Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero reapareixien fa una setmana a la capitania de Podemos per llançar dards molt enverinats contra Yolanda Díaz. Hi ha mala maror a la formació morada per la creació de Sumar i la universitat de tardor del partit va servir perquè els antics dirigents li demanessin “respecte”. ElNacional.cat entrevista uns dies més tard Juan Carlos Monedero en un cafè del barri madrileny de Malasaña. Insta la vicepresidenta a “unificar” les esquerres espanyoles, matisa les declaracions que ha fet sobre el 155 i parla sobre Carles Puigdemont, Artur Mas, el 15-M i el Procés.
Què feia vostè la setmana passada a la universitat de tardor de Podemos?
Exercir el paper adequat d’un intel·lectual que no ha tingut mai càrrecs de representació popular, cosa que li ha donat independència, però que està molt preocupat per la deriva d’un espai molt gran a Espanya que està fragmentat.
A què es refereix concretament quan parla d’espai?
A l’esquerra. L’espai que Podemos va unificar l’any 2014 i que va arribar a sumar 5 milions de vots; una unificació que va servir per aconseguir ajuntaments de canvi i per trencar el bipartidisme. Però el principal objectiu del bipartidisme és fragmentar, i en el meu discurs de diumenge passat mirava d’animar les persones que tenen més responsabilitat a assumir la tasca per la qual se’ls ha assenyalat i tornin a unificar l’espai.
Està parlant de Yolanda Díaz. Què passa amb ella?
Podemos va fer que Yolanda Díaz fos vicepresidenta del govern després d’haver-la fet ministra, i tot en contra del criteri del seu propi partit, el Partit Comunista. Podemos va sacrificar un lloc per entregar-lo al PCE, i a més li va encarregar representar l’espai, cosa que no ha fet.
Per què?
Perquè el procés de transmissió d’aquella responsabilitat es va fer malament. S’hauria d’haver celebrat un congrés per escollir candidata, i la urgència de la sortida de Pablo Iglesias es va fer malament. Yolanda Díaz no es va veure obligada a fer res que li digués Podemos. Allà ella comença a marcar les formes, cosa que la porta a celebrar el novembre del 2021 un acte a València amb Ada Colau, Mònica Oltra i Mónica García; ningú de Podemos. Els seus assessors l’han convençut que Podemos està acabat. Ella vol que Sumar sigui la força central de les esquerres.
I això no és legítim?
Sí, sí que ho és. Però ho ha de sincerar.
Podemos té la marca, i Yolanda Díaz té el lideratge. No és possible una coalició amb Sumar per tal de fer les paus i que ella sigui la candidata morada a les pròximes eleccions?
Li falta claredat ideològica. Hi ha hagut topades sobre la guerra d’Ucraïna, sobre el veto a Victoria Rosell pel CGPJ, la gestió de la reforma laboral… La solució passa perquè Yolanda Díaz i Ione Belarra seguin i ella admeti que no ha estat respectant Podemos, i que sigui honesta amb quins són els seus objectius. El seu risc és convertir-se en la nova Izquierda Unida; i no hi ha error més gran que agradar al bipartidisme.
I què ha de proposar Ione Belarra?
Si van separats, serà un fracàs. Si Yolanda Díaz no és capaç d’unificar l’espai, la decisió d’haver-la designat com a successora de Pablo Iglesias va ser un error. Sobretot per les maneres, perquè com a candidata és molt bona: és dialogant i desperta molt caliu entre la gent. Els seus grans errors han estat escoltar aquells que li demanaven prescindir de Podemos i les cessions.
Com ha passat Podemos de tenir 71 diputats a estar tan encongit i fragmentat?
Hi ha dues coses. En primer lloc, ha estat víctima d’un atac coordinat del bipartidisme amb les clavegueres i els mitjans de comunicació. Quan et disparen per tot arreu al final et fan mal i t'acaben demonitzant, i els atacs que hem patit nosaltres no es patien des de la Segona República.
I l’autocrítica?
L’altra cosa és que Podemos ha estat una màquina electoral a la qual li ha faltat més esforç en la construcció del partit. El primer secretari d’organització que va tenir el partit, Sergio Pascual, va trair la seva promesa de lleialtat al secretari general i, juntament amb Íñigo Errejón, van conspirar contra Pablo Iglesias. Després li va tocar a Pablo Echenique, que va fer molt bona feina, però va tenir dificultats per ocupar tot el territori. Posteriorment, va ocupar la posició Albert Rodríguez, i va coincidir que va ser pare. Amb Lilith Verstrynge es pot dir que per primera vegada Podemos té un secretari d’organització.
Deixem de banda Podemos. Et creus que Carles Puigdemont rebés emissaris del PSOE a Waterloo?
