L'expresident de la Generalitat José Montilla (Iznájar, Córdova, 1955) avala sense embuts l'estratègia política del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per impulsar l'amnistia. Considera que és una estratègia valenta i la que correspon tirar endavant en aquest moment, encara que pugui comportar un desgast electoral al PSOE. No obstant això, en una entrevista amb ElNacional.cat adverteix contra els intents que hi ha i que hi haurà de dinamitar aquest procés, que provenen del que descriu com "actors molt actius i amb poder", que situa a l'entorn polític i social de PP i Vox. L'expresident no amaga la sorpresa davant la reacció d'una part del poder judicial, però ironitza que entre els jutges "hi ha de tot, com a totes les famílies". Per Montilla, el procés va ser un gran error, i adverteix que, abans de voler parlar d'un referèndum amb l'Estat, l'independentisme hauria de buscar un consens al respecte a Catalunya.
Vostè forma part d'un grup de risc que són els presidents de la Generalitat. Els darrers 100 anys, persones que han ostentat aquest càrrec han patit tota mena de situacions, des d'un president afusellat -l'únic president escollit democràticament a Europa que ha mort afusellat-, presidents a l'exili, a la presó, persecució judicial... Què passa?
No sé si això té relació amb el càrrec de president de la Generalitat. Segurament és que la professió, entre cometes, és una mica de risc. Això el que indica també és que la nostra història no ha estat fàcil. La història, em refereixo del nostre país, de Catalunya, i d'Espanya també, i d'Europa. Cal recordar-ho. Afortunadament estem ara en un període en què, malgrat que tenim una guerra a Ucraïna i una altra a Gaza i pràcticament a Cisjordània no les tenim tan a prop com les van patir en el passat els nostres pares i els nostres avis.
La judicialització va ser un error. Les responsabilitats estan compartides
Però, a la mateixa sala del Suprem on es va jutjar Lluís Companys i el seu govern hem vist jutjar de nou un govern de la Generalitat. Va ser un error la judicialització del procés?
La judicialització va ser un error. Les responsabilitats estan compartides. Els problemes polítics s'han de resoldre políticament i aquí no va haver-hi diàleg. No va haver-hi propostes per encarrilar una situació per part del govern de l'Estat i va haver-hi una actitud de prescindir de l'ordenament jurídic per part del govern de Catalunya. Això, entre altres coses, va comportar que al final un problema polític va acabar en mans dels jutges. I això no és bo.
Uns anys abans que es produís tota aquesta situació, vostè va alertar de la desafecció de Catalunya cap a l’Estat. De fet, la paraula desafecció apareix a la llei d'amnistia que s'està tramitant al Congrés. Ja aleshores vostè parlava de cabreig, de recel,...
Va ser l'any 2007, en una conferència a Madrid. Tot just començàvem la negociació del sistema de finançament, l'Estatut s'havia aprovat el 2006 i s'iniciava un procés de desplegament de lleis. Era un avís, un avís que desgraciadament en aquell moment no va tenir massa ressò. El finançament sí que es va acabar tancant, l'any 2009, afortunadament. Per cert, encara és vigent. Però certament no... No hi havia consciència que això podia evolucionar de la manera que va evolucionar. Jo tampoc pensava que les coses anirien tan lluny, francament, i que, a més a més, tindrien les conseqüències que han tingut, que evidentment no han estat positives per ningú.
En aquell discurs del 2007 va dir que calia que es reconegués i respectés la singularitat de Catalunya, que es deixés d'agitar la singularitat com a diferències separadores o injustos privilegis. Però sembla no el van escoltar prou...
No. Està clar que no. Agitar les diferències és una temptació sempre. Dels separatistes i dels separadors. Jo no he jugat mai a això. Crec que el que cal és la cooperació, el treball en comú, en un món com el que ens toca viure, on cada vegada hi ha més interdependències.
