“El fiscal busca la violència”, diu El Periódico a la seva portada. És el millor titular del dia —potser de la setmana i ja veurem si de tot el judici. És el millor tant pel que diu com pel que calla. Perquè si la busca és que no l’ha trobat i si no l’ha trobat, disset mesos després, què n’hem de pensar? Mira que si no n’hi va haver…
Aquest és el punt on els diaris volen i dolen, malgrat ser el moll de l’os de l’acusació de rebel·lió. L’escrit de la fiscalia té al darrere disset mesos d’escorcolls, interrogatoris, informes policials, interlocutòries, euroordres, instrucció, sumari. Disset mesos de Cos Nacional de Policia, Guàrdia Civil, Jutjat d’Instrucció 13, Advocacia de l’Estat, Audiència Nacional i Tribunal Suprem. Disset mesos de presons i exilis, fiances, trasllats… i deu dies de declaracions dels acusats. El fiscal, però, encara “busca la violència”. El Periódico ha fet la meitat del titular. Els altres diaris, ni això. El País, aquest dimecres, titulava la seva crònica principal així: “La fiscalia s’enreda”. A buen, pocas.
De moment, l’única violència que s’ha trobat el tribunal és el vídeo (“només són uns 15 o 20 segons, senyor president”) que l’advocat Jordi Pina ha fet projectar a la sala del Suprem: un policia espanyol salta sobre un grup de persones tombades a les escales de l’IES Pau Claris de Barcelona. Altres agents atonyinen la resta. S’escolten crits de por i dolor de la gent. El fiscal buscava la violència i se l’ha trobat davant del nas. Li han llançat un gat a la cara.
Ha estat un dels momentassos de la vista. La fiscalia havia esmerçat hores i hores en fer veure que la devastació dels cotxes de la Guardia Civil era la mateixa mala fi que faria la comitiva judicial que havia escorcollat el Departament d’Economia el 20-S. No els va passar res i a l’acusador li ha sortit el tret per la culata. Si és violència devastar entre dos i set cotxes de la Guàrdia Civil —disset mesos després encara se’n desconeix la xifra exacta—, com en diem de l’escena de l’IES Pau Claris? És a dir, quina de les dues escenes és la de violència, la dels cotxes o la de l’escola?
La vaga com a excusa
L’efecte que fan les portades d’aquest divendres —fora les de l’Ara i d’El Punt Avui— és que la vaga general els serveix de pretext per esquitllar-se, un dia més, d’afrontar la realitat del judici. Les acusacions, que ja s’han enredat per provar la malversació, es van tornar a enredar ahir per provar la rebel·lió. Els diaris que han contribuït a fabricar el relat de la violència del 20-S i l’1-O es troben ara que la fiscalia no se’n surt de confirmar-los-hi la història en seu judicial. S’han quedat penjats de la bastida. Disset mesos de boles i mistificacions per no res.
No és només la fiscalia de l’Estat que queda com un drap brut. També la "fiscalia mediàtica", com l’ha batejat l’Àlex Gutiérrez. Cada dia que passa, el judici al procés és també el judici als que van fabricar el relat de violència que la fiscalia no se’n surt de provar. I això no ho tapen els titulars sobre “una vaga de mínims” o “de seguiment escàs”, ni “la vaga de Torra”, ni la cimera vaticana sobre la pederàstia, ni la “protecció als hipotecats”, ni les maniobres de Casado. El judici al procés seguirà dilluns que ve a dos quarts de deu del matí i fins al maig, un dia rere l’altre. El judici a la fiscalia mediàtica, també.
