Joan Carles I no va tenir mai una protesta com la de diumenge a Barcelona contra Felip VI. Al final del seu mandat van sorgir comentaris més burlescos que crítics sobre les seves amants, sobre l’afició a caçar elefants, i sobre el seu esperit comissionista de vendre grans infraestructures als seus homòlegs àrabs, però protestes al carrer proclamant el rebuig al monarca espanyol i una plantada dels representants democràtics no és un fet anecdòtic, sinó que marca una inflexió històrica.

 A diferència dels presidents de república, els monarques necessiten erigir-se en una figura de consens. Quan deixen de ser-ho, tenen els dies comptats. O els anys. Tant li fa, perquè, a partir d’aquell moment, el compte enrere esdevé omnipresent i se’ls posa cara de mal d’estómac com ho delaten les fotografies.

No és nou que els Borbons busquin empara en els sectors més reaccionaris del país i acabin marxant per cames. El 23-F va ser una excepció. Joan Carles I va tenir unes hores de dubte, segons ens va explicar després Adolfo Suárez a un grup de periodistes catalans i explica bé Pilar Urbano, però va tenir bons consells i prou nas per endevinar quina era en aquell moment l’aposta guanyadora. Per això va durar més que els seus avantpassats. De totes maneres, després del cop d’estat va reunir els partits diguem-ne dinàstics, els va llegir la cartilla i a continuació va venir la LOAPA i “lo siguiente”.

Així doncs, el que va passar diumenge és un fet insòlit que posa de manifest la crisi de règim que afecta Espanya. No només per les protestes contra el cap de l’estat. També per la irada reacció de l’establishment en defensa de Sa Majestat que evidencia temors inusitats, com quan una bèstia mal ferida que tem la seva mort lluita per la supervivència amb més ferocitat que mai.

Els episodis d’aquests dies de reverència al poder i els actes de vassallatge no són propis d’una situació política democràticament normalitzada. Comprovem-ho aprofitant els fets del cap de setmana. El govern espanyol, en un comunicat afirma: “Los desplantes anunciados por ciertos representantes institucionales, además de injustos y mezquinos, ponen en riesgo que Barcelona pueda seguir albergando en el futuro un evento global de tanta importancia”. És obvi que es tracta d’una amenaça, perquè el govern espanyol no és l’organitzador de l’esdeveniment, però tothom entén que té prou poder com per sabotejar aquesta iniciativa privada. Abans els diaris El País i El Mundo representaven més o menys aquelles “dos Españas” que deia Machado i abans cap dels dos diaris s’hauria empassat la consigna governamental de manera tan acrítica, però els temps estan canviant, i no precisament a millor. Dilluns han titulat així “El boicot al Rey amenaza el futuro del Mobile en Barcelona” i “El desplante secesionista al Rey amenaza el Mobile en Barcelona”. No hi ha diferència i, de fet, tots els diaris que es distribueixen per tota Espanya van emfatitzar la mateixa idea dictada per la Moncloa.

Ara a Espanya hi ha un Rei qüestionat; un govern corcat per la corrupció i una oposició claudicant. Els rics són més rics i els pobres, més pobres. I els mitjans principals competeixen aviam quin és més llagoter. No hi ha, doncs, els contrapoders propis de qualsevol democràcia. I per això també hi ha presos polítics i polítics exiliats, periodistes crítics perseguits, artistes i comediants represaliats, pintures censurades i jubilats al carrer enfrontant-se a la policia. Tot això inexorablement acabarà esclatant, per això el Rei, amb raó, està tan espantat.