El congrés de Junts per Catalunya (JxCat), acaba d'escollir Jordi Sànchez i Picanyol (Barcelona, 1964) secretari general del nou partit, amb Carles Puigdemont a la presidència. Politòleg, Sànchez té una llarga trajectòria forjada en l'activisme independentista, pacifista i d'esquerres. La tardor del 2017, quan presidia l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) es va convertir, juntament amb Jordi Cuixart, president d'Òmnium, en la meitat dels Jordis. Condemnat a 9 anys de presó pel Tribunal Suprem en el judici del procés, i superats ja els 1.000 dies de reclusió, Sànchez té ara el repte d'articular JxCat com "el carril central de l'independentisme". Sànchez n'ha parlat en una llarga entrevista concedida a ElNacional.cat, la primera com a secretari general de JxCat, a cavall de les últimes hores del seu darrer permís penitenciari i la presó de Lledoners, on ha rebut la notícia de la seva elecció.
Quina sensació es té quan s’ha de tornar a la presó després de quinze dies de semillibertat amb un tercer grau que ha quedat suspès?
Rara, molt. Ets conscient que se’t torna a engabiar. Ets un ocell a qui s’ha deixat en semillibertat unes hores que està obligat a tornar. Hi ha una certa impotència però també el convenciment que la fortalesa de tots els presos polítics pel que fa al compromís amb el treball polític i la defensa de l’autodeterminació és molt més forta que una porta que es tanca i ens limita els moviments. Una sensació estranya, d’una certa d’impotència. Però també de fortalesa, perquè la intencionalitat de la presó no ha fet l’efecte que buscaven: ni m'han doblegat ni ens han doblegat.
En aquestes condicions, vostè ha estat escollit secretari general de Junts per Catalunya i Carles Puigdemont president del partit. Fins a quin punt es pot governar una organització com aquesta des de la presó i l’exili?
Hi ha un lideratge polític que representa el president Puigdemont i altra gent, jo entre ells, i que la presó o l’exili no només no impossibiliten sinó que l’han consolidat. El lideratge s’exerceix també des de la presó i des de l’exili. El govern d’un projecte com el de Junts per Catalunya és una realitat més complexa. Tot i el fortíssim lideratge del president Puigdemont, no és un projecte unipersonal, hi ha un equip de persones i és un govern plural. En la dimensió més executiva, que és la que pertoca a una secretari general, proposaré un seguit de mesures perquè, malgrat que jo estigui a la presó, això no comporti una pèrdua d’eficàcia i de resolutivitat de la direcció de Junts per Catalunya.
La nova formulació de Junts per Catalunya com a partit és l’enèsima refundació de l’espai dit postconvergent o això ara va de debò? És l’eina definitiva?
Junts no és la refundació de res. És la consolidació d’un espai que va néixer el desembre del 2017 sota una repressió desfermada per les institucions de l’Estat, enmig d'una situació nova per a tothom i que ens va agafar desprevinguts. La presó i l’exili ens van obligar a prendre decisions i formulacions que intuíem que podien tenir una certa perdurabilitat. Però no imaginàvem el que vam haver de viure a partir del gener del 2018. En aquest escenari, Junts per Catalunya va néixer amb un segell de transversalitat, el que més s’assemblava al que va ser Junts pel Sí. Ara, el juliol del 2020, aquest espai polític finalment ha decidit organitzar-se amb la voluntat d’esdevenir un partit que ocupi la centralitat. I hi podem trobar totes les sensibilitats del sobiranisme.
I com és que no s’ha arribat a un acord per integrar el PDeCat després de mesos de negociacions?
Hi havia gent del PDeCat i altres formacions polítiques que volien fórmules més tradicionals, de l’estil coalicions o federacions...
... no la seva formació fins ara, la Crida, que ha entrat en un procés de dissolució dins de JxCat...
