“Cal fer un reconeixement del president Puigdemont, però convé no allargar la transició. Sí, Alemanya ha estat cinc mesos sense Govern, però Catalunya no és Alemanya. El més urgent és tenir Govern i que funcioni”. Ja fa temps que Jordi Pujol i Soley, el 126 president de la Generalitat, insisteix que està absolutament fora de la política, però si alguna actitud és incompatible amb el seu tarannà és la indiferència amb el que passa al seu voltant. I als seus 87 anys segueix interessat pels esdeveniments polítics d’Europa i del món i continua escrivint les seves reflexions sobre aquells assumptes que més l’importen. Hi ha algú que li penja els escrits en forma de blog a https://associacioserviol.cat. El darrer es titula “Nostàlgia” i malgrat l’escassíssim suport que ha trobat el procés sobiranista al Vell Continent, Pujol, en tant que nacionalista català, continua confiant en Europa. A parer seu els valors europeus “formen part del nostre codi genètic, som fills d’Europa i no podem renegar”.
Pujol manté el contacte amb els amics dels vells temps i de tant en tant dinen plegats i comenten les jugades.
Un dimarts d’aquests, un dels reservats de Ca l’Isidre semblava el túnel del temps
Un dimarts d’aquests, un dels reservats de Ca l’Isidre semblava el túnel del temps. Com qualsevol dimarts de fa 30 anys –dia de reunió de Consell Executiu- menjaven carxofes, favetes, suquet de rap i bacallà tres jubilats en altres temps poderosos: Jordi Pujol, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Parlaven de tot una mica, sobretot de política, absolutament aliens als avatars judicials que han malmès la seva biografia, i puix que parlaven català, no és segur que Déu els doni glòria, però vam escoltar el que deien.
“Un cop reconegut en Puigdemont, cal escollir com és aviat millor un president que pugui exercir amb tots els ets i uts i ha de nomenar un govern molt potent, ha de ser un equip ben cohesionat, perquè hi ha molta feina a fer i els temps seran difícils”, afegeix l’expresident.
Pujol s’ha llegit l’article de José Luis Álvarez, aquell que el presenta com “el polític ibèric més brillant del segle XX”, però no el commou el presumpte elogi, li preocupa molt i molt la conclusió de l’acadèmic, que esperona el constitucionalisme a dur a terme “la confrontació màxima, concentrada, final” contra el catalanisme. Pujol creu que com en altres moments de la història “haurem de resistir” i admet que caldran mobilitzacions, però alerta: “El carrer, el suport de la gent, és molt important, però només amb manifestacions no ens en sortirem, hem de treballar i fer funcionar amb intel.ligència i audàcia les institucions”.
Jo crec que no hauríem d’haver anat a una ruptura tan evident”
Jordi Pujol mai va ser partidari de la reforma de l’Estatut, que és quan va començar tot. Diverses vegades va dir que Catalunya corria el risc de marcar-se un “autogol”. Ara no ho vol dir, però en el substrat del seu pensament es percep un lament per haver perdut algunes conquestes guanyades durant el seu mandat. En tot cas, ell mai no hauria agafat el camí del trencament. “Quan en un concurs hípic el cavall arriba amb massa velocitat a saltar l’obstacle, si frena queda eliminat i si salta s’entrebanca...jo crec que no hauríem d’haver anat a una ruptura tan evident”.
Alavedra i Prenafeta escolten el president amb tant o més respecte que en els vells temps i, per descomptat, li donen la raó en gairebé tot, però amb aportacions personals.
Alavedra creu que el pitjor que es pot fer ara és intentar treure profit de la derrota. Recorda el seu temps a l’exili prop de il·lustres patriotes com Pau Casals i altres prohoms catalanistes, intel·lectuals de prestigi. “Tenien raó, però havien estat derrotats...quan vaig tornar, vaig fer costat primer a Trias Fargas i després a Jordi Pujol perquè el seu era un discurs constructiu, optimista i guanyador...res de llepar-se les ferides, el catalanisme ha de recuperar el discurs i la proposta guanyadora”.
Prenafeta, sempre més escèptic, però igualment pragmàtic, creu que de l’adversari no s’ha de descartar mai cap ferocitat imaginable i recorda algunes “notes disperses” de Josep Pla recollides al llibre Fer-se totes les il·lusions possibles, especialment quan diu que el català “té por d’ésser ell mateix i al mateix temps no pot deixar de ser-ho”.