També va parlar de despolititzar la llengua i la cultura catalana. Han passat 16 anys i estem amb la immersió als tribunals, amb una comissió d’eurodiputats de dreta i ultradreta denunciant la immersió... Hi ha coses que sembla que no canvien, president.
La temptació d'alguns d'utilitzar la llengua com a instrument polític és massa fàcil, segurament, per exacerbar sentiments i emocions de la gent. Malgrat que siguin posicions minoritàries fins i tot aquí, a casa nostra, hi ha gent que no assumeix que el sistema d'immersió ha donat bons resultats i que cal mantenir-lo. El problema de l'educació, ara que està tan d'actualitat el tema de PISA, no és la llengua. Tant de bo no es polititzés, per tractar d'obtenir vots. La llengua és de tots i el que cal és utilitzar-la.
El PSOE va entendre el seu discurs sobre la desafecció?
El PSOE és un col·lectiu que és molt ampli. Em consta que hi va haver-hi gent que ho va entendre i altres que no. Clar, d'això fa 16 anys...
No està en mans de González dinamitar-ho. Em preocupen actors de la política i la societat, molt actius i amb poder
I van passar els anys i va arribar el procés. Ara vostè em deia que tampoc no va preveure que evolucionaria d'aquesta manera.
No. El procés va ser un gran error. Què n'hem tret? Catalunya està millor situada? Hem aconseguit més autogovern, més transferències, millorar el paper a Europa, la projecció al món...? Jo diria que al contrari, hem retrocedit. I, a més, n'hem tret una cosa que afortunadament es va superant, que és una divisió social, una certa fractura a l'entorn d'aquest tema a la societat catalana. I desgraciadament, també vam veure gent que va acabar a la presó. La pèrdua de llibertat, i el que significa per a les famílies, els fills i els amics d'aquestes persones. Tractar de superar això és en el que estan en aquest moment les persones que tenen responsabilitats polítiques. I em sembla que és el camí correcte, rebaixar la tensió, tornar a la política el que no hauria d'haver sortit de la política i tractar d'aïllar els intents que hi ha i que hi haurà de dinamitar aquest procés de retrobada, de reconciliació. Ho estem veient. Tant de bo aquesta vegada no funcionin aquests intents i aconseguim avançar per enfortir la convivència.
Una de les veus que ha cridat més l'atenció entre els intents de dinamitar-ho és la de l'expresident del govern i exsecretari general del PSOE, Felipe González. I no només González, també altres dirigents del PSOE. Per què?
En les seves mans no està dinamitar-ho. Són altres. Felipe González va ser president del govern fa molts anys. La seva veu encara hi ha gent que l'escolta; hi ha altres que no, no és una persona coneguda per les noves generacions. Per tant, cal relativitzar també el seu paper. És el que passa normalment a tot els ex. Em preocupen els actors que hi ha avui a la política i a la societat, que són elements, diguem, molt actius i amb poder per tractar de fer descarrilar això. I això té relació amb les dues formacions polítiques que estan combatent tots els intents, el PP i Vox. Això és el que em preocupa.
Entre els jutges hi ha de tot. Hi ha bons professionals i altres que segurament, no tant. Com a totes les famílies
El Poder Judicial també està responent amb molta contundència...
Per això dic els poders polítics i altres. El poder judicial no és el Consell General del Poder Judicial, el poder judicial són tots els jutges. Poder judicial ho és cada jutge, i entre els jutges hi ha de tot. Hi ha bons professionals, em consta, al marge de la seva ideologia, i després hi ha altres que segurament no ho són tant. Com a totes les famílies.
Que es posicionin políticament jutges sobre lleis que encara no estan aprovades, ni presentades, és una mica esotèric
I com valora el fet que hagi sortit el Consell General del Poder Judicial amb tanta contundència o que s'hagin pronunciat associacions de jutges i magistrats oposant-se a l'amnistia?
