Josep Piqué Camps, polític, economista, empresari i ministre del govern de José María Aznar ha mort aquest dijous als 68 anys. Doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials i llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, Piqué va fer les seves primeres passes a l'àmbit polític en la seva joventut quan va començar a militar en organitzacions polítiques d'esquerres, com el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), d'ideologia comunista, i d'extrema esquerra, com Bandera Roja.
Entre 1986 i 1988 va ser director general d'Indústria de la Generalitat catalana, i posteriorment es va incorporar a Ercros, controlat pel grup KIO, de la qual va arribar a ser conseller delegat i president. L'any 1992 va assumir la vicepresidència del Cercle d'Economia de Barcelona i tres anys després la presidència, fins que el 5 de maig de 1996 va ser nomenat ministre d'Indústria i Energia en el primer govern del PP liderat per José María Aznar.
Paper important al govern d'Aznar
José María Aznar el va nomenar ministre sense ser militant del PP. Durant la seva gestió es van privatitzar nombroses empreses de participació estatal com Repsol, Aceralia, Telefónica i Endesa, i també es va liquidar l'Agència Industrial de l'Estat i es van establir les bases de la liberalització del sector elèctric. Dos anys més tard, el 1998, va compaginar la cartera d'indústria amb la de portaveu del govern espanyol. Piqué va decidir ingressar al PP el gener de 1999 i es va incorporar al Comitè Executiu Nacional. Va ser elegit diputat per Barcelona el març de 2000 i al mes següent va ser nomenat ministre d'Afers exteriors.
Durant una mica més d'un any, de juliol de 2002 a setembre de 2003 va ser ministre de Ciència i Tecnologia, fins que des d'octubre de 2002 va passar a ser president del PP de Catalunya i candidat a la Generalitat en les eleccions de novembre. Poc després de prendre possessió de l'escó va ser designat senador per Catalunya i va ser reelegit president del PP català el novembre de 2004.
Un dels moments claus del paper de Piqué com a ministre d'Afers exteriors va ser la guerra d'Iraq. El polític es va alinear incondicionalment amb les posicions del govern estatunidenc de George W. Bush, a diferència d'altres països europeus, i va fer costat públicament al president de facto de Veneçuela, Pedro Carmona Estanga, que va ocupar el càrrec durant dos dies en intentar derrocar Hugo Chávez mitjançant un cop d'estat l'11 d'abril de 2002.
El símbol del gir catalanista del PP
El 19 d'octubre de 2002 va ser designat com a president del PP a Catalunya i candidat a la Generalitat en les eleccions de novembre. Josep Piqué es va presentar com a candidat del Partit Popular de Catalunya a les eleccions de 2003 a la presidència de la Generalitat de Catalunya, encara que només va poder aconseguir un quart lloc en nombre de diputats, després d'altres partits com CiU, PSC i ERC. Poc després de prendre possessió de l'escó va ser designat senador per Catalunya i va ser reelegit president del PP català el novembre de 2004.
Josep Piqué es va convertir en el símbol del "gir catalanista" del PPC a l’època de l’entesa Aznar-Pujol, que va començar amb el pacte del Majestic (1996). El polític català pretenia posar el PPC a competir amb la llavors CiU (Convergència i Unió), de Jordi Pujol i Duran Lleida, tot i que CiU en aquell moment pactava amb Aznar. Un paper que li va costar més d'una topada amb la directiva nacional del seu partit. Al final de la seva etapa, un dels principals motius de discrepància va ser la reforma de l'Estatut català, però en el rerefons del progressiu distanciament de Piqué amb Gènova existia un debat molt més important, i era la definició del PP com a força dretana o centrista. Piqué clarament s'inclinava per la segona alternativa i així ho va expressar públicament en més d'una ocasió posteriorment a la inesperada derrota del seu partit en les eleccions generals de 2004. Un dels moments més tensos de Piqué amb la cúpula del PP va ser amb l'expresident Mariano Rajoy, aleshores president del partit, l'any 2006. Un dels moments més tensos es va produir arran d'unes declaracions de Piqué en les quals vinculava el que era número 2 del PP, Ángel Acebes, i el portaveu al Congrés, Eduardo Zaplana, amb el passat, i instava el partit a apostar "per cares noves". Malgrat que la crisi es va frenar amb unes disculpes de Piqué, el polític català va insistir llavors que calia "obrir una nova fase en la nostra manera de fer oposició".
