11 de febrer del 2019

Avui serà un dia llarg. Quan era a Estremera sempre deia que les hores passaven molt lentament, però els dies que anàvem sumant, molt ràpid. Crec que avui serà al revés. Aquella estranya sensació que les hores passen molt ràpid, sobretot les dues hores de vis a vis que tindré amb la Blanca, o les reunions amb l’Anna Bernaola al matí, i amb el Quico Homs a darrera hora de la tarda, però el dia es fa molt llarg. És el dia abans de començar. I aquest començar no arriba mai.

Avui no es poden veure les televisions. Molt millor no mirar-les. Està ple de savis que anuncien moltes coses que ni els nostres advocats saben. He vist una crònica d’Antena 3 que explica com és la nostra cel·la i els nostres horaris. Com diria aquell, ‘no n’encerten ni una’. Mentre arreglava la llitera explicaven que nosaltres, a diferència dels altres presos, no teníem llitera. Però el súmmum ha estat quan, fent zàping, he sentit com a TeleMadrid anunciaven que un programa de la nit donaria el resultat d’una enquesta als madrilenys en relació amb quants anys de presó ens han de condemnar. És inaudit! La presumpció d’innocència fa temps que ha passat a millor vida. No sé si podré resistir la temptació de mirar-ho.

Avui no es poden veure les televisions. Molt millor no mirar-les. Està ple de savis que anuncien moltes coses que ni els nostres advocats saben

Mentre en Rull, en Sànchez i jo érem amb l’Anna Bernaola (l’advocada), un cap de servei ha vingut al mòdul i els ha explicat als altres que demà hem de sortir a les 7 del matí. Ens ho ha explicat en Quim. Sense despertador, haurem de refiar-nos del “despertador biològic” de cadascú de nosaltres.

Al migdia he començat a preparar el ‘traje’ i la camisa per mirar que estiguin el menys arrugats possible. La Blanca em va entrar diverses corbates. He triat una blau marí amb puntets grocs. El groc el vull portar per algun lloc en reconeixement a tantes i tantes persones que ens han enviat el seu suport i el seu escalf a nosaltres i les nostres famílies. És tot el que tinc a l’abast perquè sàpiguen que no oblido ni un minut aquesta sensació d’immensa gratitud.

No sabem encara quan declararem, i això empipa molt. Treballo amb el pitjor pronòstic. Dimecres tarda o dijous matí. Estic esgotat ja de mirar papers. Estic tot el dia donant voltes i sempre tinc la sensació que et deixes alguna dada o argument. El cas, a traç gruixut, és dir la veritat i mantenir-me ferm en les meves conviccions polítiques i compromís amb la gent.

Al tema de l’idioma li dono moltes voltes. Si hi ha traducció simultània, no tinc cap dubte que ho faré en català. M’hi expresso molt millor i en un judici l’oralitat és bàsica. A més, servirà perquè el món sàpiga que hi ha una llengua mil·lenària que és el català. La traducció consecutiva és horrorosa per a tothom. Començant per poder defensar-se amb fluïdesa per a l’acusat. Ho decidiré a darrera hora. En cap cas ho faré per tocar el bolet a ningú. Si ho faig serà per convicció i per la suma de factors positius. Tenim, tinc, alts i baixos: de nervis, a unes ganes terribles de declarar d’una vegada. No m’he d’amagar de res. Si hi hagués justícia, hi aniria molt tranquil. Però aquests dies recordo molt la fase aquella del Groucho Marx de “us garantirem un judici com cal i sempre us afusellarem”. Tot i així, no hi aniré amb l’ànim dels vençuts, al contrari.