Els jutges han de parlar amb les seves sentències, amb els procediments que en un determinat moment s'obren, sobre la base de denúncies o de querelles. Posicionar-se políticament sobre lleis que encara no estan aprovades, que ni s'havien presentat, és una mica esotèric. Francament, sorprenent. Hi ha altres països en què això no ho veuríem. Es pot discrepar d'una llei. Però ells, que han d'aplicar-les, és una mica sorprenent que prenguessin aquesta decisió. Ho dic amb tot el respecte, sobre la base que jo crec en la separació de poders, en la independència judicial, i em consta que a la justícia hi ha també grans professionals.
L'amnistia tindrà un cost per al PSOE. Però de que no es parla és de quin seria el cost de la no amnistia
L'amnistia li passarà factura a Pedro Sánchez? O entendrà el votant del PSOE aquesta decisió?
Un polític que lidera té l'obligació de prendre decisions, fins i tot quan sap que poden tenir un cost electoral. Governar vol dir decidir allò que és necessari per al país i per a la gent tot i que pugui no ser massa favorable per als interessos conjunturals del teu partit i, en aquest sentit, jo crec que segurament això té un cost. Però cal pensar en una cosa de la qual segurament no se'n parla tant que és el cost de la no amnistia. L'amnistia és coherent amb el camí que es va començar a transitar la legislatura passada amb la creació de la taula del diàleg, amb els indults... Si no, què volem? Que d'aquí un, dos, tres anys de manera escalonada vagin entrant una altra vegada a la presó quatre, cinc, dotze, vint persones, trenta, no sé quantes? Amb els sumaris que hi ha en marxa, sense amnistia això pot acabar perfectament així. Això seria bo per superar la divisió entre catalans, per facilitar la convivència, per millorar les relacions amb Espanya? Jo crec que no. Per tant, aquest és l'interès de l'amnistia.
Tot plegat, però, s’ha fet precisament ara, quan Sánchez ha necessitat els vots per a la investidura...
Evidentment que hi ha també la necessitat de comptar amb una majoria parlamentària per a una investidura i per desplegar una agenda de govern. Però hi ha això que per mi és bàsic, que té relació amb la convivència i que té un interès que va més enllà de la legislatura i de l'estrictament conjuntural, si volem abordar els problemes de fons de la relació entre els governs d'Espanya i de Catalunya.
Quin paper ha tingut Zapatero en tota aquesta negociació?
Ha tingut el paper que ell ha volgut jugar i que, de manera concertada amb els responsables en aquest moment del PSOE, han cregut convenient. Suposo que com es fan aquestes coses, discretes.
El PSC d'ara no és menys catalanista que fa deu o quinze anys. És socialista, catalanista i federalista
Sembla que el procés ha afeblit, per no dir que l’ha matat, l'ànima que representava el sector més catalanista del PSC. Fins i tot hi ha algunes cares conegudes d'aquesta ànima catalanista que ara estan al govern d'Aragonès...
Jo no crec que l’hagi matat en absolut. Si de cas hi ha algunes persones que en un determinat moment de crisi, de profunda crisi, van optar per emprendre decisions de caràcter personal, que jo no puc menys que respectar. Però el PSC d'ara no és menys catalanista que ho era fa deu anys o quinze anys. El PSC és un partit socialista, catalanista i federalista.
De fet, el PSC, amb Salvador Illa, sembla intentar un gir per recuperar aquest discurs, rellevant de la primera línia del partit noms que van ser claus durant el procés i que es van alinear sense embuts amb l'aposta més espanyolista, com Miquel Iceta.
La sensibilitat existia i existeix. En els temes essencials que tenen a veure amb els valors i els objectius fundacionals del PSC continuen plenament vigents i estan plenament assumits pel PSC d'avui com ho estàvem amb el PSC d'abans. Si de cas, són noves generacions. A la política, com en tots els mons, convé que hi hagi renovació de lideratges, que vagin apareixent noves generacions. I això és positiu. Han de quedar referents, en plural, però també és necessari que hi hagi gent nova.
