La fiscal ha estat la primera batalla de la guerra electoral que ens espera per al 2023. I en tota pugna, utilitzar Catalunya i els seus empresaris com a arma llancívola sempre dona joc. La rebel·lió fiscal d’Isabel Díaz Ayuso, hereva d’Esperanza Aguirre, Cristina Cifuentes i Alberto Ruiz – Gallardón, ha trobat soldats de confiança: l’andalús Juanma Moreno, que ha obert el meló, el gallec Alfonso Rueda, que ha anat a roda, i el murcià Fernando López Miras, que aviat s’hi posarà. Són les comunitats autònomes icòniques del Partit Popular – per pes demogràfic, econòmic i polític – que desafien i desequilibren el sistema de finançament autonòmic – que és el que ha de permetre rectificar els desajustos - i atempten contra el rebregat concepte de solidaritat territorial. Ells que són uns habituals de clamar i denunciar el desplegament de les que anomenen lleis ideològiques però sovint s’obliden que no hi ha res més ideològic que decidir a qui li toca arromangar-se més o menys. Baixar o pujar impostos i determinar sobre qui ho apliqués és, sens dubte, una decisió ideològica. A més, en aquest pugna fiscal a la baixa també s’hi ensuma una competència entre els territoris del PP. Díaz Ayuso ja no és l’únic assot del govern central. Juanma Moreno i Alfonso Rueda, dues majories absolutes, miren a la madrilenya de tu a tu. Madrid, Andalusia i Galícia bonifiquen a l’uníson l’impost de Patrimoni i pugen el carro del dumping fiscal després del perjudici que ha provocat la pandèmia i ara la guerra a Ucraïna en els serveis públic.
Val la pena recordar què és l’anomenat dumping fiscal, que Gabriel Rufián va intentar regular a través de la negociació dels pressupostos generals de l’Estat. Tal com explicava Nicolas Tomás fa dos anys a ElNacional.cat, és la competència deslleial aplicada en l’àmbit fiscal. Posant-hi més lletres, implicar rebaixar el preu d’un producte – aquí s’aplica als impostos – per situar-lo per sota del preu de mercat i, en aquest cas, la conseqüència final és fer-se amb bona part del mercat i eliminar la competència. En el cas que ens ocupa es fa servir en el marge que tenen les comunitats autònomes sobre la tributació. D’aquesta manera, Madrid, Galícia i Andalusia aprofiten la porció de decisió que tenen a les seves mans per generar diferències amb altres comunitats, erigint-se com a territoris fiscalment atractius per grans fortunes i empreses i fer decantar la balança al seu favor. De pas, furguen en la posició d’altres comunitats, com Catalunya, i desatenen responsabilitats que tenen amb els seus conciutadans.
El pont Madrid - Sevilla
I Madrid es pot permetre no recaptar menys diners dels grans patrimonis perquè sap que té el vent a favor, entre d'altres, per l’efecte capitalitat. La capital espanyola té les millors comunicacions, un sistema de rodalies que funciona, interconnectada amb la resta de regions, la majoria de seus de l’administració estatal, un gruix important de funcionaris – que estan molt ben pagats - i una pressió fiscal baixa (Patrimoni, IRPF, Successions i Donacions) que és mel als llavis de les grans rendes. Segons l’estudi Mobilitat dels contribuents de rendes altes en resposta a les diferències regionals en els impostos personals de Julio López Laborda i Fernando Rodrigo (2017), “les diferències en els impostos autonòmics influeixen significativament en l’elecció de la comunitat de residència pels grans contribuents ubicats en la part més alta de la distribució de la renda”. I afegeix: “la mobilitat ocasionada per les diferències en l’IRPF sembla dirigir-se només a la regió de Madrid”. L’efecte “aspiradora” que fa mesos que denuncia el valencià Ximo Puig.
El cas més pervers és l’andalús. Històricament, la comunitat més poblada de tot l’Estat és la que rep més diners en termes absoluts, en relació amb el que aporta a l’Estat. Des de 2014 té un saldo fiscal positiu de més de 7.000 milions d’euros. Per això es fa difícil d’entendre aquest exercici de contorsionisme fiscal i l’obstinació de Juanma Moreno “per mesurar-se amb els millors”, entrant en competició directa amb Díaz Ayuso. Andalusia allibera les rendes altes, es beneficia de la xarxa de solidaritat i pica a la porta dels contribuents catalans. A cas no és això vestir un sant per desvestir-ne un altre? Aquí només en sortirà beneficiat el 0'2% dels andalusos que s'estalviaran l'impost de patrimoni. Això és tant com desitjar que al veí d’escala li entrin a robar quan a Catalunya en el repartiment en surt perjudicada. Del saldo positiu al dèficit fiscal, que ha denunciat aquesta setmana el conseller Jaume Giró.
El cas és que la maquinària electoral s’ha activat de forma explosiva; ens hi haurem d’acostumar perquè la travessa es farà llarga. D’alguna manera o d’altra els qui intenten retorçar el repartiment fiscal, posen totes les facilitats del món a les grans fortunes i, de pas, posen al punt de mira els empresaris catalans, fins i tot plantejant-se obrir oficines de captació a Catalunya. Aprofitar el sistema territorial per guanyar contribuents en perjudici d’una altra zona, una mena de mercat persa. El que demostra és que a Espanya no implica cap mena de càstig fer malabars amb els impostos, fer massatges als que més tenen poder adquisitiu oblidant les obligacions que tenen amb els serveis públics dels seus territoris.
El PSOE entra a la disputa
I ara que venen eleccions, la Moncloa també ha baixat de ple al fang de la disputa. La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, s’ha arromangat de valent aquesta setmana. Primer enterrant la pulsió recentralitzadora del seu col·lega Jose Luís Escrivá i després confirmant el gir a l’esquerra del PSOE proposant un impost a les grans fortunes com a rèplica a l’OPA dels barons del Partit Popular. El context és idoni per a Pedro Sánchez, en plena campanya pel “govern de la gent”. La figura impositiva que vol aplicar a partir de l’1 de gener de 2023 és una carta poderosa per marcar territori davant l’expansió incipient del projecte polític Sumar, de la vicepresidenta segona Yolanda Díaz, que es vanta de ser un espai transversal i inclusiu a l’esquerra. Dit d’una altra manera, allunyant-se dels postulats més exagerats i cridaners de Podemos. Aquests gestos – de moment gestos i anuncis - serveixen als socialistes per apuntalar el discurs que renega del poder dels poderosos i que beneficia les classes baixes i mitjanes. A la Moncloa es col·loquen, es resituen en les posicions en l’arrencada preelectoral. Però pel camí quedarà la tant citada reforma del sistema de finançament, que està congelada i que, a la vista dels fets, s’està demostrant poc eficaç i desfasada. El govern confia que, arribat el debat, pugui reformar-lo amb consens de totes les autonomies. Algú creu que les del PP no hi plantaran cara?