El juny passat em van convidar al programa FAQS de TV3. Abans que m'entrevistessin hi va intervenir la consellera de Justícia, Esther Capella. En les seves primeres paraules va recordar tots els exiliats i presos polítics de Catalunya i els va anomenar un a un. Em va impressionar. Quantes persones perseguides per les seves idees. Quantes persones empresonades per ser conseqüents amb el mandat del seu poble, reflectit a les urnes. Quanta injustícia acumulada. Quant dolor infligit. Quanta injustícia aplicada per una justícia clarament prevaricadora.
Tres mesos més tard, el 27 de setembre passat, vaig tenir l'oportunitat de visitar a la presó de Lledoners tots els patriotes independentistes catalans. Quanta dignitat, coherència i honestedat envers el seu poble, retinguda entre les tres parets i una reixa de les seves cel·les. Quanta fermesa en les seves conviccions em van transmetre els qui, des del lideratge d'Òmnium i l'ANC –Jordi Cuixart i Jordi Sànchez– de manera pacífica i democràtica, van cercar una via perquè els homes i dones de Catalunya, nascuts onsevulla que sigui, però com a subjectes amb drets, puguin expressar en llibertat quin futur volen per a ells i per als seus fills.
Cuixart em va traslladar: "Sé què em perdo fora, a nivell familiar i personal, però estic feliç perquè m'han privat de llibertat per defensar els drets del meu poble"
Em va impressionar la fortalesa de tots dos. Jordi Cuixart em va dir: "Soc feliç. Sé el que em perdo fora, a nivell familiar i personal, però estic feliç perquè m'han privat de llibertat per defensar els drets del meu poble". Quanta dignitat demostren aquestes paraules.
Dignitat també de tots i cadascun dels presos polítics quan, d'una manera o d'una altra, mantenen les seves conviccions per assolir pacíficament i democràtica la República catalana.
Vull recalcar les paraules "pacíficament i democràtica", perquè són la clau d'un moviment imparable en la consecució d'objectius de llibertat.
L'única violència que s'ha exercit al vostre país és la d'un govern que, en lloc de buscar solucions polítiques per la via del diàleg, ha optat per reprimir violentament a través de la seva policia i la seva Guàrdia Civil homes i dones, joves i grans, que només desitjaven exercir un dret tan democràtic com votar i decidir el seu futur en llibertat.
Es pot seguir defensant que som davant d'un estat de dret? O som davant de les despulles i tics d'una dictadura?
Si hi unim l'actuació d'un Rei a qui cap de nosaltres no ha triat, la legitimitat del qual surt de la bragueta del seu pare, tenim tots els components per a dir, alt i clar, que a Catalunya no estem només davant del debat república i independència sí o no, sinó també davant d'un debat més profund: democràcia sí o no.
Aquest és el quid de la qüestió. Es pot seguir defensant que som davant d'un estat de dret? O som davant de les despulles i tics d'una dictadura?
No m'oblido d'un altre poder fàctic protagonista a Catalunya i a Espanya: una justícia que no s'avergonyeix davant la resposta que rep de països de llarga tradició democràtica com Suïssa, Bèlgica i Alemanya, entre d'altres.
Els és igual. Van a la seva. De prevaricació en prevaricació. Perquè ells mateixos s'han col·locat com a substituts del poder polític. Decideixen qui pot ser president de la Generalitat, decideixen empresonar el discrepant. Fins i tot s'inclouen en la interlocutòria de conclusions com a part afectada pel procés seguit a Catalunya.
De veritat, des de posicions democràtiques, algú pot defensar aquestes despulles de justícia?
És fals que no pot fer-se res per reconduir la situació de les persones exiliades i empresonades. La Fiscalia General pot començar a posar ordre davant de tanta arbitrarietat
Són tres poders de l'Estat que no han estat triats pels ciutadans –el Rei, la Guàrdia Civil i el Tribunal Suprem– que han protagonitzat un veritable cop d'estat. Han substituït de fet les facultats de parlaments i governs. Encara més greu, davant l'aquiescència d'un govern, al seu moment del PP, que els va delegar la solució d'un problema, que només té una via: la POLÍTICA i les URNES, en majúscules.
El PSOE i el seu govern tenen avui a les seves mans reconduir aquesta situació. No serveix excusar-se en la independència entre els poders de l'Estat, perquè va saltar pels aires fa molt temps. No existeix.
Tampoc no és cert que no pugui fer-se res per reconduir l'actual situació judicial de les persones exiliades i empresonades. La Fiscalia General de l'Estat pot començar a posar ordre davant de tanta arbitrarietat. Si no ho fa és perquè el govern espanyol no vol o no té prou coratge.
Deixin de llançar pilotes fora i demostrin que tenen voluntat d'ubicar al camp de la política el que d'altres han posat al d'una justícia injusta.
Acabo fent referència a una pregunta que em van formular el 28 de setembre passat, quan vaig moderar una taula rodona a Vitòria-Gasteiz amb les mares dels joves d'Altsasu, Txell Bonet i Laura Masvidal –quines grans dones. Algú del públic em va preguntar: "Acceptaria nacionalitzar-se català?". La meva resposta va ser clara: "Per descomptat, sempre que això no m'impedeixi de tenir la nacionalitat basca. Per tant, doble nacionalitat".
La vostra lluita, el vostre treball a favor de la llibertat, és també la meva lluita i la meva feina. La causa de la llibertat. Gràcies per ser com sou.
Joseba Azkarraga és exconseller de Justícia del Govern Basc