... per coherència. La Crida no era un partit, era una associació. L’aposta no era fer una suma de sigles. Les coalicions, les federacions... formen part del passat. I serveix per a la Crida, per al PDeCat, per al Reagrupament... Hem de ser capaços, com es va fer al final del franquisme i als inicis de la transició, de fer un nou espai que guanyi la confiança de molta gent, per guanyar la centralitat, i fem-ho a partir de les persones, que són els autèntics actors polítics. N’estic convençut que malgrat no som ni la refundació de l’antic espai convergent ni una suma d’organitzacions ni serem una coalició, moltíssima gent del món provinent d’aquest espai que durant tants anys va ser majoritari a Catalunya, serà a JxCat i, sobretot, al seu electorat.
Jo espero, i el president Puigdemont també ho va dir en l’acte inaugural del congrés de Junts, que ocupem la centralitat d’aquest país
Creu que al final el gruix de la militància i la direcció del PDeCat s’acabaran integrant a nivell personal al nou partit, a Junts?
No voldria entrar en qüestions que podrien doldre o ofendre altres organitzacions. El meu compromís com a secretari general és treballar amb totes les organitzacions polítiques i socials oferint un espai per sumar i per créixer, Junts per Catalunya, però sent profundament respectuós amb la resta d’organitzacions. Jo espero, i el president Puigdemont també ho va dir en l’acte inaugural del congrés, que nosaltres ocupem la centralitat d’aquest país. Naixem amb voluntat majoritària, de govern, d’aglutinar el màxim de vots. I, lògicament, tot el coneixement i l’experiència política de tota aquella gent que està treballant a les institucions, als ajuntaments, als consells comarcals, que va creure en l’1 d’Octubre, que l’autodeterminació i la independència és possible, que s’hi va comprometre fins al final i continua convençuda que aquest país ha de saber combinar dues coses per sortir-ne guanyador...
Quines?
La primera és mantenir un combat democràtic, una confrontació democràtica amb l’Estat per guanyar l’exercici efectiu de l’autodeterminació. L’Estat no ens regalarà res, ni tan sols el diàleg; l’haurem de conquerir i el volem per concretar l’autodeterminació. I segon objectiu, que la situació econòmica i social que vivim requereix posar-hi tots els esforços amb el millor dels governs possibles per generar confiança en els sectors socials i econòmics.
El secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, durant la conversa telemàtica amb ElNacional.cat / EN
El president Puigdemont tornarà a ser el candidat de Junts?
Aquesta decisió depèn de dues coses. La primera: dependrà d’ell, si vol ser-ho o no. I la segona, més important encara, o tant com l'altra: que els militants l’acceptin en un procés de primàries. Farem d’aquest partit un exemple de participació democràtica. No serà un partit assamblearista però sí d’una profunda radicalitat democràtica. Les principals decisions, i per descomptat la de qui ha d’encapçalar una llista electoral, seran de la militància. Puigdemont serà candidat si ell ho creu oportú, es presenta a les primàries i la militància li fa confiança. Jo, ho espero, i n’estic convençut de les dues coses, però això és una decisió que prendrà el president i la militància en el moment que pertoqui.
Puigdemont serà candidat si ell ho creu oportú, es presenta a les primàries i la militància li fa confiança. Jo, ho espero, i n’estic convençut
Es podria repetir la situació del 30 de gener del 2018, quan Puigdemont no va poder ser investit telemàticament perquè la presidència del Parlament va acatar els tribunals espanyols?
Bé. Aquesta pregunta pertocaria respondre-la al president Torrent i als òrgans de govern del partit del senyor Torrent...
La trencadissa entre vostès i Esquerra Republicana, que fins i tot s’ha manifestat en el funcionament del Govern, com va reconèixer fa uns mesos el president Torra en donar per acabada la legislatura, es pot reconduir d’alguna manera?
