La presó està concebuda com un lloc misteriós i obscè, per això consisteix en una caixa cega on tot el que passa, desapercebut passa, en especial per a la societat que la finança pagant impostos. D’aquí ve que l’interiorisme de la garjola estimuli el sadisme fanàtic dels carcellers i fomenti la invalidesa permanent dels captius. Un ésser humà que ha estat segrestat, legal o il·legalment, es digui Maria Àngels Feliu o Jordi Cuixart, mai no torna a ser la mateixa persona, i mai més no es treu del damunt l’experiència incomunicable de la mort en vida, de la pròpia fragilitat de cristall davant la crueltat del vigilant que l’està torturant de manera professional. Abans de sopar i d’anar-se’n al cine. I és que la privació de llibertat és una tortura per a qualsevol ésser viu però també ho és la destrucció de la dignitat humana i, per damunt de tot, quan la presó es transforma en una formidable enclusa on es desplomen tots els malls de la inhumanitat. El presidi existeix arreu del món perquè funciona molt bé, per això s’empresona la gent. Perquè allà dins el reu es transforma per sempre més en un individu espantadís, escaldat, amputada qualsevol temptació de dissidència, de lliure albir, de discrepància o de protesta. Se’l destrueix. O, si volem, destrueixen a la majoria. Una persona que hagi passat anys en un forat, amb totes les excepcions que vostès vulguin, haurà experimentat en primera persona en què consisteix la tan vanitosa condició humana, en especial, la part fosca d’aquesta condició humana. Un segrestat aviat s’adonarà de la vigència quotidiana del sadisme camuflat dins de les personalitats que semblen més respectables i civilitzades. Un segrestat aviat identifica en el propi cos l’odi i el fanatisme que s’assembla massa a l’odi i al fanatisme antropològics que venen directament de l’antiga prehistòria, dels prehumanoides, i que cristal·litzen en feixisme. La presó és una escola d’animalitat i de feixisme que se’t tatua per dins i, de vegades, també per fora. Potser per això es veuen tants convictes decorats amb la creu gammada. I per això els democràtics soldadets americans també van cometre tortures a Iraq i i allà on els vulguin destinar, perquè la tortura ja va en l’ambient, perquè entre barrots el sadisme, la humiliació, la violència, la sang, fan joc amb l’exclusiva decoració de les cel·les. El Marquès de Sade era empresonat a la Bastilla pocs dies abans de la presa de la fortalesa, el 14 de juliol de 1789. Potser no existeix un indret millor on entendre i escriure sobre el mal gratuït i la crueltat humana, sobre la destrucció de la personalitat d’un individu com a joc de societat. Goya, Picasso i Bacon també ho corroboren, amb imatges.

Com més dies passen més manifestacions dels antics presos polítics estem sentint, més declaracions vergonyoses que irriten qualsevol independentista amb dos dits de front. És més o menys com quan sents un avi que havia estat assenyat i ara va pel món fent catúfols. És com si ens llancessin un roc. El roc de la presó, ens hi haurem d’acostumar. I no és que la capacitat de persuasió del Gran Inquisidor Marchena hagi augmentat des d’aquell llastimós judici suprem. El que ha passat és que el xarop de bastó ⸺ metafòric, oi? ⸺ administrat dins les masmorres ja està fent l’efecte previst. Ara ja no treballen ni treballaran per la independència perquè tots els presos polítics venen a dir el mateix, que es desdiuen, que deixem estar el projecte d’independència. No en falla ni un. Cap no ha sortit més independentista del que va entrar. Tots proclamen, amb matisos diversos la mateixa nova veritat, redemptora. Tots segueixen el patró, el clixé descrit per aquell prodigiós savi anomenat Michel Foucault al seu llibre Vigilar i castigar. També al seu seminari La societat punitiva. Els nostres presos ja no són presos polítics, ara només són un clixé. Gràcies al mecanisme del panòptic, els presos han estat transformats profundament. Constantment observats pels guàrdies dins de la presó, al final, el càstig de privació de llibertat ha acabat provocant el sotmetiment de l’esperit, l’estrip en l’ànima dels emmanillats. “Se os va a acabar el cuento” es veu que els van assegurar en arribar a presidi i sembla que van encertar. El presoner, capficat perquè sempre el vigilen, acaba interioritzant la mirada del vigilant. Al final el funcionari de presons acaba esdevenint el protagonista de la consciència del pres. De manera que, sense voler-ho, al final, sense adonar-se, el presoner acaba vigilant-se a ell mateix. Examinant la pròpia conducta. De tant controlar-te al final tu ja et controles sol. “Estem disposats a assumir que els nostres fills vagin a la presó?”. “Perquè qui pateix més la presó són els pares”, diu ara Cuixart. I ara Carme Forcadell afirma que la via unilateral creà “dolor i frustració”. Dolors Bassa afegeix que “amb la informació que tinc ara, no tornaria a repetir el referèndum.” Jordi Sànchez, per la seva banda, reconeix que no tornaria a pujar sobre un cotxe de la Guàrdia Civil. Un gest, recordem-ho, que no pretenia enardir les masses, sinó enviar tothom cap a casa. (Continuarà)