No m’he d’amagar de res. Si hi hagués justícia, hi aniria molt tranquil 

El vis a vis amb la Blanca ha passat volant. Dues hores que et deixen la sensació de cinc minuts. L’he vista forta com sempre. Crec però que avui els dos intentàvem dissimular els nervis pel que per fi comença demà i pel que ens hi juguem com a família. Quan arribi i com arribi i el que arribi ja ho afrontarem. Em diu que les nenes també estan nervioses. Em sap tan greu! Pateixo tant per elles! La Marta d’aquí a 12 dies farà els 18 anys! I no hi podré ser en un dia tan especial per ella. Espero poder-li regalar l’única cosa que està a les meves mans, dignitat i fortalesa interior davant les adversitats i les injustícies. Per anar al vis a vis et registren més que quan entres a la presó. No et deixen portar rellotge, et fan treure les teves sabates i te’n donen unes d’ells i una funda per si són brutes per dins.

Quan hem tornat tots del vis a vis ―avui l’hem fet set, alguns amb familiars (en Forn, en Rull i en Cuixart), altres amb la dona (l’Oriol, en Jordi Sànchez, en Raül i jo)― ens han dit que a les set [hem de ser] a dins del mòdul i no a ingressos. Quan han fet el “recuento” ens han dit que no, que a 3/4 de 7 a dins del mòdul i no a les 7. Cada funcionari, una hora diferent. Els funcionaris, en certa manera, pateixen perquè ens adormim. No deixen tenir despertador per a aquestes coses. Jo els contestava dient que no pateixo per això. Si em quedo adormit, per mala sort, no crec que perdi l’autobús. No sé per què, però crec que ens esperaria. Tot i això, hem quedat el set que el primer que es desperti doni cops als de la cel·la del costat.

Si em quedo adormit, per mala sort, no crec que perdi l’autobús. No sé per què, però crec que ens esperaria

L’ordre de les cel·les és: Oriol, Turull, Rull, Sànchez, Cuixart, Forn, Romeva.

Hem demanat que no ens posin pegues per portar a la solapa la insígnia de consellers. Ens han dit que, per ells no, però que en el trasllat qui mana és la Guàrdia Civil.

Ara a les vuit he deixat la camisa estesa prop de la dutxa (...) per veure si amb el vapor marxen les arrugues que queden.

A les 22.15 he decidit, després d’ordenar-me tots els papers i tot el que em vull endur, només fer zàping als canals que facin pel·lícules, per dolentes que siguin. No vull sentir més coses de demà, i menys amb la frivolitat i com si d’un espectacle es tractés amb què fan la cobertura alguns mitjans. Vull descansar, distreure’m i només prego a Déu poder estar a l’alçada i ser digne de tantes i tantes persones que des de fa temps, una i altra vegada s’han mobilitzat per una causa tan noble, pacífica, legítima i democràtica com és la independència de Catalunya.

12 de febrer del 2019

A la nit m’he anat despertant molts cops però sense problema per tornar-me a dormir. La darrera vegada que m’he despertat eren les 5.42 i ja m’he esperat a les 6 per aixecar-me- A les 6 també ens hem picat per la paret de la cel·la. L’Oriol i el Josep segur que també estan desperts.

Els pantalons del ‘traje’ em van una mica més grans del que creia. He perdut pes. Espero que no es noti. El nus de la corbata... feia tant de temps que no em feia un nus de la corbata!

Els pantalons del ‘traje’ em van una mica més grans del que creia. He perdut pes. Espero que no es noti

M’he posat la insígnia de conseller a la solapa de l’americana, per dins m’he dit: Vinga va, som-hi!

M’he pres un cafè que m’havia preparat ahir, fred, però cafè. Sense cafè al matí no soc ningú.

A les 6.30 ja estic preparat. Aprofito per escriure aquestes ratlles i fer temps.

A les 6.45 érem a baix al mòdul tots. Hem anat cap a ingressos. Allà ja hi havia uns sis guàrdies civils. Ens han ofert cafè amb llet, el croissant. L’esmorzar d’avui a la presó. Ningú ha pres cafè amb llet per por del mareig del viatge. El croissant crec que l’hem menjat tots.

Els guàrdies civils s’han presentat i han dit que seran els mateixos cada dia. El que ha parlat amb mi, molt amable.