Jo no parlaria de trencadissa. Hi ha hagut mesures concretes davant situacions polítiques extremes, com aquesta que comentàvem, que no hem compartit. Amb partits que són diferents pot passar i ha passat. Estic convençut que no només amb Esquerra Republicana sinó amb altres forces de l’independentisme tindrem tots plegats la capacitat de resituar-nos en un escenari que ens permeti continuar avançant.
Creu que es pot refer una certa unitat estratègica de l’independentisme?
Per Junts no quedarà. Evidentment, sota una premissa: que és seguir treballant i impulsant el procés per la independència. Si aquest compromís hi és, estem convençuts que arribarem a aquest nou escenari. En aquests moments hi ha vies de comunicació, de diàleg, que ens permeten, de mica en mica, anar recuperant confiança. També és veritat que això s’haurà de veure un cop hagi passat la cita electoral. Ara no tenim ni tan sols una convocatòria feta, per tant és prematur parlar-ne.
Vostè que, per la desgràcia de la circumstància en què es troben, l’empresonament, està molt a prop d’Oriol Junqueras, quina relació hi té?
Bé, és una relació personal molt bona, com amb la resta d’interns. La presó genera vincles personals i emocionals sòlids i és indubtable que en el cas de l’Oriol no és una excepció. I políticament, hem tingut o tenim mirades no coincidents, i és normal. Dit això, el diàleg existeix i ara amb una opció sensiblement diferent a la que teníem. Com a secretari general de Junts, el meu compromís és que aquest diàleg, aquesta comunicació política, insisteixo, perquè la personal ja la teníem resolta, es faci i d’una manera més intensa. Sabent que Junqueras és el president del partit (ERC) i que el president del partit (Junts) és el president Puigdemont. La paradoxa és que la llibertat de comunicació la tenim creuada. El president de Junts la té amb la secretària general d’Esquerra Republicana [Marta Rovira], que també està a l’exili, i el president d’Esquerra Republicana la tindrà amb el secretari general de Junts: som a la presó compartint mòdul. Són les paradoxes de la repressió. Construirem tots els ponts. Junts s’hi deixarà la pell per esdevenir la força majoritària per impulsar la culminació del procés inacabat fins ara d’independència; i, dos, essent conscients de la pluralitat dels actors, volem treballar per construir una unitat estratègica que ens permeti recuperar iniciatives. I aquestes són les regles de joc amb les quals jo entomo les properes setmanes.
El meu compromís com a secretari general de Junts és que la comunicació política amb Junqueras sigui més intensa
De tota manera, les properes eleccions es plantegen o tenen l’aroma de batalla final, definitiva, entre vostès i Esquerra...
Totes les eleccions tenen un punt de lectura de batalla final i cap elecció és una batalla final. Tots som prou conscients que, passi el que passi a la propera cita a les urnes, Junts continuarà amb molta força ocupant la centralitat i, probablement, la primera de les places polítiques a les urnes, i Esquerra també continuarà... i també continuarà la CUP. L’independentisme, lamentablement, tornarà a anar fragmentat a unes eleccions. Tant el president Puigdemont com jo havíem treballat molt intensament per aconseguir una unitat electoral, però això ja no forma part del present, lamentablement. Hem constatat que aquesta unitat que era desitjable no es produirà. Hem acceptat la negativa d’Esquerra Republicana de fer un front electoral, per tant no hi cap més solució que anar a competir democràticament per obtenir el millor dels resultats.
I el dia després de les eleccions?
