A la Casa de la República, a Waterloo, hi ha un trànsit constant de gent que entra i surt cada matí, migdia, tarda i vespre. El president Puigdemont no para de rebre visites i de fer una reunió darrera l’altre. A Lledoners passa quelcom de semblant, dins les possibilitats del règim penitenciari. El president i els membres del Govern “legítim”, uns a l’exili i altres a la presó, han arribat a una conclusió compartida amb el president Torra de la qual se’n deriven totes les estratègies per al curs que comença: “La llibertat dels presos i el retorn dels exiliats no és l’objectiu prioritari, només és la condició prèvia i sine qua non perquè el diàleg amb l’Estat sigui útil. I aquest diàleg té com objectiu l’autodeterminació de Catalunya l’any 2019”.

L’argument que fan servir tan el president Puigdemont com bona part dels consellers del seu Govern és que “no som a l’exili o a la presó per tornar a casa com si res no hagués passat, som on som per defensar l'autodeterminació de Catalunya i aquest sacrifici no hauria tingut cap sentit si no és perquè la lluita continua i continuarà fins a aconseguir la sobirania del nostre poble”. En aquest sentit, la llibertat dels presos es contempla com “la gran oportunitat del Govern de Pedro Sánchez per reconduir la situació, seria un èxit polític del nou president espanyol”.

Presos i exiliats es reafirmen en que l’objectiu prioritari no és la seva llibertat sinó l’autodeterminació

De fet, tret de la desorientació que hi va haver immediatament després de l’1 d’Octubre quan l’Estat va desfermar la repressió contra els líders independentistes, el plantejament general del sobiranisme no ha variat gaire. Ho va anunciar fa mesos Jordi Turull des d’Estremera. “Hem de trobar nous camins per la independència, perquè no som a la presó per defensar les competències en rodalies”. El rebuig al retorn a l’autonomisme és, doncs, unànime entre els líders sobiranistes, tot i que, com sap tothom, perviuen les diferències tàctiques entre Puigdemont i el vicepresident i líder d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, sobre com “implementar la República” i com respondre en cada moment als reptes que planteja l’Estat. Aquestes diferències van fer pensar que hi hauria eleccions al Parlament per Nadal com quelcom inexorable, però aquesta idea ja no la defensa ningú.

Amb aquestes premises arrenca demà a Espanya i a Catalunya un curs polític tan o més incert que l’anterior, però que sense cap mena de dubte marcarà una inflexió definitiva en el curs del procés sobiranista català i en la crisi política de l’Estat espanyol. Com sempre, la Diada de l’Onze de Setembre marcarà el termòmetre de la mobilització del moviment sobiranista, que haurà de dosificar esforços tenint en compte que a continuació vindran els aniversaris de l’1 d’Octubre, de la declaració política d’independència del 27, i, de seguida, el més transcendent: la celebració dels judicis contra el líders independentistes empresonats.

D’acord amb l’estratègia principal, els advocats treballen set dies a la setmana preparant una defensa que es vol inequívocament política. Les actituds del Tribunal Suprem i dels fiscals han portat al convenciment general que l’Estat es planteja els judicis com “un acte de guerra” contra els sobiranistes i que la sentència està gairebé dictada. Així, l’estratègia de defensa es basarà en la denúncia d’un “judici polític sense garanties”, en la vulneració dels drets dels empresonats i del moviment que representen, i en la reivindicació de les “legítimes aspiracions del poble català”. Més que no pas al tribunal, els parlaments dels acusats aniran dirigits a la societat catalana i a la comunitat internacional. Llavors ja funcionarà a ple rendiment el Consell de la República, l’instrument liderat des de Waterloo pel president Puigdemont, que tindrà com a missió principal mantenir viva la internacionalització del conflicte català. Puigdemont vol que el Consell tingui una representació transversal, no només de partits, sinó de tots els grups, organismes i associacions compromesos amb el dret a decidir dels catalans.

Després de les sentències, el sobiranisme es plantejarà si es donen les condicions objectives per obrir nous escenaris de ruptura

El calendari dels judicis no està fixat, i encara menys el moment en què es farà pública la sentència, perquè l’Estat vol evitar que determinin la campanya de les eleccions municipals, previstes per la primavera (cosa que sembla, per altra banda, gairebé impossible). Una condemna severa resultarà un incentiu a la unitat sobiranista per presentar candidatures conjuntes arreu i guanyar les alcaldies de les principals ciutats, les quatre diputacions i hegemonitzar el poder territorial en 900 municipis. Aquest assumpte, però, és el que genera més discrepàncies entre els grups sobiranistes, especialment pel que fa a la ciutat de Barcelona.

La tesi que només una candidatura unitària del sobiranisme estaria en condicions de guanyar com a llista més votada a la capital de Catalunya no és compartida per Esquerra Republicana, que es veu capaç de guanyar tota sola. De moment, la batalla de Barcelona la protagonitzen l’actual alcaldesa, Ada Colau, i l’exprimer ministre francès, Manuel Valls, candidat de Ciutadans, que està treballant molt rigurosament recaptant suports de l’establishment barceloní. Fins i tot està disposat a incorporar el PP a la seva llista. No cal dir que una victòria de Ciutadans a Barcelona, amb un discurs agressiu contra el sobiranisme, suposaria un torpede contra el moviment independentista de conseqüències molt negatives per a la credibilitat del procés.

Els sobiranistes no es plantegen fer caure el govern de Pedro Sánchez mentre no actuï amb deslleialtat

Un cop fetes públiques les sentències, el moviment sobiranista es trobarà en la necessitat d’analitzar la situació i definir els passos següents. Serà el moment en què tothom haurà de definir-se honestament sobre si les condicions objectives i subjectives obren nous escenaris de ruptura.

En paral·lel, els contactes entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya des de la presa de posessió del nou Govern de Pedro Sànchez han estat freqüents i més cordials del que sembla, però encara sense acords transcendents. Per a Pedro Sánchez, el més important és el suport dels independentistes als pressupostos de l’Estat, perquè sense pressupostos, el clam perquè Sánchez convoqui eleccions es farà ensordidor. Avui per avui, no sembla que els grups parlamentaris d'ERC ni del PDeCat estiguin disposats a posar les coses massa difícils a l’executiu espanyol, sempre que aquest no actuï amb deslleialtat. Tot sembla complicat, però fins i tot el PSC podria intervenir per facilitar l’entesa amb actuacions paral·leles al Parlament. No és la intenció, de moment, dels sobiranistes contribuir a fer caure el govern Sánchez com pretenen PP i Ciutadans, però encara tot està per fer i tot és possible.