Ens han portat en dues furgonetes. En una, el Raül, el Quim, el Cuixart i jo. A l’altra, l’Oriol, el Sànchez i el Rull. Hem fet el viatge sense manilles. A les 7.20 sortíem de la presó. Al viatge estic gairebé tot el temps amb els ulls tancats, molt silenci, no sé si sense pensar. Però molt silenci i les furgonetes han posat les sirenes força estona per fer-se pas. A les 8.07 hem arribat a l’Audiència.

No ens han emmanillat. Ens han passat la carpeta amb els papers en una bossa i ens han tornat a registrar.

Ens han dit que d’allà al Suprem sí que ens havien d’emmanillar. Ens han escorcollat de nou. Ens portaran al Suprem en tres viatges. Primer han marxat el Quim, el Josep, l’Oriol i el Raül. Els tres Jordis ens hem esperat.

Mentre esperàvem que arribés la furgoneta per fer el trajecte han arribat la Carme i la Dolors. Ens hem abraçat. Ens han avisat, els tres Jordis hem marxat de l’Audiència cap al Suprem. Al final, per anar a la furgoneta no ens han emmanillat. Al Quim, el Josep, l’Oriol i el Raül, sí.

Al final, per anar a la furgoneta no ens han emmanillat. Al Quim, el Josep, l’Oriol i el Raül, sí

A diferència d’altres cops, aquesta vegada la furgoneta que ens porta de l’Audiència Nacional al Tribunal Suprem no anem d’esquena al conductor sinó amb els seients de cara endavant.

Al Suprem ens hem trobat tots en una sala molt gran. Sembla ser que és on dinarem.

A les 9.05 ja hi érem tots a la sala. La Carme i la Dolors ens expliquen com estan a Meco. Se les veu molt bé. Crec que tots teníem moltes ganes que arribés aquest moment.

Crec que tots teníem moltes ganes que arribés aquest moment

A dins de la sala hi ha quatre policies que ens vigilen. Fins ara el tracte de tothom amb mi ha estat molt correcte. No hi ha queixa. Això, però, no pot blanquejar de cap manera les dificultats que suposa afrontar un judici així en situació de presó. Les enormes limitacions, trasllats, etcètera. Allò de la “igualdad de partes” com a garantia de tot procés judicial fa temps que en el nostre cas i en aquest procés ha passat a millor vida.

La sala on som la presideix un quadre gran d’Alfons XIII... Molt simptomàtic. És l’únic quadre que hi ha.

Tots estan en unes rotllanes explicant coses. En Sànchez mira papers. En Quim escriu, com jo.

Cap a les 9.30h han entrat també els advocats i advocadesses nostres. Es crea un ambient entranyable, de retrobada. Feia molt temps que no estàvem tants i tan junts. Trobada a la qual potser fa uns anys no hi hauria donat massa valor, ara és una cosa molt forta.

Feia molt temps que no estàvem tants i tan junts. Trobada a la qual potser fa uns anys no hi hauria donat massa valor, ara és una cosa molt forta

També hi ha molts dubtes. La pregunta més repetida: Sabem quin és l’ordre de declaracions? I quan em pot tocar declarar? Els darrers dies i avui l’hem fet desenes de vegades.

Ara ens han presentat un metge forense per qualsevol necessitat. Veig que tot són atencions avui. Res, insisteixo, pot arreglar o blanquejar els vicis i defectes de la instrucció. És el fet d’afrontar el judici en situació de presó. L’estada en presó en un judici que durarà temps.

A les 10.10h hem sortit cap a dalt a la sala on es farà el judici. M’ha impressionat molt menys del que em pensava. Aquell tribunal que tants cops hem vist per TV ara el tenim davant. No sé amb quin ordre estarem asseguts. Després de nosaltres han entrat els familiars. Ens hem enviat petons amb la Laura, la Marta i la Blanca. Ara no estic gens nerviós i ara comença tot.

Ara no estic gens nerviós i ara comença tot

Són les 10.22h i ara em toca escoltar i deixar d’escriure.