El dia després de les eleccions hi serem tots. No estem en una batalla definitiva, final, en què anem a exterminar-nos. Anem a presentar credencials davant la ciutadania. Junts, per primera vegada, amb un projecte organitzat, solvent, molt més sòlid del que va ser la primera posta en escena, el desembre del 17, de manera improvitzada i amb la frustració de no haver aconseguit la repetició de Junts pel Sí quan més sentit tenia haver-ho fet. Tot això ja forma part de la història, per tant, deixem-ho, sense cap retret, simplement és anàlisi. Ara ens presentarem amb credencials noves. Jo estic convençut que nosaltres traurem uns grans resultats i Esquerra Republicana continuarà sent una força important. Res de batalla definitiva. A partir de les 8 del vespre del dia de les eleccions, l’obligació de Junts per Catalunya serà treballar intensament perquè la majoria absoluta que haurà sortit de les urnes, que estem convençuts que serà independentista, tornem a posar fil a l’agulla per garantir el millor dels governs possibles. I, sobretot, la continuïtat del combat democràtic a favor de la independència. En aquest escenari, Junts per Catalunya compta amb Esquerra Republicana, indubtablement.
Junts per Catalunya compta amb ERC per continuar el combat democràtic per la independència, indubtablement
Quan han de ser les properes eleccions al Parlament?
Bé, aquesta és una potestat del president Torra. I crec que el president Torra, amb el president Puigdemont, parlaran, han parlat i decidiran. Jo no vull entrar en aquesta dialèctica de quan han de ser. El president Torra va fixar uns criteris molt supeditats a la superació d’una crisi de salut pública tan important com la que tenim. Té tota la confiança i prendrà la millor de les decisions i quan pertoqui ja ho comunicarà.
Es pot donar el cas que, finalment, sigui el Tribunal Suprem qui convoqui aquestes eleccions si inhabilita Torra definitivament, com es preveu...
Sí, però el president Torra també prendrà la decisió oportuna...
... perquè això no passi?
Sí, però és un debat al qual no li hem de donar més transcendència. Quan el president Torra és processat i condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Tribunal Suprem i la justícia espanyola, ja han pres la decisió de condicionar l’activitat del Parlament de Catalunya. Ja han agafat les regnes. Ara falta materialitzar un calendari electoral. Però la interferència de la justícia espanyola en la legislatura catalana ja està feta.
El president Torra, amb el president Puigdemont, parlaran, han parlat i decidiran [sobre les eleccions]
Vostè i Jordi Cuixart van estar gairebé dos anys en presó provisional per “risc de fuga”. Què li sembla ara la fugida d’Espanya del rei emèrit Joan Carles I?
La decrepitud anunciada d’un règim. Veure un ex cap de l’Estat investigat per delictes equivalents a la corrupció de centenars de milions d’euros i que sobtadament, aquest individus anunciï que marxa del seu país, i que després ens n’assabentem que ho fa amb la connivència de la vicepresidència del govern espanyol, amb la col·laboració Moncloa-Zarzuela, evidencia el que molts durant molts anys hem repetit: que aquest règim, aquest sistema, no té possibilitat de regeneració, no té solució possible.
En quina mesura afecta o pot afectar a Felip VI?
La fugida de Juan Carlos I és una presa de pèl a l’estat de Dret i la prova més evident que Felip VI està directament involucrat en tots els afers del seu pare. L´única porta que han sabut trobar és la que ja els Borbons havien trobat en altres moments de la seva història. L’avi de Juan Carlos, Alfons XIII, és un exemple, però no és l’únic de sortir corrents amb unes maletes plenes de diners. Però, sobretot, com és possible que la justícia espanyola hagi oblidat tan ràpidament les responsabilitats de Felip VI, quan Felip VI renuncia o denuncia el llegat del seu pare només quan es coneix públicament que existeix aquesta herència? Si la premsa lliure i professional que ha fet una investigació fora d’Espanya no hagués denunciat l’existència d’aquests fons fruit de la corrupció, avui Felip VI en continuaria sent l’hereu.
Felip VI està directament involucrat en tots els afers del seu pare. Si la premsa lliure i professional de fora d'Espanya no hagués denunciat l'existència dels fons corruptes, continuaria sent-ne hereu
Però hi ha renunciat als diners, almenys formalment...
