Tant criticar la societat patriarcal i vet aquí que Ada Colau es va presentar ahir, a l’assemblea fundacional d’Un País en Comú, amb la disfressa més patriarcal possible, la del Messies, la de Moisès, la d’Abraham, la de tots els profetes de la nostra tradició més carca i masclista. La foto del rètol convocant corregia i augmentava la famosa imatge d’Artur Mas en oferir-nos Ada Colau prenys i bíblica, de manera que superava fins i tot la posada en escena de Marine Le Pen, destruint, en definitiva, qualsevol possibilitat de prendre-se-la seriosament. I brandava un paper, que el paper tot ho aguanta. Potser algun dia arribarà la dona nova que promet el comunisme, l’ésser humà millorat que proclama el socialisme filosòfic, però en tot cas aquesta persona millor no és Ada Colau. Com tampoc no ho són algunes dones capdavanteres de Podemos. Les de la formació lila espanyola que han arribat a ocupar llocs de responsabilitat, com Irene Montero, Tania Sánchez o Rita Maestre, després d’haver tingut tractes íntims amb els grans mascles, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. En el cas d’Ada Colau perquè ha aconseguit donar continuïtat a l’esquerra que havien representat el PSUC i el PSC. Si Donald Trump ha aconseguit arribar al despatx de la Casa Blanca, no ens ha d’estranyar que una persona com Colau vulgui passar per ser l’encarnació de la república i dels seus valors amb aquesta fatxa. Vol ser capdavantera del feminisme essent més patriarcal que dona, poc representativa de les nostres Montserrats i Cármenes. Si valorem la seva imatge, els cabells curts andrògins, les seves formes rodones que amaga de manera vergonyosa, ens adonarem que és tan equívoca com Angela Merkel, tan fantàstica com el príncep de Beukelaer, el de les galetes de xocolata. Tan poc de fiar com els seus discursos de retòrica buida i inflamada, la dels antics progres que encara no han tallat el rotllo, tia.
A la Colau es veu que no li costa gaire pujar a una tribuna i proclamar discursos caducats. Que el futur serà nostre com deia el patriarcal i ambigu Josep Borell. Que amb la fraternitat amb els pobles d’Espanya Catalunya serà sobirana com deia Zapatero. Que parla com a advocadessa dels pobres com Felipe González. Que el que vol es guanyar, guanyar i guanyar com el seu amic i assessor Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Podeu intercanviar-hi els noms i res no canvia. Colau no té por de dir que la seva formació política serà capaç d’acabar amb “la violència masclista des de l’arrel del problema”. I que “no hi ha pitjor violència que la masclista i patriarcal”. Que el seu programa no és una utopia com el que volen els independentistes. No se li escapa el riure. A ella no li costa gens de dir totes aquestes frivolitats; es queda tan panxa. I a mi no em costa gens apagar el televisor. ¿És o no és violència que ens prengui per idiotes?