Fa uns quants dies que El Periódico fa més empipadora la feina del crític. Les portades del diari de Zeta s’arrengleren i confonen amb les de la dreta mediàtica madrilenya, tot barrant el recurs fàcil i futboler de classificar la premsa impresa en els dos bàndols tradicionals, Barcelona i Madrid. Només cal traslladar el seu titular principal a qualsevol dels tres diaris madrilenys d’oposició i gairebé ningú no se n’adonaria. Per un pèl no acabaria d’encaixar. És una qüestió d’estil: El Periódico no està avesat al llenguatge de caserna i sarsuela típic dels seus rivals madrilenys. Els conceptes, però, són els mateixos. Avui és un exemple perfecte —gairebé.

El País, en canvi, potser s’ha adonat que del tercer dia del judici al procés no en trauria gaire petroli i l’ha bandejat a una columna. La resta dels seus col·legues madrilenys no s’hi han conformat i estrafan les declaracions de Junqueras i Forn per oposar-los. Prietas las filas, informen des de la perspectiva de les fabricacions policial-judicials i presenten al conseller desmentint el vicepresident. Tots culpables.

Poca cosa. Si hi penses dos o tres segons, és obvi que Junqueras sabia que el referèndum havia estat declarat il·legal. Altra cosa seria prendre’l per badoc. El Mundo, ABC i La Razón, però, s’aprofiten que no és massa gent fora de Catalunya que segueix la retransmissió de la vista, de manera que és la premsa impresa la que s’encarrega de fixar el relat. En són ben conscients i bé que se n’aprofiten per presentar una imatge distorsionada al seu gust (i probablement al dels seus lectors), com les dels miralls del Callejón del Gato, els de Luces de Bohemia de Valle Inclán, que Gómez de la Serna descrivia així: “Encaixats a la paret i de la mida d’un vianant d'estatura regular, [els] dos miralls, un còncau i l’altre convex, deformaven en Quixot i Sancho tothom que s’hi mirava”.

La Vanguardia —la veterania és un grau— s’han empescat una manera de fer el mateix (enfrontar els dos testimonis) sense necessitat de grapejar els fets amb interpretacions malicioses. Un titular al costat de l’altre que es llegeixen com dues frases consecutives. Al lector només li cal afegir una conjunció, copulativa o adversativa, tant li fa, i ja tens enfrontats a Junqueras i Rull. El més llest de la classe. La portada d’El Punt Avui fa el contrast oposat: diu el mateix i s’interpreta en sentit contrari. L’Ara, ídem, però amb un titular principal interpretatiu. Almenys cap d’aquests tres (ni El País) deforma els fets per a encaixar-los en el relat de violència i malversació que et volen fer empassar.