Quan una persona renuncia a uns beneficis fruit d’una activitat fraudulenta, quan aquesta activitat és coneguda públicament, no hauria de ser eximida de responsabilitat, com sembla que ho serà Felip VI. El règim i les institucions espanyoles del 78 estan en un procés de degeneració absoluta. El republicanisme espanyol brilla per la seva absència liderant una alternativa. I nosaltres no hem vingut aquí a salvar un republicanisme espanyol, hem vingut a fer república catalana. La nostra denúncia de la fugida de l’Estat espanyol de Juan Carlos I la farem contraposant un model clar, que és la República catalana, no la república espanyola. Quan Joan Carles I anuncia que se’n va no marxa d’Espanya, marxa de la fiscalia suïssa, que és qui realment l’ha posat davant del mirall. Entre altres coses perquè a la fiscalia espanyola si que es condolen. No li fa por la justícia espanyola perquè forma part del pacte del 78.
A la fugida de Joan Carles I nosaltres contraposem un model clar que és la República catalana, no la república espanyola
Tot plegat no dibuixa una tempesta perfecta que pot beneficiar el projecte independentista? Pot portar a un nou ‘momentum’, tota aquesta crisi d'Estat?
L’Estat espanyol té avui tres o quatre problemes indiscutits. Per un costat, una crisi econòmica i social mai vista en els últims 70 o 80 anys que li genera una enorme desconfiança a Europa. Segon, una gravíssima decadència de les seves institucions simbòliques-representatives, la Corona és un claríssim exemple. Però també una incapacitat de les dues principals formacions polítiques, Partit Popular i Partit Socialista, de renovar els seus propis acords del 78. El bloqueig dels organismes judicials que han vingut fent simultàniament PSOE i PP han posat en la picota l’estat de Dret. I això lliga amb la tercera gran crisi que té Espanya i que té a veure amb la meva presó i la dels meus companys: el desprestigi enorme en organismes de dret internacional com Nacions Unides o representatius com el Consell d’Europa, o tribunals com l’Europeu de Drets Humans... però també en organismes privats o ciutadans com Amnistia Internacional que han constatat la decadència i l'enorme retrocés d'Espanya en el respecte als drets humans i polítics. El desprestigi a Europa és absolut. I el quart gran problema, indiscutible, és la incapacitat després de 40 anys de transició política i de democràcia funcional d’haver resolt un tema central, que arrossega des de fa molts anys: la seva plurinacionalitat, el reconeixement de la seva diversitat nacional. I no només no hi ha hagut capacitat de fer-ho sinó que s’ha ensorrat qualsevol marge perquè la fórmula que va néixer el 78 pugui tenir recorregut en el futur. Amb aquestes quatre crisis, Espanya segur que generarà oportunitats favorables a l’aplicació del dret d’autodeterminació de forma efectiva.
Veu possible, doncs, un canvi de règim polític a Espanya?
No sé veure ara un col·lapse imminent de les institucions polítiques a Espanya, sé veure una crisi sostinguda en el temps en els quatre vectors que hem comentat: l’econòmic, la monarquia, la falta de respecte a l’estat de Dret i la incapacitat de resoldre la plurinacionalitat. I això ens pot donar oportunitats. Ara, Junts no confiarem les nostres cartes al col·lapse que pugui tenir en aquests moments el règim. Perquè seria regalar-los la nostra sort. La nostra obligació és avançar per crear les condicions per a l’autodeterminació però no ens ho regalaran, res no vindrà per generació espontània.
Vostè sempre ha estat partidari del diàleg per resoldre els conflictes. Després de la decisió del Suprem de suspendre’ls el tercer grau penitenciari creu que s’ha de continuar intentant negociar amb l’actual govern espanyol?