Piqué tira la tovallola amb el PP a Catalunya
Un cop calmades les aigües, la ferida es va tornar a obrir quan el Parlament va aprovar per una aclaparadora majoria, només amb l'oposició del PP, la proposta d'un nou Estatut d'Autonomia. El vot en contra dels populars va suposar un fracàs personal per a Piqué, que durant els 19 mesos que es va allargar el procés de tramitació del projecte, va intentar sense èxit que es redactés en termes que li permetessin abstenir-se i que els seus caps a Madrid no ho interpretessin com una deslleialtat.
Malgrat que la seva estratègia havia fallat, Piqué va intentar aixecar ponts amb la resta de partits catalans durant la tramitació del projecte. Una actitud molt contrària a l'assolida per alguns membres del PP, com la del llavors secretari general del PP, Ángel Acebes, qui assegurava que ETA "tutelava" l'Estatut. Piqué, en una mostra més de contrarietat amb Gènova, va sortir al pas contradient aquestes afirmacions, assegurant que "estic convençut que el procés estatutari a Catalunya, que nosaltres critiquem, té una dinàmica pròpia completament independent i separada del procés basc, afortunadament".
El novembre de 2006, de nou es va presentar a les eleccions catalanes com a candidat del PP, però la seva falta de sintonia amb els líders del PP a Madrid van acabar amb la seva dimissió irrevocable el 19 juliol de 2007, tant de president del partit com de diputat del Parlament de Catalunya després que es fes pública la decisió del secretari general nacional del partit, Ángel Acebes, de no comptar amb els homes de confiança de Piqué com a responsables del comitè de campanya del PP català per a les eleccions generals.
La vinculació de Josep Piqué amb el PP s'ha mantingut al llarg dels anys, ja que segons ha explicat el líder del PPC, Alejandro Fernández, va continuar sent afiliat a la formació. I fins i tot, fa només unes setmanes l'actual líder del PP, Alberto Núñez Feijóo va anunciar que incorporava en el seu equip econòmic Josep Piqué juntament amb els exministres Fátima Báñez i Ramón Escolá.
Retorn al món empresarial
El mateix any que va renunciar a ser president del PPC va ser vocal del Cercle d'Economia i col·laborador acadèmic a l'Escola de Negocis d'Esade, i també es va incorporar a l'empresa privada. Va ser president de Vueling de 2007 a 2013, any en què el Grup IAG prengué el control de l'aerolínia. Durant la seva gestió la companyia es va fusionar amb Clickair. Posteriorment, va ser conseller delegat i vicepresident segon d'OHL, des d'octubre de 2013 a juny de 2016.
El desembre de 2017 va ser nomenat president d'ITP Aero, filial de Rolls-Royce dedicada a la producció de components de motors aeronàutics, i el 2022, president de la Comissió d'Auditoria de la companyia especialitzada en telediagnòstic i radioteràpia Atrys Health. A més, també era conseller de Seat (2017), de la proveïdora de solucions tecnològiques per al sector turístic Amadeus (2019) i de l'asseguradora Mapfre Internacional, i al seu torn va ser conseller de l'energètica Abengoa i de l'aeroportuària Aena.
Va ser reconegut el 2003 amb la Gran Cruz de la Real i Distingit Orde Espanyol de Carles III. Piqué és autor de nombroses publicacions de política econòmica i anàlisi geopolítica. El setembre de 2013 va patir una hemorràgia interna lleu per la qual va haver de ser ingressat a l'hospital madrileny Ramón y Cajal. Divorciat de la ginecòloga Margarita Montaner, amb la qual tenia tres fills, estava casat en segones núpcies amb la periodista Gloria Lomana des de 2009.