això sí que és trist. Probablement és inevitable i tot apunta que cada vegada ho serà més. Cal no oblidar que la direcció política dels grups de la majoria parlamentària s’està fent des de Lledoners i des d’Hamburg. Hi havia qui assegurava al Parlament que Puigdemont i Junqueras havien donat via telefònica al matí i durant la reunió de la Junta de Portaveus les instruccions que van provocar la baralla. Ha de ser molt complicat funcionar d’aquesta manera.

El jutge Llarena ha pres una decisió no només discutible sinó difícilment aplicable. És una barbaritat suspendre diputats de ple dret que no són terroristes, ni han fet servir explosius, ni són el tipus de rebels que ha descrit el Tribunal Constitucional per poder aplicar l’article 384 bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal (Lecrim). Substituir-los temporalment n’és un altre, perquè no hi ha cap llei, ni reglament que prevegi com es fa. Com tot és tan dubtós el més lògic des de l’òptica sobiranista era ajornar l’últim ple de la temporada i a la tardor ja en parlarem.

Resulta, però, que després de la resolució del tribunal de Schleswig-Holstein, de la conclusió de la instrucció i del relleu a la fiscalia general, els advocats dels presos tenen ara un bri d’esperança d’aconseguir la llibertat sota fiança dels seus clients i en la seva estratègia de defensa consideraven que acceptar la suspensió temporal dictada per Llarena podria amansir la fera. Si estan suspesos, Llarena no podrà argumentar la teoria de la “reiteració delictiva”.

Possible investidura de Puigdemont

Això que val pels presos, no val tant per als exiliats, que, d’entrada no són a la presó, com exigeix la Lecrim, i en el cas de Puigdemont, l’acusació de rebel·lió ha estat tombada pel tribunal que considerava la petició espanyola d’extradició. S’entén perfectament que el president exiliat no pensi deixar l’escó ni un minut, convençut, com deu estar, que si ho fes es produiria una convergència d’interessos comuns que l’impedirien que tornés mai més al Parlament.  Sobretot, tenint en compte que en la proposta del president Torra el temps de suspensió no estava precisat. I tenien raó política els diputats de Junts per Catalunya d’insistir a no acceptar la suspensió del seu líder justament ara, quan juristes i magistrats espanyols consideren que Puigdemont podria ser extradit en unes circumstàncies que fins i tot quedaria en llibertat i tindria via lliure per sotmetre’s a la investidura i assumir novament la presidència que li van arrabassar amb l’aplicació del 155.

Val a dir que això que faria feliços molts sobiranistes, amargaria l’existència a uns quants republicans que, com tothom sap,  el tenen entravessat. Precisament, el fet que ERC i PSC votessin junts la mateixa proposta alimentava les tesis dels més malpensats sobre qui fa més nosa a qui.

Després de tot això, s’ha de dir que així no hi haurà manera de governar com Déu mana i el desgavell es comença a notar als àmbits sectorials. La gent ha callat moltes crítiques degut a la situació excepcional de repressió, però tot té un límit. Tantes ganes que tenen de disputar-se el favor de la gent, si continuen badant i abstrets en misèries partidistes, potser se'n quedaran sense.