Indubtablement. La negociació, com a concepte, forma part de l’ADN de qualsevol demòcrata. El diàleg forma part de l’ADN de qualsevol demòcrata. El problema no és, en absolut, que hi hagi diàleg, o negociació, el problema és que es negui el diàleg o que s’utilitzi de manera fraudulenta com s’ha utilitzat en la investidura de Pedro Sánchez. I això és moralment denunciable, que s’hagi utilitzat la bandera del diàleg i la negociació per justificar una presidència, una sessió d’investidura. I segon, és claríssim que la predisposició al diàleg i la negociació no ens pot aturar en el disseny de la confrontació democràtica amb l’Estat. Que ningú es pensi que per ser partidaris el diàleg, per exigir una negociació, per estar asseguts a la taula, deixarem d’actuar políticament per guanyar l’autodeterminació. Si ho féssim seria regalar tots els nostres instruments d’acció política a l’adversari. Diàleg, absolutament, predisposats a la negociació, absolutament, però mentre no arribi, tenim l’obligació d’utilitzar tota la nostra capacitat d’influència política, de mobilització social i d’acció institucional per exercir l’autodeterminació. El diàleg ningú no ens el regalarà. L’estat espanyol no és que ens negui el dret a l’autodeterminació, és que ens nega el dret al diàleg. Perquè ens neguen el dret a reconèixer-nos com a subjecte polític. I aquest és el tema de fons. Hem de ser conscients que l’autèntic diàleg només l’aconseguirem a partir d’una confrontació i una posició ferma de l’independentisme.
El diàleg s'ha utilitzat de forma fraudulenta a la investidura de Pedro Sánchez
Creu que té sentit ara la represa de la taula de diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya que s’havia de reunir aquest juliol?
El que necessita aquest espai [de diàleg] és redefinir el seu sentit. Tothom que cregui en el diàleg i la negociació sap que, almenys, hi ha d’haver una agenda prèvia, un mètode i una voluntat de tirar endavant, també amb discreció, per garantir-ne l’èxit. Si aquestes tres coses no s’han donat és probablement perquè algú, no nosaltres, no creia de debò en el diàleg. Ara, si tenim capacitat de fer tot això, amb un treball discret, previ, que no vagi només a buscar la foto d’un moment en una taula, nosaltres hi serem. Quan Junts va acceptar formar part d’una resposta pactada per la investidura entre Esquerra Republicana, en Gabriel Rufián concretament, i el Partit Socialista, vàrem dir que en aquell espai hi hauria, per exemple, la meva figura, que estava a la presó. I que per raons òbvies jo no podia jugar-hi, perquè estava tancat a la presó, sense possibilitats d’anar-hi. En aquells moments, la decisió que havíem pres, a proposta del president Torra, és que jo m’incorporava a la mesa de diàleg. Per tant hi creiem, esclar. Però el que hi ha hagut fins ara ha estat una presa de pèl, una posta en escena buida de contingut.
Diàleg sí, doncs?
Diàleg sí. Anirà per llarg. I diàleg no per resoldre les situacions penitenciàries o penals de les nou persones que estem tancades a la presó o de la gent que tenim a l’exili. No, el diàleg per encarar una resolució del conflicte polític, que és l’origen de la resta. Si no plantegem el conflicte de fons i només posem solucions a les derivades o algunes d’elles, la repressió, farem un flac favor a la causa política de la independència i la democràcia. Arreglarem un cop, un dany col·lateral, però continuarem patint els efectes d’una manca de solució al problema que si continua probablement generarà nous cops, nous danys col·laterals. Per tant, siguem responsables i anem al fons de la qüestió, que és el que dona sentit primer a un espai de diàleg i, si això madura, derivarà posteriorment en un espai de negociació.
Torra va proposar que jo m'incorporés a la taula de diàleg amb l'Estat. Però el que hi ha hagut és una presa de pèl
Els comuns han proposat una reforma del delicte de sedició que a vostès els pot beneficiar penitenciàriament...