Seria sensat que fos veritat perquè arrosseguem un problema polític territorial des de fa temps i és complicat de solucionar perquè Espanya està mal ensenyada i mal apresa. Tenim una monarquia que dificulta un acord republicà federal, una opció que és sensata; no com el corredor sense sortida que representa la independència.
Algun cop s’ha mencionat des del progressisme espanyol la possibilitat de tornar a l’Estatut per solucionar el conflicte polític, però vostè parla d’una cosa que va més enllà.
Perquè quan les coses es trenquen no és tan senzill desfer i fer veure que no ha passat res. L’Estatut era adequat en aquell moment, però ara hi ha molta gent que allò els semblarà poc. El que cal és que els catalans parlin i puguin avaluar les bondats que representa quedar-se a Espanya.
La llei de claredat té cabuda a l’estat espanyol?
És que a vegades sembla que siguem ostatges de la Constitució i de les decisions que van prendre els Déus. La política significa gestionar cada moment concret; i els marges són només polítics. Si hi ha una majoria política capaç de prendre aquesta decisió, es buscarà la creativitat legal i constitucional per tirar-ho endavant.
Sí, però això a l’estat espanyol és impossible.
Això és el que es planteja quan només es vol justificar la posició independentista. L’estat ja és asimètric! Els madrilenys no hem votat mai cap Estatut i tampoc no hem demanat mai policia pròpia. Una de les moltes coses que ha fet bé Podemos és redreçar la direcció del govern espanyol. El bipartidisme abans es fonamentava en el suport de la burgesia corrupta de Jordi Pujol i en la burgesia del PNB, que no era tan corrupta, però sí clientelar. I a través de Podemos es pot crear una solució conjunta des de les esquerres.
Vostè va generar molta polèmica l’any 2017 per unes declaracions sobre el 155 que després va matisar. Cinc anys després, el 155 s’havia d’aplicar, sí o no?
El 155 és un article que es troba a totes les constitucions federals del món. Si una de les parts d’un estat sobrepassa les seves competències, hi ha un article que permet a l’estat evitar-ho. El problema va ser la manera com es va aplicar.
Què vol dir això?
El que no podien fer era carregar-se la sobirania popular. Havien de mantenir els governants i només invalidar les decisions que havien sobrepassat el límit constitucional. Els 155 són sensats; és una qüestió de lògica constitucional. El que tampoc no podien fer era col·locar a presó els líders independentistes en nom del 155.
Però no va ser el 155 el que va col·locar els presos polítics entre reixes.
No, però tot anava acompanyat. El que jo critico és que el 155 es va utilitzar per massacrar el govern independentista, i no hi tenien dret. El Govern no és il·legítim, perquè ha estat escollit pel poble.
A Puigdemont li encantaria recuperar la relació històrica amb el PP
Aquests dies la sedició és la protagonista de l'actualitat…
Hem de repensar bona part dels delictes i mirar-los amb una altra òptica. Hem de tenir en compte que qui cometrà normalment els delictes contra la Constitució és la dreta. La dreta és qui assalta el Capitoli nord-americà i qui persegueix els homosexuals a Hongria.
I la dreta és qui fa la Declaració d’Independència? Des de Podemos s’ha vinculat sempre l’independentisme amb la dreta.
A Madrid ha costat molt entendre la part més participativa i insurgent del Procés. No s’ha acabat d’entendre perquè és evident que Artur Mas de cop es va apuntar al 15-M perquè anava a perdre les eleccions, i aquell 15-M acaba derivant en el Procés, i per això no ens ho hem mirat amb simpatia.
Com? Considera que el Procés deriva del 15-M?
El 15-M a Catalunya va anar derivant cap a una contestació al bipartidisme i la monarquia, i de mica en mica va agafant tints sobiranistes i independentistes. Artur Mas anava a perdre les eleccions i veu en això una oportunitat per sobreviure. Fa un gir de 180 graus i aquells que demanaven tancar a la presó els que van envoltar el Parlament són els que després, precisament, demanen envoltar el Parlament. No em resultava creïble. Igual que Puigdemont, a qui li encantaria recuperar la relació històrica amb el PP.
Ha aparegut Puigdemont de nou. Tornant a l’inici, i per acabar, creu que hauria d’acceptar la suposada proposta del PSOE i presentar-se davant la justícia espanyola?
Jo sempre he defensat la desobediència civil. Oriol Junqueras ja li va dir a Carles Puigdemont què havia de fer. Un a la presó i l’altre lliure… Puigdemont corre el risc de convertir-se en una caricatura sostinguda per gent que sap que al darrere no hi ha cap caricatura. Jo no soc ningú per dir-li a la gent què ha de fer, i menys quan pel mig hi ha la presó i jugar-te la teva pròpia llibertat. Quan es repassi la història recent de Catalunya ja es veurà on ha estat cadascú a cada moment.