Per l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, la muntanya del Tagamanent és una metàfora de la necessitat de reconstruir Catalunya i pujar-hi és refermar aquest compromís que l’ha caracteritzat al llarg de la seva vida. En les actuals circumstàncies, amb un Pujol mirant de refer el seu crèdit humà tot i l’assumpció de la culpabilitat en l’afer de la deixa dipositada a l’estranger, l’expresident empra un cop més aquesta metàfora de la seva tasca política en la reconstrucció de Catalunya.

Ho fa en un nou article publicat aquest dijous al blog de l’Associació Serviol, que serveix d’aparador dels seus escrits més recents, recordant que el passat 20 d’agost va tornar a fer el cim d’aquest pic de la falda del Montseny, Ahir vaig pujar al Tagamanent. “La meva relació amb la muntanya de Tagamanent és coneguda”, comença l’escrit, revivint uns passatges del seu llibre Construir Catalunya en què recorda com en la seva infantesa va tenir una visió de l’anorreament del país en la seva primera ascensió al pic, amb les poques construccions que hi havia destruïdes i abandonades.

De fet, Pujol hi va pujar a principis dels anys quaranta, just acabada la guerra, i d’aleshores ençà va considerar la necessitat de reconstruir Catalunya com “el meu compromís polític i vital”. Ara, tants anys després, la seva última ascensió li va produir “un doble sentiment, positiu i negatiu”, de “joia per la feina feta i de tristesa”.

“Goig personal perquè hi vaig contribuir”

Pujol mostra al seu escrit l’alegria que li suposa tornar a fer el Tagamanent, tant per “l’agraïment al conjunt del nostre poble que ha refet el país” com també pel “goig personal perquè a això hi vaig contribuir”. “Crec poder dir que he fet tot el que he pogut i sabut per fer realitat aquest projecte”, continua Pujol, per insistir: “Ha estat el meu projecte, la meva il·lusió, la meva raó de ser".

Alhora, però, Pujol també reflecteix el seu sentiment de tristor, “perquè trist és el meu estat d’ànim actual”, en especial pel “mal que puc haver fet al meu país”, a més del que hagi pogut fer al seu propi “projecte personal”.

És en aquest punt del seu text que Pujol busca la redempció personal, tot recordant que “per més que diguin i per més que jo mateix em flagel·li, té aspectes importants positius”, malgrat que això “no treu el llast que ara puc representar, i que jo mateix he mirat de contrarestar sol·licitant el meu ostracisme”.

Així mateix, l’expresident insisteix en el seu coneixement del país, vist des del cim del Tagamanent, per insistir que tot plegat “permet creure en el nostre futur com a poble”, en especial en un moment que hi ha “molta hostilitat desfermada contra el nostre país”, una situació a què hi contraposa “la història de recuperació ara ja de moltes dècades”, de la qual se’n considera protagonista.

Tant és així que conclou: “En el meu ordre personal també em puc beneficiar d’aquesta autoestima a la qual col·lectivament tenim dret”, “perquè en aquesta història positiva hi he participat, i no poc”. Per això demana que més enllà de no defugir “un sentiment personal de culpa”, l’expresident demana que “el que hi hagi de mal en tot això recaigui en mi i no en el país”.