Un Dragón Khan és el que va venir després. El meu govern mai va perdre una votació al Parlament. L'actual a cada ple en perd unes quantes
Veu un tripartit després de les properes eleccions catalanes? Tenint en compte que quan va arribar al Palau de la Generalitat s'hi va trobar un Dragón Khan campant, què li aconsellaria a Salvador Illa?
Un Dragón Khan és el que va venir després. Sempre explico que durant quatre anys el meu govern mai no va perdre una votació al Parlament. El govern actual a cada ple perd unes quantes votacions. I no és notícia per a ningú. Segur que si s'hagués perdut una votació en aquell moment hagués estat un bon titular. Jo crec que hi ha coses que no es repeteixen.
Reeditar el tripartit és impossible, ni que es volgués. Estem en un altre moment. Els partits han canviat, Catalunya ha canviat
No?
El mapa de partits de Catalunya ha canviat respecte al 2003. Hi ha partits que han desaparegut. Unió Democràtica no existeix; Convergència Democràtica-PDeCAT no existeix; hi ha els seus hereus, però no són ben bé el mateix. ERC té unes generacions també noves. El PSC té nous lideratges. I Iniciativa ha desaparegut, perquè els comuns tampoc són ben bé el mateix. Per això dic que reeditar coses és impossible, ni que es volgués. Estem en un altre moment. Els partits han canviat, Catalunya ha canviat, la societat ha canviat, i preveure el que pot passar després de les eleccions és difícil en aquest moment. Ara bé, promoure polítiques catalanistes d'esquerres i de progrés sempre ha estat un objectiu del PSC. Si això pot convergir amb altres formacions polítiques, no sé en quines, per fer-ho possible, és una cosa que no cal descartar. Especialment perquè el PSC sempre ha tractat -i ho fa ara a l'oposició havent guanyat les eleccions- la política de col·laboració i d'entesa amb qui governi. Pensant en l'interès general.
Governar és prendre decisions, malgrat algunes comportin desgast per al govern i el president
Ara s'ha referit al Govern d’ERC que està perdent votacions. Què li recomanaria a Pere Aragonès, que vol esgotar la legislatura amb 33 diputats?
Jo per esgotar la legislatura no criticaré ningú. Les legislatures estan fetes per esgotar-les, i per tant és legítim. Qualsevol governant normalment esgota la legislatura, excepte si no té més remei que convocar perquè no pot governar, o perquè té unes expectatives electorals que són magnífiques i pensa que és un bon avantatge a aprofitar. El que és important és que s’ha de governar i prendre decisions, tot i que algunes comportin desgast per al govern i el president.
Vostè ha participat els darrers mesos en diferents actes amb els presidents de la Generalitat, també amb Carles Puigdemont, entre els quals un acte a la Catalunya Nord d’homenatge a Pau Casals. També va visitar els presos a Lledoners. Amb Carles Puigdemont ha mantingut contacte?
No hem tingut contacte. Més que res, per un problema podríem dir de relació generacional. La mantinc amb altres presidents. Alguns d'ells perquè ens coneixem des de fa molts anys. Jo ja no hi era quan Puigdemont va arribar a ser president. És veritat que ell havia estat diputat i alcalde de Girona, però no hi havia aquesta relació tan sovintejada com amb els altres presidents. I a més a més, està a Brussel·les. Fa molt que no vaig a Brussel·les.
I amb Jordi Pujol han mantingut relació?
He mantingut una relació amb ell des de fa molts anys, que no és tampoc molt freqüent, però que no s'ha interromput per cap dels esdeveniments que hem viscut els darrers anys. I amb els altres també, amb el president Mas amb el president Maragall, fins que es va poder fer; el president Torra és una altra persona amb la qual no havia tingut relació, això no vol dir que no coincidim en determinats actes, especialment institucionals. Una relació correcta amb tothom.
Amb el procés sí que es va produir una divisió, que no va arribar a les mans perquè som gent civilitzada
A l'Estat s'ha explicat sovint que el procés es va viure com un enfrontament entre catalans. Com ha viscut vostè el procés?