La nostra solució no és només la dels presos, és la de tota la gent que ha estat represaliada, la que està a l’exili, al [jutjat] 13, al Tribunal de Cuentas... i això té una paraula: amnistia. I això és una llei que si volgués el Partit Socialista i Pedro Sánchez, tenen una majoria per fer-la. L’única cosa que suposa reconèixer l’amnistia és que tots plegats en alguna cosa no la vam encertar en la tardor del 2017. I sobretot que les derivades posteriors han generat més problemes que solucions. L’amnistia també hauria de permetre que els agents policials que en aquests moments estan sent investigats deixin d’estar-ho. D’acord? Per tant, l’amnistia no és renunciar a res, és donar-nos una nova oportunitat de canalitzar políticament una situació que a partir de l’octubre del 2017 es va canalitzar als tribunals. I això és propi de situacions prodemocràtiques. Sobre la reforma del Codi Penal agraeixo l’esforç a Jaume Asens i els comuns, perquè sé que ho fan honestament, però el PSOE i el ministre de Justícia no estan per la labor. Tot i que hi ha una qüestió més de fons...
L'amnistia només suposa reconèixer que tots plegats en alguna cosa no la vam encertar la tardor del 2017
Digui...
El problema no és rebaixar la pena de sedició en el Codi Penal. Un país que es vol democràtic i que vol preservar el dret a la protesta i la manifestació, el que ha de fer és eliminar del Codi Penal aquest delicte. I això, fins on sé, no és el que planteja la proposta [dels comuns]. Per tant, ja veurem si té recorregut parlamentari i, si el té, Junts plantejarà les seves observacions. Però el que hem de tenir molt clar és que seria d’una enorme gravetat que en la primera meitat del segle XXI Espanya continués reconeixent el delicte de sedició encara que amb una tipologia de pena diferent, alleugerida, encara que això servís perquè els que estem a la presó poguéssim sortir, cosa que evident m’agradaria, com a tots. No es pot acceptar que el 2020 o el 2021 un Congrés de Diputats a Europa aprovi l’existència d’un delicte de sedició que, no ho oblidem, és un delicte contra l’ordre públic. I l’ordre públic és, conceptualment, el qui regula poc o molt el dret a la manifestació. La temptació d’alguns per utilitzar la sedició per limitar la llibertat d’expressió i de manifestació és molt gran. I amb el retrocés que hi ha a Espanya els tribunals ho continuarien utilitzant de la mateixa manera que ho han fet en el nostre cas.
Hi ha un 'deep state' de no més de quinze noms que controla, determina i condiciona tota la vida política a Espanya
La justícia belga ha rebutjat l'entrega a Espanya del conseller Lluís Puig perquè no considera competent el Tribunal Suprem. Com ho valora? Creu que això pot canviar la situació dels presos o exiliats?
La meva expectativa no rau en què el Tribunal Suprem rectifiqui els seus errors. El que afiança la decisió de Brussel·les és que trobarem justícia a Europa, no a Espanya. I de nou es posa de manifest que l'esperit de venjança del Suprem contra tots nosaltres és inversament propocional a les victòries de la justícia espanyola a Europa.
Senyor Sànchez: a Espanya qui governa, el president Pedro Sánchez o el deep state? Vostè que és politòleg segur que pot definir bé aquest concepte...
Deep state vol dir el poder judicial més la fiscalia, el Consejo General del Poder Judicial i el Suprem més la fiscalia. I això vol dir que quinze noms condicionen fins on volen la vida política i democràtica a Espanya. Actuen per sobre de la voluntat del legislador, interpreten la norma a la seva conveniència. Estem parlant d’una nomenklatura que existeix, que és real, al marge d’una elecció democràtica, que fa el que vol per una incapacitat del PSOE i del PP d’articular un acord i de reformar els mecanismes d’accés als òrgans de govern del poder judicial. La fiscalia és un clar exemple. Hi ha un deep state que controla, que determina, que condiciona tota la vida política a Espanya. I si algun en dubtava, des del 2017 no hauria de tenir cap dubte. Aquí hi ha un triangle que el 2017 va actuar que és Casa Reial, fiscalia general de l’estat -en aquell moment, la fiscalia- i Consejo General del Poder Judicial/Tribunal Suprem. Aquest és el nucli que va decidir, amb molt pocs noms, menys de quinze, prendre la iniciativa i utilitzar les funcions que els hi pertoquen com a poder judicial per intervenir políticament i alterar el curs de la vida política i democràtica. I no és una opinió meva. Convido a qualsevol lector d’El Nacional i qualsevol persona que es pugui sentir ofesa pel que acabo de dir que consulti els informes Greco [Grup d'Estats contra la Corrupció] del Consell d’Europa que, any rere any adverteixen Espanya del problema de transparència i legitimitat democràtica dels organismes del poder judicial.
