Avui sí que sí. El judici al procés obre les portades de tota la premsa madrilenya —i de Barcelona, esclar— i l’efecte que fa és que per fi s’han pogut endur un os a la boca i posar-se en el paper de cheerleaders de l’heroi del dia, Mariano Rajoy. L’expresident del govern espanyol va dir, en resum, que mai de la vida i de cap manera va cedir a “l’assetjament” indepe, que la sobirania espanyola no es toca, etcètera. Olé tú, Mariano, vénen a dir els titulars. A què ve ara tant d'interés? Doncs a que s'acosten les eleccions del 28-A. Si segueixes llegint te n'adonaràs de seguida.

Del surrealisme testifical del dia d’ahir —fins i tot Manuel Marchena va perdre un xic del seu glamur togat— se’n fan avui portades que són fum i miralls. La Vanguardia diu que “Santamaría avala que hubo violencia y Rajoy vio ‘acoso’”, que és com titular el Madrid-Barça d’ahir pel que va dir Solari a la roda de premsa post-partit. Una cosa semblant fa El País. Avalar és donar suport amb alguna garantia. Pel que es va veure i escoltar a la sala, l’única cosa que SSS va “avalar” (sic) és que no sabia gairebé res del que passava, mentre Rajoy no va poder esmentar cap acte específic “d’assetjament”. Els tres subtítols del diari dels Godó són ben il·lustratius de l’embolic. Més d'un llec s'indignarà i tot perquè si multen Antonio Baños i Eulàlia Reguant per no declarar, no caldria sancionar també els testimonis buits i/o confusos, que potser fan més mal?

El valor probatori del que un i altra van declarar respecte dels delictes de rebel·lió, sedició o malversació és zero, però ha sonat com música celestial als consells de redacció de la premsa patriòtica i tercerista. N'hi ha per llogar cadires. Quan li han preguntat en concret —fets, dades, xifres— Rajoy ha fet el mateix paper que al judici de la Gürtel: no recordava res, no ho tenia clar, no ho sabia. Ni si havia parlat amb el mediador Urkullu (d'aquí plora La Razón: que no es pugui dir que Mariano Rajoy feia com Pedro Sánchez eh). Un castís, d'això, en diu fer l'orni. A sobre, maldestre, va posar en risc la validesa del seu testimoni. El mateix li va passar a l’exvicepresidenta SSS. Un cop fora de la zona de confort de les acusacions, l’advocat defensor Javier Melero la va trinxar en cinc minuts.

De tot això, que és la substància del judici, les portades no en diuen ni bèstia què fas aquí. Potser els que les han editat eren en una altra sala, en un altre judici, en un altre tribunal. Tal vegada en un altre planeta.

No, que és broma. Saben molt bé què fan: proven d'estroncar la fuga de vots del PP a Vox tot presentant el govern de Rajoy com un executiu de patriotes mucho españoles, i no com uns maricomplejines —acusació amb què la ultradreta els retalla percentual a les enquestes. Els titulars provenen de les respostes de Rajoy a les preguntes de l'acusació particular… Vox. Els acusats, els delictes, el judici… no tenien ahir cap importància.

Ho prova el silenci espès sobre la declaració precisa de l’exministre d’Hisenda, Cristòbal Montoro, avalada, aquesta sí, amb documents que ell mateix va brandar davant els nassos del tribunal: no es van gastar diners públics en l'1-O. Era un magnífic titular —però no convenia a la fiscalia mediàtica, que ja ha condemnat els acusats. En fi. El Punt Avui en fa un bon resum: “Sense arguments”. Fins i tot la premsa estrangera se n’adona. Si han d’informar tan parcialment potser més ens val que callin com fins ara. De boca tancada no en surten mosques, deia Nicanor Parra.