Fins al 2019, era senador, i per tant, entre Catalunya i Madrid, veient una mica les dues realitats i compartint les dues visions. Preocupat, perquè sí que es va produir una divisió, que no va arribar a les mans perquè som gent civilitzada, però tots coneixem persones que es van distanciar per aquest tema, la relació familiar o les relacions d'amistat o les relacions a la feina. Aquesta és una realitat. Això es va superant, que és l'important. Evidentment ho vaig viure amb molta preocupació perquè sabia com acabaria. Era tan de calaix que no acabaria bé. Això és el que em sorprèn, la ingenuïtat d'alguns de pensar que el camí escollit portaria a la independència, que la UE ens reconeixeria. I que això seria possible sense... en fi, d'una manera tan fàcil, que això estava fet. Jo que respecto molt l'independentisme i penso que és legítim ser-ho i poder defensar aquesta opció, francament, quan veus que això anirà pel pedregar i que acabarà com va acabar amb les institucions intervingudes, la societat dividida, ressentida, l'economia debilitada, la pèrdua d'oportunitats que nosaltres hem deixat passar... Mentre estàvem aquí, entretinguts, en un camí que no portava enlloc, altres se n'han aprofitat. Això és el que hem d'entendre, per centrar-nos en les coses que necessita el país i tractar de no persistir en els errors.
Vostè assegura que no és cert que l’independentisme ho tornaran a fer...
Jo crec que no ho tornaran a fer, malgrat ho diguin. Puc fins i tot entendre que hi ha gent que ho digui, perquè si no haurien d'explicar als seus algunes coses més, no? Tot es va fer tan bé? Som persones i a vegades ens equivoquem i no passa res per reconèixer una equivocació. Tant de bo siguem capaços de posar l'accent no en les coses que ens divideixen, sinó en les que ens han d'unir.
Per tant, un referèndum acordat no és la via per superar aquest conflicte?
Un referèndum acordat amb qui?
Amb l'Estat...
Primer l'hauríem d'acordar aquí, no? Els partits independentistes són molt importants, però són una part de Catalunya. I a vegades ho obvien, pensen que representen tothom. No representen tothom. Representen una part, com els altres representen a una part també.
Hi va haver un temps en què el PSC també va defensar una votació...
El PSC, com tothom, també s'equivoca, i defensava un referèndum, si no recordo malament, que va ser el programa del 2012, acordat i legal. No deia un referèndum d'autodeterminació, no era votar la independència. Era no renunciar a votar si hi ha un acord per establir un nou marc de relació, un nou estatut...
La nova immigració és més complexa, hem de gestionar més coses, religió, llengua, cultura, tradicions,... però és el futur i segur que se sabrà integrar de manera adequada
Vostè va ser el primer president de la Generalitat moderna no nascut a Catalunya i va fer evident la capacitat d’acollida que històricament ha tingut Catalunya. Creu que aquest consens ara amb la nova immigració s'ha trencat?
No crec que es trenqui. L'arribada de persones d'altres terres ha tingut diferents etapes. Des de l’Exposició Universal, que van arribar fonamentalment murcians; la gran onada dels anys 60 fins principis dels 70, procedent d'Andalusia, Extremadura, Galícia...; i després, a partir dels 90, procedent del nord d'Àfrica, especialment Marroc, i també, de Sud-amèrica, Pakistan, Xina... Hi ha gent que no li agrada massa aquestes coses, però això és el futur. I ho hem de saber gestionar. És més complex, hem de gestionar més coses, religió, llengua, cultura, tradicions,... però això és la Catalunya del futur i estic segur que se sabrà integrar de manera adequada. Els problemes de convivència que podem tenir a casa nostra no venen derivats del fet migratori, com sí que hi obeeixen en altres llocs d'Europa que tampoc tenim tan lluny. Per tant, segurament no tot ho fem malament. El conjunt de la societat ho ha possibilitat.