El senyor Pedro Sánchez va dir que la fiscalia depenia d’ell...
Això va ser un de tants excessos verbals de Pedro Sánchez. El problema de Pedro Sánchez és que ni tan sols té capacitat real de controlar la fiscalia. Dit això, si la controlés no sé si faria alguna cosa diferent a la que fa ara, però aquest és un altre tema. Aquest excés verbal, aquesta supèrbia d’un candidat que la va dir de l’alçada d’un campanar i d’un líder polític que ha demostrat que no té la valentia ni l’atreviment per aspirar a ser estadista sinó simplement un primer ministre, un president de govern en el cas espanyol que passarà a la història sense pena ni glòria, sense abordat la solució al conflicte, no mereix gaire més confiança.
El problema de Pedro Sánchez és que ni tan sols té capacitat real de controlar la fiscalia
Al final, doncs, l’independentisme català haurà de negociar amb el deep state, amb els que manen de veritat?
No, amb el deep state el que cal fer és que qui pot, que és el Congrés de Diputats, per tant, els partits, el PSOE i el PP, pactin una renovació perquè d’una vegada i per totes, els personatges que ocupen aquests llocs clau... tots aquests que determinen la vida política i democràtica, deixin de fer-ho. El legislador i els partits polítics tenen capacitat de resoldre-ho. Per què no ho han fet? Perquè és un escenari que els ha anat bé. Tots aquests personatges tenen el carnet caducat, ja haurien d’haver estat renovats, però no ho estan per la hipocresia dels partits polítics majoritaris. Aquest és un dels problemes endèmics de la democràcia a Espanya, que no hi ha hagut una autèntica separació de poders. El Tribunal Constitucional, que hauria de tenir una independència i un blindatge dels partits, hem vist que ha estat presidit per un militant de partit polític...
(Francisco) Pérez de los Cobos...
Efectivament, el germà del nostre coronel (Diego) Pérez de los Cobos. A partir d’aquí, el que ha de fer Pedro Sánchez és posar-se a treballar amb el PP per a renovar tots aquests noms. Qualsevol ciutadà d’una província espanyola, ja no dic catalana, es mereix tenir uns òrgans judicials del segle XXI, no del segle XIX.
Tornaria vostè a pujar a aquell cotxe de la Guàrdia Civil davant la conselleria d’Economia amb Jordi Cuixart?
És una imatge icònica, però no és de la que estic més content. Vaig pujar a aquell vehicle per fer la feina i la responsabilitat que vaig assumir perquè aquella concentració no derivés en un escenari de conflicte, d’aldarulls. I la gent es va comportar d’una manera absolutament responsable, cívica. He rebut algunes cartes de gent que estava davant de la conselleria d’Economia que se sentien responsables de la meva presó. Ningú dels que es va manifestar aquell 20 de setembre s’ha de sent culpable de la meva presó. Jo estic a la presó per haver estat president d’una entitat que va mobilitzar la gent i per un escarment del deep state a l’independentisme. Van manipular unes imatges perquè creien que podien doblegar una dinàmica de la societat catalana que era imparable. Sabia que ens havien parat una trampa. Però vaig actuar per responsabilitat com a president de l’ANC i ara no la defugiré com a secretari general de Junts per Catalunya.